viernes, 6 de noviembre de 2009

159.- El millor amic

.
Havien coincidit al jardí d'infància, i ja allà sempre jugaven junts, cadascú amb el seu xumet a la boca.
.
Van anar a la mateixa escola i, any rere any, compartien pupitre si els deixaven, i tornaven a casa plegats, ja que vivien molt a prop. Les seves famílies no van trigar a conèixer-se, els seus nens eren amics inseparables.
.
En pujar a l'institut van continuar junts, van descobrir les noies plegats, van viure les seves primeres borratxeres. D'aquella època és difícil trobar una foto en la que surti un sense l'altre. A més, els dos es van apuntar a un equip de futbol per fer una mica d'esport i en gaudien força, s'entenien com a tot arreu.
.
No es van decidir per la mateixa carrera, però les seves dues facultats estaven a tocar, com a mínim un parell o tres de vegades per setmana dinaven plegats i es posaven al dia, tot i que seguien compartint aficions i sortint els caps de setmana. Totes les noies que van anar passant per les seves vides, fins a conèixer les definitives, van tenir una certa enveja d'una relació tan forta i prioritària. Però no hi havia res de romàntic entre ells, tant sols una complicitat i un enteniment fora del comú. Mai no es van barallar, cap dels dos no va ferir mai l'altre.Acabada la carrera, i amb el pas dels anys, van venir la família i les hipoteques, encarrilar les vides i establir-se. Tot ho van fer de bracet, amb el suport mutu i rebent i donant ajuda a l'altre sempre que fos necessari. Eren feliços, vivien una vida plena, s'havien convertit en veïns i les seves dones s'havien fet amigues, i els seus fills gaudien de jugar plegats. I sobretot, es tenien a ells.
.
Per això, coneixent-lo com el coneixia, a en Joan el va deixar perplex quan va entrar a casa d'en Miquel i se'l va trobar amb posat greu i la cara enfosquida, sostenint una destral ensangonada a les mans, amb la seva dona i les seves dues nenes totalment irreconeixibles als seus peus, esteses sobre un mar de sang.
.
autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't"
.

15 comentarios:

Carme Rosanas dijo...

Uff! Quina manera de començar el dia... no decididament no és bona hora per llegir els contes de novembre! ;)

Quin ensurt esgarrifós, Xexu, ben aconseguit, això sí! :)

Garbí24 dijo...

Ahhhhh i ara jo tinc que anar cap a esmorzar....crec que aquest mes lleigiré els contes cap al migdia

JJMiracle dijo...

Pintava massa bonic, tot plegat! :-D

Anónimo dijo...

M'ha recordat Raymond Carver.
Tant de bo no sortis mai el vessant fosc dels amics!

Luguca

Jordi dijo...

Ostres, tant bé que havia començat!! Final estremidor! L'assassí de la destral! Molt bo, XeXu!

McAbeu dijo...

Ostres XEXU, quin final!! Inesperat i colpidor, un ensurt horrorós en un relat molt ben escrit. Ni dels millors amics ens en podem fiar...

xaruga dijo...

Mai es coneix del tot a una persona.Es clar que també hi ha una màxima que diu: Jo sóc jo i les meues circumstàncies.

bajoqueta dijo...

No se pot posar la mà al foc per ningú. Bon conte Xexu :)

Pep dijo...

segur que era el seu amic ??
potser és va equivocar de casa.

Al principi pensava que no era un conte de por.

molt bo.

senga dijo...

...ben escrit perquè eren tan bons tan bons que em pensava que s'havien equivocat de tema...però...ja fa uns quants anys que vaig aprendre que aquesta bondad excessiva és una capa per tapar mals i ferides que no ens deixen viure...i hi ha tanta gent tapant els seus mals que gairebé som tots...evidentment amb diferències...per això vaig agrair molt un periodista que en escriure els seus articles és capaç de dir ho he fet malament...i no passa res...ah! i tots vivim amb la nostra fera...unes vegades adormida i d'altres domada...

kweilan dijo...

Genial, XeXu!! M'esperava un final dolent...però tant??? no. Molt bo!!!

rebaixes dijo...

Em fa pena per l'inventor de la destral, se n'han contat tantes de coses, que fins ha arribat aquí al bloc de Bajoqueta... la destral una eina perillosa... o és l'instint bestiot d'un protagonista que fa la destrossa... i fins he arribat a temps de veure com rajava la sang, quin panorama més macabre... Tant bons que semblaven... També ho deien del Millet i d'altres que hn usat les seves destrals.Anton.

Carmen Rosa Signes dijo...

Todavía no me he quitado el escalofrío de la espalda uff
Saludos.
Carmen

Elfreelang dijo...

Un final impactant! bon relat d'horror!

assumpta dijo...

Joan, apreta a córrer nano i no paris durant força estona, que ja em veig a venir una segona part.
Molt bo XeXu!!!