287.- Quan apareguis per la porta, no miraré

.

En travessar aquella porta sap que res ja no tornarà a ser com abans. L’espera palplantat, amb un ram circumstancial de flors mal compaginades que sembla haver estat confeccionat amb poca traça i molta pressa (llessamins, gladiols, líliums i margarides que no lliguen gaire amb el paper de cel·lofana que embolcalla el ram). Adolorida per la llum intensa de l’exterior de l’edifici, li somriu lleument. Una frase parca de benvinguda trenca el silenci tens que es respira entre els dos. Però, malgrat l’aparent fredor, la veu càlida del seu marit l’allunya d’olors antisèptiques i de modals rogallosos, de dies monòtons i nits il·luminades per fluorescents sempiterns.

Un minut després d’haver travessat la porta, encara mig enlluernada, comença a poder distingir automòbils aparcats uniformement, arbres desfullats, robes tardorenques i el rostre del seu marit. Ha envellit força, com ella també ho ha fet. Se’l veu trist, apagat, resignat a viure una vida manllevada, lluny del paper que escenificava cada cop que el veia, meticulosament vigilats setmanes enrere. Mirades alienes a ells dos els observaven mentre ella acariciava amb els capcirons dels dits les mans d’ell, mentre furtivament robava un breu bes dels seus llavis. Tot i la seva habilitat, l’acció havia quedat enregistrada en la retina de la vigilant i en la memòria de la càmera de vigilància.

Després de deixar enrere la porta, ja tancada, obre les seves ales per a assaborir la llibertat, la carícia de la brisa a la cara, l’escalfor del sol, lluny del captiveri, de la bufetada de pudors corporals maquillades per productes desinfectants, de la gelor dels fluorescents. Vola, d’una vegada per totes, s’enlaira, respira de nou i sap que ja mai més...

-Anem, Joana, la mare ens espera.

Aquesta frase esdevé llast en el seu momentani vol, aquestes paraules la desperten amb més brutalitat que el fet de travessar la porta. Després de nou mesos de reclusió en aquest psiquiàtric, encara no ha trobat les paraules per a justificar davant de la seva mare l’assassinat dels seus dos néts a mans d’ella.

.

autor: deomises, del blog Es desclou la tenebra...

.

286.- Sempre has de ser tu

Des de petit que m’he hagut de sentir dir moltes vegades aquesta expressió: “És que sempre has de ser tu?”.
A l’escola, a l’hora del pati, tots els altres nens jugaven a futbol. Doncs jo no, a mi m’agradava el basquet.
A l’institut, tots els altres companys es tornaven bojos per la música màquina mentre jo comprava discos dels Beatles.
A la facultat de medicina tothom somniava en fer-se cirurgià i jo vaig triar l’especialitat de dentista.
Per tant no és estrany que m’hagi passat el que m’ha passat, i no hauria d’afectar-me d’aquesta manera. Estava acostumat a ser la riota dels altres però pensava que al fer-me gran ja no passaria i per tant vaig acceptar de seguida quan vaig rebre a la consulta aquella carta convidant-me a participar en un estudi d’un producte nou.
Vosaltres hauríeu dit que no? L’oferta incloïa una estada d’un cap de setmana a un hotel de cinc estrelles. La “feina”, si es que se li pot dir així, es limitava a un parell de xerrades on se’ns presentaria el producte que hauríem de recomanar o no després d’haver-lo provat. La resta del cap de setmana serien unes vacances que, mal m’està el dir-ho, jo em mereixia de sobres.
Així que vaig acceptar la proposta i em vaig presentar a la trobada. En total érem 10 dentistes de tot el país i, encara que amb alguns no ens coneixíem, de seguida es va crear un bon ambient de companyonia que presagiava un cap de setmana perfecte. I així fou, fins el moment de presentar les nostres conclusions finals sobre el producte que ens havien fet provar.
Vaig ser l’únic, és que no n’aprendré mai, que vaig decidir no recomanar el nou producte. A partir d’aquell moment, els altres companys van començar, d’una manera il·lògica, a fer-me el buit i els organitzadors de la trobada, potser més lògicament, ja no van ser tan amables com abans.
I no es va acabar aquí perquè el fet s’ha escampat entre la professió i tots els meus col·legues saben que quan tothom diu que 9 de cada 10 dentistes recomanen els xiclets sense sucre, doncs jo sóc el que vaig dir que no.

.

autor: McAbeu, del blog Xarel-10 (conte amb 365 paraules justes)

.

Imatge treta d'Internet

.

285.- La visita

Sonó el despertador, aunque ya estaba despierta. Su cabeza volvió a los agridulces del día anterior, pensó... porqué siempre recordamos mas lo malo que lo bueno? No es una incongruencia? Porqué no quedarse con la dulzura y la paz de la conversación de la tarde anterior? Porqué no quedarse con las sensaciones de ese tranquilo paseo por el mar? Con el suave aroma del romero y del pinar? Había que levantarse. Al salir al pasillo vio un pequeño haz de luz en la cocina... pensó que alguien la había dejado encendida... Sorpresa! no era la luz.... era la luna! Desde la ventana, con los primeros claros del amanecer, se veía grande, redonda, plateada, radiante... Fue tal la sorpresa que se quedó mirándola como si nunca antes la hubiese visto... estaba allí, la esperaba.... creyó entender su mensaje... Todo iría bien, nada de preocupaciones, el trabajo, la familia, los amigos... nada de que preocuparse. La vida le seguía regalando un día más, muchos regalos que debería ir descubriendo en cada rincón, en cada lugar... Y mientras recibía su mensaje, se preparó el desayuno; tenía una agradable visita, tenía una invitada para compartirlo... El día iba amaneciendo con colores de alegría... No le importaba que fuese pasando el tiempo, que se le hiciese tarde para el trabajo... valía la pena ese tiempo, ese tiempo era un tesoro; su mensaje de valor incalculable. Cada una tomó su rumbo, desde su coche, la veía alejarse poco a poco, palideciendo, con tonos de oro... la Luna debía ir a iluminar las noches de otras almas que la esperaban para con ella tener una charla, debía dejarles también su mensaje de felicidad, su regalo de paz.

.
autora: Pepa, del blog Del-fina
.
imagen sacada de Internet
.

284.- Adelante, por favor

.

Que el semáforo de la calle que daba entrada al pequeño pueblo donde vivía David se pusiera en rojo cada vez que él regresaba había dejado de extrañarle. De hecho, se había convertido casi en un ritual, en una parada obligada que le permitía reflexionar algo menos de un minuto.

Pero, a pesar de las prisas que solía llevar, no era ese alto en el camino lo que verdaderamente le enojaba, sino el hecho de tener que esperar allí, justo debajo del piso donde vivía su antigua novia.

Después de tres años, David por fin logró cruzar el maldito semáforo en verde sin tener antes que frenar. Él no se percató, pero fue la primera vez que su ex se asomó al balcón… junto a su nuevo novio.

.

autor: Daniel Sánchez, del blog Microrelatos a peso
.
COMENTARIOS EN CASTELLANO, POR FAVOR!
.

283.- El captaire

.

El seu equipatge pesava poc. Cartrons. Un sac de dormir. Una manta vella. Un joc de roba de recanvi bruta i espellifada. Unes sabates de sola gastada i amb forats. Això és tot el que tenia. Les seves pertinences materials després que la vida el tractés injustament. Ara, hi havia una cosa que posseïa i que ningú li podria treure: la dignitat. Dignitat de ser qui era, de trobar-se on es trobava, de viure gràcies a la generositat de la gent. Una dignitat que feia que cada nou dia que arribava, ho fes ple de noves esperances. Esperança de que les coses podrien canviar. Esperança de que la sort li tornés a somriure, com anys enrere. Esperança de que igual que un dia la vida se li va girar d’esquenes, potser, algun altre, se li giraria de cara. I llavors, aquelles calamitats per les que havia de passar, el fred que havia de suportar, les mirades de la gent que el feien sentir ningú, els dits acusadors dels nens petits que el veien com una mera distracció, la gana que, dia rere dia, havia d’aprendre a dominar, llavors, tot allò, igual que un bon dia va arribar, se n’aniria. I ell tornaria a ser de nou algú. Una persona amb nom i cognoms que, lluny de vagarejar pels carrers sense rumb, hi caminaria amb una direcció fixada. Aquell era el seu somni. La seva esperança. La seva dignitat. Allò pel que lluitar dia rere dia. El tren al que agafar-se per no embogir. L’última cosa amb la que, nit rere nit, pensa mentre està estirat sobre els cartrons dintre del seu sac de dormir abans d’aclucar els ulls.

Mentrestant, però, segueix vivint al carrer. Allà on pot i li deixen. Segueix portant un equipatge lleuger. Segueix vivint de la caritat de la gent. Però amb dignitat.

.

autor: Jordi Casanovas, blog He omplert la banyera d'aigua freda

.

282.- A viure que són dos dies!

.

Havia estat esperant aquell moment molt de temps, o al menys em semblava a mi que era molt de temps, perquè quan veus que la vida se te’n va, cada minut que passa es fa etern. Per fi un bon dia vaig rebre una trucada en la que em comunicaven que havien trobat una persona compatible per poder procedir al trasplantament de medul·la. Fins llavors havia estat nerviós però en aquell moment vaig caure en un altre estat, també de nervis però diferent a l’anterior, que no sabria descriure bé amb paraules. Estava a punt de fer un pas per salvar la meva vida. Dit així sembla important però no és res comparat a sentir aquesta sensació en la teva pell. Van passar els dies, van fer les proves que quedaven, van seguir els protocols establerts per a tal procediment i va arribar el gran dia. Em vaig sotmetre al trasplantament. Encara que sembli estrany ho van fer per via intravenosa, com si fos una mena de sèrum, em van connectar a uns tubs i em van fer el trasplantament de medul·la, sense ni adormir-me. I anava veient com aquell líquid m’anava entrant al cos i pensant que mi estava entrant la vida i quan va caure la última gota de la bossa vaig ser conscient de que ja era un altre. Tot començava de nou amb aquell elixir màgic. Són pocs els qui tenen una segona oportunitat, els que tenen dues vides i jo havia estat un dels escollits. Això evidentment tenia un preu, però estava disposat a pagar-lo, i amb la lliçó ben apresa, ara si: A VIURE QUE SÓN DOS DIES!

.

autora: Laura T. Marcel, del blog Mar i Cel

.

281.- La bruixa empipadora

.

Una vegada hi havia una bruixa que sempre feia la guitza als altres.
Amb aquell vestit tan negre, tan llarg i tan esparracat; el barret amb la sivella de plata, les sabatotes punxegudes, les ungles grises i les dents grogues… tots li tenien por i per això l’obeïen.
-“Porteu-me al circ abans que us converteixi en granotes! Si no em feu cas, ui! Si us atrapo!!! Me’n faria un bon tip de menjar nens!!!”
I, és clar, els nens la portaven al circ.
-“Aneu a comprar-me un regal ben maco, que si no us faré tornar verds!, je, je, je, je!!!”
Qualsevol que sentís aquell riure, tenia esgarrifances. I la bruixa aconseguia el què volia.
Així anaven passant els dies i les setmanes, però els nens i nenes d’aquell poble ja n’estaven farts d’aquella bruixota tan empipadora.
Un bon dia es va celebrar una reunió del Consell de les Bruixes del Món, i allà tenim la nostra bruixa esperant que li concedissin la Sivella d’Or de les Bruixes, que venia a ser un premi per fer una bona feina.
Com que havia estat una bruixa empipadora, la Reina de les Bruixes la va castigar dient-li:
-“A partir d’ara els teus encanteris no serviran per a res! Les bruixes hem d’ajudar els altres i no molestar els nens i les nenes. No veus que només et fan cas perquè estan espantats?. No m’agrada gens això que fas!”
La Bruixa Empipadora va marxar molt enfadada d’aquella reunió i no va voler sopar res més que dues potes de mosquit amb salsa rosa.
L’endemà la bruixa va veure uns nens que jugaven al parc i els va dir:
-“Ràpid!, expliqueu-me un conte o us convertiré en ratolins!”
I entre tots li van explicar un conte.
Però hi va haver un nen que no va voler jugar amb la bruixa:
-“Doncs et tornaràs de color vermell!”
Quan la mare va veure el seu fill tot vermell va dir:
-“Vés a banyar-te!”
Després de rentar-se amb aigua i sabó el color vermell va marxar, perquè els encanteris de la bruixa ja no servien de res.

.

I quan la bruixa ho va saber va desaparèixer per sempre més.

.

autora: Miri4, del blog "+3"

.