280.- La convidada

.

Fullejava el llibre, amb tres lletres a la coberta: RTV. L’havia descobert triant i remenant llibres amuntegats en un tenderol de la fira. Per les seves mans havien passat títols ben suggeridors, com ara: El yoga en 10 lecciones, Todo sobre la sexualidad femenina, El triángulo de las Bermudas...

Quan arribà a les seves mans, l’obrí i donà un cop d’ull al pròleg: de F. Lázaro Carreter, m’agrada; patia una mena de xarampió festonejant pàgines amb pigues amarronades. Mentre no s’encomanés... La vida del Buscón, llamado don Pablos a la butxaca.

I ara, mentre s’anava coent el dinar, fullejava aquell llibre. A la primera plana un nom i una data: Maruja Fernández, 20-5-68; lletra punxeguda i prima, lleugerament inclinada. I molt acurada.

On era ella el 20 del 5 del 68? Si havia estat diumenge, de segur que fent un tomb per les firetes, que venien sempre per primavera; a les barraques del tir el germà gran guanyava nines ballarines que després l’hi regalava. I almenys, un viatge a les cadenes i un a les barques, queia de ben segur.

Passà pàgines, sentint el xiuxiueig del paper. Color groc i olor humit. De sobte, caigué una foto: amb rivets dentats; sèpia i negre. Una noia amb faldilla i jaqueta fosques i jersei blanc, repenjada sobre un arbre poncellat. Somriure i monyo d’una altra moda. La Maruja, el 20 del 5 del 68?

La trobada no li va agradar gaire. Les fotos antigues dels desconeguts semblen fotos de morts. Allà estava, somrient ja dues dècades.
El dinar feia estona que regalimava i cruixia sobre el foc, mentre ella fullejava el llibre.

De segur que la Maruja, a hores d’ara, feinejava, discutint ximpleries amb fills adolescents i apropant-se a un marit ensopit –aquell que féu la foto i potser regalà el llibre-, de panxa prominent. O potser, a l’estranger, donava classes de literatura espanyola del Segle d’Or i s’ho muntava amb els alumnes mentre compartia apartament amb un enfant térrible del maig francès. Quina convidada!

Una insistent olor de socarrimat la va tornar al present. Un cop dinat “allò”, rumiaria què fer d’aquella imatge inerta que s’havia ficat, pel més pur atzar, a la seva vida.

.
autora: Luguca
.

278.- La vident

Tot i que no sóc gaire avesat en temes que ultrapassen la raó, aquella tarda vaig anar a veure a una vident perquè em predís el futur. La pitonissa, de rinxols despentinats i amb mocador lila al cap, em va comunicar consternada -després d'haver-ho provat per diferents mètodes- que no podia veure gaires coses del meu futur. “Deu ser que avui falla la connexió amb el més enllà”, em va dir seriosa. El que sí que em va poder assegurar -perquè ho havia llegit a la seva bola màgica-, va ser, que que jo moriria atropellat per un cotxe de color vermell a l'edat de vuitanta-tres anys.

.
Li vaig pagar un preu rebaixat per la consulta i vaig sortir al carrer decebut per la improductiva visita, però alhora content perquè em quedaven molts anys de vida per endavant. Sumit com estava en els meus pensaments, no vaig veure el vehicle vermell que se'm va emportar per endavant. Vaig morir als trenta-vuit anys sense saber que la vident era dislèctica.

.

autor: David Valle, participa a "Jo escric"

.

277.- Presses

.

Fa molts dies que el meu pare corre per casa atabalat amb un llapis de memòria, igual que el meu, amunt i avall, remugant que ho ha d’entregar l’endemà mateix i encara li falten coses per acabar.

Aquest matí, suposo que amb el seu nerviosisme per l’entrega, m’ha fet un discurs mentre esmorzàvem, de que els joves passàvem de tot que no teníem responsabilitat i que tot ho fèiem a corre-cuita i a l’últim moment, sense fixar-nos en els detalls, jo he dit que si, però sempre penso que els grans van massa atabalats i la vida s’ha de viure.

Ell mateix m’ha deixat a la porta de la universitat, ha marxat corrent, té el temps just, aparcar, llegir els diaris del dia, fer un cafè abans de la roda informativa, el maquillatge i sobretot els nervis.

Ja en el meu lloc a la classe, engego el portàtil i connecto al port usb, el llapis de memòria per començar a preparar la classe. No em pregunteu com, però jo tinc en pantalla els pressupostos del Estat del proper any, si cap miracle no fa acte de presència, ell entregarà el meu treball de recerca, juntament amb les fotos de l’últim concert i fins i tot algun vídeo de contingut per adults.

Segur que haurà estat culpa meva, com que sempre vaig a corre-cuita, no em fixo amb res i tot ho deixo per l’últim moment. Almenys espero que els hi agradi el meu treball de recerca sobre la incompetència política i la seva lentitud per trobar solucions.

.

autor: Garbi24, del blog Garbi24

.

276.- Un recital de piano

.

Abans de l’inici de cada assaig, el pianista porta a terme el mateix cerimonial, entra a l’escenari per l’esquerra, el cap cot, la mirada fixa a terra. Sota un braç hi duu les partitures i amb l’altra mà, de seda, acarona la llarga cua del piano, n’enretira una mica l’escambell i s’hi asseu fent una reverència. Quan amb tota cura a posat les partitures a lloc, manté les mans flotant damunt el teclat, tanca els ulls, quatre respiracions profundes... comença l’apoteosi.

Tres hores després, amb la última nota suspesa en l’aire, de nou les mans mig centímetre per damunt del teclat, els ulls clucs, quatre respiracions profundes... obre els ulls, es tira els cabells enrere i s’aixeca mentre recull les partitures d’una revolada. Va amarat de suor i està desfet, esgotat, allunyant-se lentament del piano fins a desaparèixer de l’escenari.

Llavors, d’entre la foscor de la platea, el soroll d’algú que es moca. És la senyora Elisa, del personal de neteja. Com pot s’alça mentre lluita contra el dolor d’esquena, s’agafa amb decisió als braços de la butaca per mirar de fer la força que no tenen les seves castigades cames, totes les articulacions li fan mal, però no aconsegueixen esborrar el seu somriure. Llàgrimes d’emoció llisquen per les seves galtes mentre s’acosta cap al seu carro, ara toquen els vidres.

El dia de l’estrena no hi ha ni un seient lliure a la platea, el pianista hi veu homes amb esmòquing, dones amb vestits llargs i el reflex de les joies i les pedres precioses, mentre fa una reverència pensa en la feina de tants mesos, en tot el treball previ abans d’aquesta estrena. S’asseu al piano, les mans suspeses damunt del teclat, una respiració profunda... La seva ment es concentra, repassa el pentagrama, amb la segona respiració apaga els murmuris i els inoportuns atacs de tos i els carraspejos, tercera, finalment visualitza una platea buida i silenciosa, olor de fusta i moqueta, quarta respiració i solament s’escolta el so esmorteït dels plors d’emoció de la senyora Elisa... Comença l’apoteosi.

.

autor: arisdot, blog La trista existència dels enzes

.

275.- El mentider

.

Mai no he pogut suportar les persones mentideres. Són perilloses i sovint fan mal, volent o sense voler, tan s’hi val, per què el resultat és el mateix. Probablement aquest sentiment l’he heretat del meu pare. Un home humil, honrat i treballador, a qui mai li vaig sentir dir una mentida ni faltar a la paraula donada. Us explicaré una anècdota, aparentment intranscendent, que il·lustra el que era el seu caràcter:
Quan jo era menut, teníem una carnisseria. Totes les setmanes venia a comprar un veí molt simpàtic, i que, com mon pare, era un gran afeccionat al futbol. Es posaven a parlar tots dos i mon pare es deixava anar contant les excel·lències del seu equip: el Barça. L’altre feia el mateix i les converses es perllongaven molta estona amb comentaris coincidents sobre l’equip. Un dia, com sempre, va vindre el veí i en voler buscar conversa, mon pare, se li girà d’esquena i sense dir-li paraula el deixà plantat. El veí es va quedar fet de pedra. Va fer la compra acostumada i se’n va anar. Ma mare, que va ser testimoni de l’aparent mala educació de mon pare, li va recriminar l’actitud. Tot seguit mon pare, li va dir:
-M’he assabentat que aquest paio és del Madrid.
Llavors, a mi també em va semblar que mon pare no havia actuat bé. Ara, però, ara sé que no el va deixar plantat perquè era del Madrid, sinó perquè l’havia enganyat. Li havia fet creure que era del Barça per tal que es confiés. Després, probablement se’n deuria riure de l’apassionament que hi posava quan parlava del seu equip. Així era mon pare. Probablement, jo he tret una mica el seu caràcter. Només el temps m’ha ensenyat a conèixer els qui et venen a sostraure’t els sentiments més íntims. De vegades també els he deixat plantats amb una frase “Adéu, és tard i vol ploure”.

.

autor: Josep Cid Ginovart

.

Primer premi per al 365 contes

. .

Avui el blog està de celebració, ens han donat un premi al C@ts per ser la millor iniciativa blogaire 2009.

.

Evidentment este premi és de tots i el deixo aquí perquè cadascú agafe el seu trosset.

.

Moltes felicitats a tothom!

.

274.- Taques i desigs

L'àvia anomenava “desigs” a les taques de naixement que poden aparèixer en qualsevol lloc del cos, que van creixent amb nosaltres i que ja mai ens abandonen. Al meu germà petit i a mi mateix ens va explicar un dia que cadascuna d'elles té el seu origen en un desig fervent, o en un simple antull, que la futura mare té durant l'embaràs i que, per qualsevol motiu, no pot veure satisfet. La grandària de la taca depèn –va dir- de la intensitat amb la qual s'anhela.

El meu germà va néixer amb una d'aquestes taques. Encara que bastant extensa, la té parcialment localitzada, per sort, en un plec de la pell. En diverses ocasions, com parlant per parlar, li ha preguntat a la nostra mare (que es diu Alícia, com l'àvia) pels seus desigs no acomplerts durant la vida. La seva resposta invariable és que ha obtingut tot allò que ha desitjat i que, en haver estat mancada de grans ambicions, ho ha considerat sempre més que suficient.

.

Malgrat això, cada cop que veig la meva mare prendre en braços la meva filla, no puc evitar recordar aquell matí ja llunyà en què, estant ella absent i mentre jo regirava, buscant llaminadures, els calaixos d’un armari de la seva habitació, vaig trobar en un doble fons un pitet en el qual hi apareixien brodades amb punt de creu, unides, la lletra a i la lletra ela... aquesta última sense finalitzar.

.

autor: Joaquim Valls

.

dibuix magnífic de: Guillem Valls