viernes, 26 de febrero de 2010

271.- El tresor no correspost


L'avi ja feia temps que desvariejava. No és que anés de mal en pitjor, com se sol dir, més aviat la seva trajectòria, pel que fa a la salut, era una línia recta submergida en el fons de la vida.

Finalment, però, la nostra incòmoda espera va ser recompensada i va morir sense patir-hi gaire; ni tant sols feu l'esforç d'oferir a la humanitat una gran frase a la que agafar-se en els moments difícils.

El seu testament fou llargament plorat, tant com havia sigut temut. No ens va deixar res, almenys legalment. Quedava però una única i anhelada esperança: el cofre del tresor.

Últimament ens havia parlat sovint, des de la capçalera de la taula, del petit cofre que guardava sota el llit, en el que hi havia amagat tot el que de valor havia gaudit en vida.

Feu bastant soroll en obrir-se, molt més del que va fer després, quan ens va oferir un simple plànol de les terres que envoltaven el mas. Sense cap indicació, a més, d'on podia ser el tresor que somniàvem.

Allí havia nascut i allí havia mort. Aquelles terres eren escenari, i testimoni, de la seva vida, un tresor irrecuperable ara ja que per a nosaltres no valien res.Ni tant sols emparant-nos en la nostra estultícia vàrem aconseguir treure'ns de sobre aquella sensació de vergonya incontinguda.
.
autor: Ferran Cerdans Serra
.
.

15 comentarios:

Garbí24 dijo...

L'ánsia de diner fàcil fa pensar sempre en un cop de sort encara que sigui depenent de la mort d'un altre. La humanitat no canviarà mai.

◊ dissident ◊ dijo...

La cobdícia trenca el sac. Esperar com corbs la mort d'algú per a repartir-se les despulles és bastant habitual. I és curiós que la gent ho diga sense més, sense vergonya. Tinc algunes "amistats"...

Pilar dijo...

Cadascú "atresora" de manera diferent. Crec que pagaria la pena resseguir els plànols trobats als cofres. Igual i en l'aventura aprendríem a calcular el valor d'allò que és gratuït perquè, si tinguès preu, no el podríem pagar.

McAbeu dijo...

M'ha agradat molt aquest relat. Cadascú dóna importància a a coses diferents i el tresor més gran de l'avi no val res pels seus hereus. Però me n'alegro, no hauria sigut just que "la incòmoda espera" s'hagués vist recompensada de veritat.

JJMiracle dijo...

Una foto preciosa per a un relat amb gust agredolç. Si els hereus sabessin apreciar el tresor de l'avi…

bajoqueta dijo...

Com diu McAbeu, cadascú dóna importància a coses diferents, ai, l'ànsia de diner és molt dolenta!

Gràcies pel conte Ferran :)

Joaquim Valls dijo...

Molt ben portada, la història, fins al seu desenllaç. Enhorabona.

senga dijo...

...molt ben explicat un dels motius pel qual hi ha més famílies barallades...fins i tot sense res o amb poca cosa les baralles són monumentals...i per què?...serà la família el niu de totes les benaurances i no ho sabem capir?...i si de les frustracions en podem treure les millors lliçons...apa a fer aprenentatge si tenim valor...

kweilan dijo...

Ben reflectit el poc amor i la cobdícia. Bon conte!

Ferran Cerdans Serra dijo...

moltes gràcies pels comentaris! em sap greu no poder afegir gaire més, estic passant per una retinopatia i em marejo en escriure, però si que puc dir que el comentaris m'han encantat i que em donen molts ànims!!! moltes gràcies a tothom

Marta dijo...

Aquest home tenia clar el que era un tresor de debò. Un bon conte.

Víctor dijo...

Molt bon conte, Ferran. Bona idea, bon missatge, bon ritme.... Final amb caiguda lliure, imatges potents... A més, cada paràgraf és un món. Et felicito.

bajoqueta dijo...

Ferran a cuidar-se molt! I res d'ordinador :)

Clidice dijo...

un molt bon conte :) i cuida't :)

Sergi dijo...

Amb familiars així, qui necessita usurers! Bon conte. I cuida't, que si no no en podràs escriure més!