sábado, 20 de febrero de 2010

265.- Vivir el alzheimer

Le resultaba imposible reconocerse. No encontraba las respuestas que necesitaba. Las ideas estaban condenadas a no nacer. La aconsejaban con seguridad, pero quedaban convertidos en falsos ilusionistas al enmudecer cuando preguntaba: ¿Cómo lo hago? ¿Cómo superar éste sacrificio sin sentido, ante una situación monótona y repetitiva en que un resultado satisfactorio es una utopía? ¿Cómo librarme de esta calamidad repentina que no elegí?

Una parte de ella estaba con otra persona a la que debía cuidar y proteger. Ésta padecía alzheimer, enfermedad que veía como una cruel goma de borrar cuyo coste era el sufrimiento. La experiencia basada en el dolor le impedía rectificar lo incorrecto. No podía dejar sola a la persona enferma, aunque a veces quisiera. En un principio lo hizo con el consiguiente arrepentimiento. En aquel entonces nadie quería el puesto que se vio obligada a ocupar. La enfermedad, sin padecerla, se extendió ocupando su espacio. Derrumbó su mundo; cambió sus relaciones, el tiempo libre, la salud y el estado de ánimo. Empequeñeció su espíritu y la replegó sobre mí misma. Insensible hacia lo que la rodeaba, no veía ni sentía más allá de la persona enferma.

El sentido común le reclamaba comprender y actuar como debiera y la culpabilidad traspasó sus sentimientos. Sentía impotencia ante su sonrisa inexpresiva y su mirada hacia adentro, ante su pasividad y su agresividad, ante las ayudas escasas por parte de las administraciones. Recibía la enfermedad con pena y miedo, ante un diagnóstico tardío y un futuro incierto. Como le gustaría saber llenarse de paciencia como oía decir a personas más fuertes que ella.

Aunque costaba describir aquellas sensaciones, las sentía con claridad. Emocionalmente no estaba bien, pero seguía hábitos diarios manteniendo la compostura. Actuaba con dignidad y entereza; sin "montar números" ni enfadarse. Paradójicamente, se sentía encerrada en el recuerdo de un antiguo mar de aguas mansas en el que acostumbraba a sumergirse.

A pesar de todo, una rendija de luz le permitía entender que no tenía explicación lo que sucedía; aceptar que no tenía una certeza evidente y revelarse ante la idea de conformarse, sin aprender a avenirse con un presente roto, evitando caer en el vacío. Sólo así conseguía desvanecer desconfianzas y temores.
.
autora: Pilar, del blog A encesa de llum (conte amb 365 paraules)
.

12 comentarios:

xaruga dijo...

Poques coses hi ha més terribles que viure amb la persona que la pateix aquesta maleïda emfermetat. A casa l'hem patit durant vuit anys, amb ma sogra. Era esgarrifador sentir com una dona de vuitanta vuit anys cridava a la seua mare i a les seues germanes, desaparegudes anys ha i no reconeixia a la seua filla que la vestia, li donava menjar, la rentava i la patia les veintiquatre hores del dia. Una història, real i crua, Pilar.

Marta dijo...

Pilar, una història terrible. Quan algú la pateix sempre penso que en quin lloc s'ha amagat la seva consciència. La malaltia sempre és molt dificil de portar.

Garbí24 dijo...

Una malaltia que ens degrada al més alt nivell, buida el cervell dels més savis i rucs sense distinció. Cal esperar sempre que no ens toqui ni a nosaltres ni als més pròxims....es dolenta molt dolenta. Tot el contrari que el relat

bajoqueta dijo...

"una cruel goma de borrar" i és que sembla que sigue això...

Ma iaia de part de pare ho va patir i va ser horrible vore com no ens coneixia, encara que de vegades semblava que al fons dels ulls veies una espurna de que si que coneixia a la gent. I ara amb l'altra iaia, que està perdent la memòria també, de vegades ens fa riure perquè es monta cada peli, però jo sé que al fons se sent estimada. Encara que olvida els noms sap que som gent propera a ella.

Gràcies pel conte Pilar, crec que quasi tothom estaria d'acord en que perdre la memòria és de les pitjors coses del món.

Pepa dijo...

Una enfermedad terrible co mo dicen todos, pero creo que es mas dolorosa, mas cruel con quien tiene que estar al lado de la persona enferma, ya que ésta se sumerge en "su mundo" y ahí adentro es feliz,se supone que no tienen recuerdos, que no tienen sueños, su percepción de la ralidad acaba siendo nula, por eso en su mundo, están bien. Pero quien los cuida, quienes le quieren son los que mas sufren, los que tienen que tomar decisiones que aveces cuestan, pero que al fin y al cabo son las mas beneficiosas para el enfermo, y que no por ello supone un abandono de las obligaciones para con él, al contrario, es darle una mayor calidad de vida, una vida mas digna y demostrarle que se le quiere esté comoesté y hasta el último minuto de su vida.

Pilar, ya sabes, te admiro.

Carme Rosanas dijo...

Crec que els altres cometnaris ja han dit girebé tot el que es pot dir.

Jo també he conegut l'Alzheimer, la meva mare el va patir, durant 7 o 8 anys, però la major part d'ells sense diagnòstic, encara, com si ningú volés acabar de saber la veritat o el que ens esperava.

He de reconèixer, però que per distàncies geogràfiques comparatives, no vaig ser jo la que vaig rebre el desgast del dia a dia. I tot i així, em semblava terrible, perdre la mare d'aquest a manera lenta i cruel.

Esta molt ben explicada, la història, Pilar. Angoixant i real, tal com són les coses.

◊ dissident ◊ dijo...

Son enfermos que necesitan mucho cuidado, y por desgracia no lo tienen, ni en las residencias ni en casa (el 90% de los enfermos de Alzheimer que pasan por urgencias están en un estado bastante lamentable) De todas maneras cualquier demencia senil es terrible y lo cambia todo, tanto para los enfermos como para todos los que les rodean.
Creo que la descripción que nos hace Pilar, es cruda pero algo dulcificada, porque es imposible dominar el Alzheimer. Avanza imparable y rápido, pero no es mortal. Es una terrible condena inmerecida. También la he vivido de cerca, pero afortunadamente pocos meses.
Muy bien descritas esas sensaciones, Pilar

Elfreelang dijo...

Un gran conte i més que un conte és un relat real molt ben escrit....el coratge i les escletxes de llum ens donen forces per a resistir la terrible descomposició de la memòria...la meva àvia també va passar per una demència i era dur comprovar que al final no sabia qui era...

Pilar dijo...

Us agraeixo amb el cor que hagueu compartit amb mi aquest bocí de vida.
Només em resta deixar anar el següent:
Tant de bo que l'Alzheimer fos només una pèrdua de memòria.

Malauradament, aquesta demència no afecta solament a la gent gran. La meva mare pateix la malaltia des que tenia 67 anys. El que passa és que quan arriben a una fase avançada, com que és evolutiva en el temps, el malalt envelleix amb ella.

L'estat lamentable al que arriben, no té a veure amb l'abandó, sinó amb la malaltia. Aquesta és una de les grans impotències que sentim.

Vull acabar amb una frase del que va ser president de la Generalitat, Maragall, a qui vaig tenir el gust de conèixer l'any passat, fent-la meva:

"Vull ajudar a derrotar aquesta malaltia. Personal i col·lectivament. Enlloc no està escrit que hagi de ser invencible".

senga dijo...

...sembla que els "humans" necessitem molts mals per posar de manifest que no tenim prou dedicació a estimar...després tot són excuses,no tenim temps, no tenim ajudes, no tenim...no tenim...i ara em posa trista aquesta mancança, aquest no tenim la voluntat de facilitar que l'Amor sigui el sanador de totes les ferides que portem incorporades en el nostre camí...i ho he viscut de prop, a casa, per això ploro.

kweilan dijo...

Una malaltia horrible que per desgràcia la tenim a prop en el dia a dia de molts de nosaltres. Ben escrit!

Pilar dijo...

Estic d'acord amb tu, Senga. De temps en tenim tot el que hi ha sota el cel. Crec que n'hi ha prou i de sobres per estimar.
No ploris...Un petó.

Gràcies Kweilan!