51.- La màfia

Nàpols, dotze de juliol de 2009. Les dues bandes de la màfia de la ciutat s’havien reunit a la plaça del costat de l’escola, que restava solitària. Les coses havien anat massa lluny. Se’ls havia anat de les mans. Es trobaven allà per signar un armistici de no agressió. Ambdós caps van avançar cap al mig de la plaça. Era gairebé mitjanit. Els fanals il·luminaven tímidament el lloc, però es deixaven racons foscos a banda i banda que eren aprofitats pels components dels dos grups per amagar-se i estar amb els ulls oberts de bat a bat per si es produïa un atac per part dels altres. Calia estar alerta.

Quan van ser cara a cara, es van esguardar durant una llarga estona. En Pietro, va mirar en Francesco amb uns ulls desafiants. Recordava ara, com havia començat tot. Feia temps, des de que anaven a l’escola, no havien parat de fer-se la vida impossible. Primer eren petites bromes entre ells: recordava quan el van deixar tancat al lavabo, quan el van tirar entre quatre dintre la font i va haver d’arribar xop de cap a peus a casa, quan li van esquilar els cabells i es va veure obligat a anar amb un barret fins que li van tornar a créixer, ... Però ell tampoc no s’havia quedat enrere i tots els atacs havien rebut resposta: havia lligat al seu oponent despullat a un arbre, quan passejava pel carrer havia rebut una pluja de globus d’aigua, l’havien agafat entre tots i l’havien pintat sencer de color vermell, ...

Les coses, però s’havien anat complicant. Es robaven les bicicletes, es tiraven pedres a les finestres de casa seva, es punxaven les rodes dels cotxes dels pares, fins el dia que li van robar aquell osset de peluix que tant estimava, li havien tallat l’orella i li havien enviat per correu a casa. Ara, però, tot allò quedava enrere. Es van donar la mà. El pacte estava segellat. Els dos tenien tretze anys i esperaven que la pau durés, com a mínim, fins al final de les vacances d’estiu.
*

autor: Jordi Casanovas, blog He omplert la banyera d'aigua freda

*