273.- Un tipus afortunat

.

Sóc un tipus afortunat, estimo la meva professió. Es pot demanar més? Sí, direu, hi ha altres classes d'amors que originen la fortuna d'un home. Però aquests no són per a mi, no podria dedicar-me a ells com ho faig amb el meu treball. La meva professió m'ompli, m'absorbeix, em fa viatjar contínuament coneixent gents i llocs. És la meva única passió.

A hores d'ara ja us estareu preguntant a què em dedico. Doncs us aclareixo la incògnita, sóc tècnic especialista en estratègies i tècniques de combat. Sí, el que vulgarment anomenaríeu un mercenari. Mai m'ha agradat aquesta paraula tan simple, fa que els que ens dediquem a això semblem simples bèsties assedegades de sang, i no és així.

No us creeu que sigui fàcil ésser expert en armes de foc, en tècniques de lluita cos a cos, en tot tipus de variants en que es pot desenvolupar una batalla: guerra d'escamots, urbana, en camp obert... Les últimes tecnologies m'obliguen a mantenir-me al dia en matèries com la informàtica, la microelectrònica o la robòtica

Sí, dames i cavallers, estimo la meva professió. Quan escolteu a les notícies que ha esclatat un nou conflicte, existeixen moltes possibilitats que jo ja tingui reservat el vol.

La guerra és bella, és un art, si saps mirar-la amb els ulls apropiats. Ja, ja ho sé, els morts, la destrucció i tot això. Per ventura no hem de morir tots?, per ventura hi ha quelcom que perduri eternament? Al cap i a la fi, molts dels que perden la vida a les guerres no fan més que deixar de patir una existència patètica, de misèries i penúries. Perquè no us cregueu que en les guerres morin els rics o els poderosos. Bé, no cal continuar, res que no sapigueu.
La guerra ha mogut al món des que l'home és home, ha escrit la Història, ha generat països i ha esfondrat imperis. La guerra és una força motriu, que renova les aigües estancades de l'esdevenir de la humanitat, la guerra és germana de la mare naturalesa... Perdoneu, que em criden pel mòbil. Ho sento, he de deixar-vos, una nova oferta de treball, i és que mai em falta.

.
autor: Angle, del blog El pitjor bloc del món
.

272.- L'home invisible

Aquella farmàcia de les afores de la gran ciutat tenia una clientela escassa i, de vegades, força rara. Per això el farmacèutic no parà gaire esment a l'estrany aspecte d'aquell client que entrava al seu establiment quasi a l'hora de tancar i que, malgrat el bon temps d'aquella tarda de primavera, portava una gavardina marró que el tapava fins els peus, bufanda blau marí, guants de pell, barret ben calat i unes grans ulleres de sol que feien ressaltar encara més les blanques benes que li cobrien tota la cara. Amb pressa per plegar, el dependent és dirigí a l'home:
- Bon vespre, que desitja?
- Bon vespre, miri no sé com explicar-ho. Jo sóc enginyer fotoquímic i experimento amb les propietats de la reflexió de la llum sobre els cossos vius...
- No em digui més, un experiment li ha provocat cremades a la cara. Amb molt de gust li canviaré l'embenatge...
- No és això. No tinc cap cremada, el que passa és que... Sap, millor que ho vegi!
I traient-se un dels guants, l'home mostrà que, on hi havia d'haver una mà, no es veia res. El farmacèutic exclamà:
- Ja ho veig, ha perdut una mà i segur que nota el que coneixem com dolor fantasma que és bastant freqüent en amputacions recents. Ara mateix li dono un calmant...
- No, home, no. El que passa és que... SÓC INVISIBLE. L'experiment ha estat un èxit, puc fer que qualsevol cos viu desaparegui de la vista dels altres i...
- Ui!, doncs per això no tinc res. Potser si anés a l'hospital...
- Però no m'ha sentit quan li he dit que l'experiment ha estat un èxit, estic content de poder ser invisible i els efectes no són permanents.
- Doncs no ho entenc, que vol?

- Si em deixés acabar de parlar i m'escoltés, hauria sentit que només puc fer invisibles els cossos vius i, si vull que no em vegin, he d'anar completament despullat. Però clar, els terres són freds, no em puc resguardar de les corrents d'aire i no he pogut evitar arreplegar una calipàndria de campionat. Què em podria vendre una capsa de Frenadol, si és tan amable?

.

autor: McAbeu, del blog Xarel-10 (conte amb 365 paraules justes)

.

foto extreta del portal http://www.edu365.cat/

.

271.- El tresor no correspost

L'avi ja feia temps que desvariejava. No és que anés de mal en pitjor, com se sol dir, més aviat la seva trajectòria, pel que fa a la salut, era una línia recta submergida en el fons de la vida.

Finalment, però, la nostra incòmoda espera va ser recompensada i va morir sense patir-hi gaire; ni tant sols feu l'esforç d'oferir a la humanitat una gran frase a la que agafar-se en els moments difícils.

El seu testament fou llargament plorat, tant com havia sigut temut. No ens va deixar res, almenys legalment. Quedava però una única i anhelada esperança: el cofre del tresor.

Últimament ens havia parlat sovint, des de la capçalera de la taula, del petit cofre que guardava sota el llit, en el que hi havia amagat tot el que de valor havia gaudit en vida.

Feu bastant soroll en obrir-se, molt més del que va fer després, quan ens va oferir un simple plànol de les terres que envoltaven el mas. Sense cap indicació, a més, d'on podia ser el tresor que somniàvem.

Allí havia nascut i allí havia mort. Aquelles terres eren escenari, i testimoni, de la seva vida, un tresor irrecuperable ara ja que per a nosaltres no valien res.Ni tant sols emparant-nos en la nostra estultícia vàrem aconseguir treure'ns de sobre aquella sensació de vergonya incontinguda.

.

autor: Ferran Cerdans Serra

Llibres artesans i http://www.fcerdans.net/

.

fotografia: Àlbum del mateix autor

.

270.- Mots i paraules

.

S’embriaga de la seva vitalitat tan bon punt creua la porta. Avui ha vingut rialler i els seus ulls enormes deixen anar espurnes de nerviosisme. Entra alegre i s’asseu a la primera cadira que enxampa, on s’hi plega de manera estrambòtica mentre xerra amb el company del costat. Feia dies que no el veia, però no es la primera vegada que passa, de tant en tant s’absenta uns dies i torna amb cara d’ensonyat fent enormes badalls, donant a entendre que aquells dies en el qual ha estat desaparegut, no han estat gens desaprofitats.

No acostumen a parlar però quan ho fan, les converses solen anar precedides d’esbufecs d’avorriment, per tot seguit comentar la jugada del dia, o algun fet remarcable digne de menció, poden durar hores o minuts, fins que la conversa s’esfuma tan ràpid com ha començat. Sovint per a ella no s’acaba aquí i segueix escoltant la seva veu, encara que els mots articulats no vagin dirigits a la seva persona o mirant-se’l de reüll sense que se n’adoni mentre ell realitza diverses tasques quasi hipnotitzada. Es una activitat a la qual cada cop n’és més addicta, normalment no pot parar atenció si no s’ha fixat unes quantes vegades.

Es pràcticament convençuda, que no n’està enamorada, ja que aquella és una sensació molt diferent a la que hagi sentit mai. Tot i així, a vegades, se sent descol·locada, pel motiu que de les ocasions en les que han coincidit en un lloc solitari, ha sentit l’imperiosa necessitat d’arraconar-lo en alguna cantonada i avocar-s’hi cegament. Mai no ho ha fet, perquè la sensació tal com ve marxa, però reconeix que cada cop li costa més contenir-se.

.

Ara ell seu en una cadira de la cantonada, aparentment concentrat en el bolígraf que balla al cim dels seus dits, la realitat, però, és que l’espia. Li agrada mirar-la d’amagat quasi tant com parlar amb ella, les converses que mantenen mai semblen suficients, molt sovint se sent incapaç de deixar d’escoltar-la ni de mirar-la. No creu que sigui amor, però molt sovint quan coincideixen en algun punt recondit, sent la necessitat irrefrenable de xiuxiuejar-li a cau d’orella allò que sent, sense pensar en res.

.

autora: Mila009

.

269.- Producte del nostre temps

De la nit al dia, sense feina i al carrer. Al meu expedient d’acomiadament es podien llegir coses tals com, “comportament impropi, gestió delictiva continuada, enriquiment personal, comptabilitat fraudulenta”.

Les meves activitats, que durant anys havien reportat grans beneficis al municipi en plusvàlues, permutes, embargaments i altres jocs de malabars financers, i que m’havien dut tants guanys, ara eren mal vistes. Gràcies al meu advocat, me’n vaig sortir tornant gran part dels diners robats i denunciant uns quants companys.

Assenyalat per veïns i amics com un empestat, vaig agafar la família i vàrem marxar al poble dels sogres, a l’Alt Empordà. Amb els diners que havia aconseguit amagar, aviat vaig engegar un negoci immobiliari per redreçar la meva malmesa economia i tornar a portar l’estil de vida al que estava acostumat.
Com tenia les tardes lliures, vaig buscar-me una activitat que substituís eventualment, els partits de golf i les visites al prostíbul, que m’havien proporcionat tant entreteniment, en dies passats.

I oh, sorpresa, vaig afeccionar-me a la caça del bolet salvatge. Amb el temps i l’experiència vaig centrar el meu camp de treball, en un bosc a prop de la carretera entre Darnius i Agullana, on romanien les restes d’una antiga masia arrasada durant la guerra civil. Allò era el paradís del boletaire, sempre omplia el cabàs, i per molts afalacs i amenaces que rebia, mai descobria el meu amagatall.

S’arribà temporada de grans tempestes, i vaig veure’m obligat a parar quiet a casa quinze dies, durant els quals compensava la ràbia, amb la certesa del tresor preuat que trobaria quan amainés.

.

Un dia que plovia amb menys intensitat, no em vaig poder estar, i cap enllà que vaig fer via. El terreny havia canviat molt en aquell temps, la vegetació havia crescut desfermada, i caçava bolets a dojo, descobrint-los amb el meu bastó, entre les pedres de la masia abandonada. De cop, topo amb un objecte enterrat, punxegut i metàl·lic, desprès un altre i un altre al meu voltant. En el rovell de l’obús llegeixo en anglès: projectil antitancs, R-1108-W . - Déu meu! On m’he ficat? -. Esgarrifat reculo pas a pas, fins que tornant a trepitjar, sento un “clac”, i surto volant.

.

autor: Sergi Garcia Oset, del blog La meva perdició (conte amb 365 paraules)

.

autor del dibuix: Jaume Vilalta Casas (Dibuixos JVC)

.

268.- Nit d'agost

La Marta era a casa seva només acompanyada per en “Xoco” gosset de mida mitjana, pèl curt i bru, creuat de mare Chiuaua i pare desconegut, molt eixerit, intel·ligent i bon guardià bordava quan no identificava les persones. La Marta l’estimava molt i confiava del seu esguard. En “Xoco” també es trobava molt a gust i corresponia en afectivitat i agraïment al matrimoni que l’havia acollit, la seva responsabilitat era vigilar, se sentia com un “guardaespatlles ben pagat” (bon menjar, afecte, aixoplug).

Aquella nit, com tantes d’altres, estaven sols (l’Alfred -marit de la Marta- feia de viatjant i era de ruta), desprès de la rutina diària (passeig del vespre, quatre carantoines, jocs, sopar, etc.) ara tocava dormir, però la Marta donava voltes al llit sense aconseguir-ho... havia estat una jornada laboral força feixuga.

Allà les dues de la matinada va sentir l’ascensor aturar-se a la seva planta, cap dels tres veïns restants no va obrir ni tancar cap porta (a aquella hora ho hagués sentit), va escoltar... i rés, silenci, que estrany! va pensar, i tota temorosa s’aixecà del llit i anà de puntetes a guaitar per l’ull de peix de la porta, només es veia una resplendor de llum movent-se, com una llanterna... el cor va començar a palpitar-li més fort... i si volen fer alguna destreta? en “Xoco” DORMINT, la Marta no gosava ni caminar, poc a poquet va asseure’s a la saleta a la vora del telèfon per si calgués avisar la policia... el gos QUIET, aquella llum anava bellugant, ho veia per la porta del bany mig entreoberta que tenia una finestra de vidres “arrugats” que donava al pati de llums, i paral·lela al replà de l’escala on també n’hi havia. El cor seguia copejant el pit, ella, al costat del gos intentant tranquil·litzar-se.

Eren dos quarts de tres i tot igual, què passava? ja en tenia prou i va decidir trucar...

De sobte sentí un tro llunyà, s’acostava tormenta... la llum pampalluguejava més sovint, fins i tot s’apagava... llavors va adonar-se’n: eren els núvols i el reflex de la lluna al vidre “arrugat” del bany i de la finestra de l’escala!

En “Xoco” ara tremolant, tenia raó, no calia espantar-se abans!

.

autora: Farigola, conte amb 365 paraules.

.

267.- L'ombra

.

Tot començà llegint aquella notícia de La Vanguardia. Poc podia suposar llavors que això el portaria per camins desconeguts i per històries fantàstiques. Perquè va rellegir aquella nota tantes vegades? Quina curiositat, quina motivació, quin destí hi endevinava?
“Una au d’enorme grandària sobrevolava Barcelona despertant als veïns amb el seu cant insuportable”. Fou el volum, el cant, o el fet de despertar els veïns el que el va captivar? S’imaginà tota la població obrint els ulls a la mateixa hora, traient el cap pels balcons i observant l’au volant pels terrats i projectant la seva immensa ombra per les avingudes, els carrers i les places.
Aquell dia sortí al seu petit espai de balcó, tant petit que no li cabien els peus còmodament, però no veié ni sentí res: era difícil que una au de cinc metres passés per l’estretor d’aquells carrers de Ciutat Vella; tot plegat, devien ser cabòries dels que no tenen res més per fer.

Ara tot fent memòria, es preguntava perquè li havia agafat aquella dèria. Recordà que havia tret forces de qui sap on; el més important era trobar l’au, veure-la, sentir-la, compartir amb els seus conciutadans una mateixa vida, ell, tant solitari, tant fora de lloc sempre.

Poques vegades havia sortit del seu piset quasi tant gran com aquella au de la que parlaven. Allò era la seva vida, condensada en uns quants metres quadrats. Fins i tot treballava en un despatx davant de casa. Travessar l’estretor del carrer quatre vegades al dia, total un parell de passes. Els diumenges feia el cafè al bar de la cantonada.

Aquella tarda, sense saber perquè, baixà les escales i sortí al carrer. La porta que es tancà darrera seu féu un soroll sec que el sobresaltà, però no mirà enrere.

Li semblà que allà lluny, davant seu, endevinava una ombra al cel. Començà a córrer cap avall. Suava, esbufegava. Es trobà davant el mar, tot aigua fins l’horitzó.

Arribà a les costes d’Àfrica. Perseguia una ombra i ara es trobava perdut, en un país estrany, sota un sol aclaparador i amb les mans a les butxaques: Començà a volar, encara vola ara. Forma part de l’ombra que va voler atrapar.

.

autora: Núria Comas, del blog Cal Sac

.