Un final

..

Avui s'acaba l'any i m'agradaria fer una mica de balanç de com ha anat tot fins ara. Encara que vaig posar molta il·lusió, si el dia 1 de juny m'haguessin dit que això funcionaria com està funcionant no m'ho hauria cregut.

.

S'ha convertit en un vici, per mi i molta gent que entra cada dia, llegir un conte diari. Algunes persones em pregunten què faré quan tot això s'acabe. I la veritat és que no ho sé, però segur que tindré la sensació que em falta alguna cosa. És emocionant vore el munt d'històries que heu anat creant i la passió que tothom posa per participar. Encara que molta gent em felicita a mi particularment, jo sempre dic que el mèrit és de tothom, perquè cada dia hi ha un trosset de cadascú.

.

Avui i demà no hi haurà conte. Tot té una explicació i se descobrirà quan publiquem estos magnífics contes.

.

Desitjar-vos a tots i a totes que acabeu l'any el millor possible. I moltes gràcies per haver aconseguit més de sis mesos de contes. Una abraçada!

.

* * *

.

Hoy se acaba el año y me gustaría hacer un poco de balance de cómo ha ido todo hasta ahora. Aunque puse mucha ilusión, si el día 1 de junio me hubieran dicho que esto funcionaría como está funcionando no me lo habría creído.

.

Se ha convertido en un vicio, para mí y mucha gente que entra cada día, leer un cuento diario. Algunas personas me preguntan qué haré cuando todo esto acabe. Y la verdad es que no lo sé, pero seguro que tendré la sensación de que me falta algo. Es emocionante ver el montón de historias que se han ido creando y la pasión que todo el mundo pone para participar. Aunque mucha gente me felicita a mí particularmente, yo siempre digo que el mérito es de todos, porque cada día hay un trocito de cada uno.

.

Hoy y mañana no habrá cuento. Todo tiene una explicación y se descubrirá cuando publicamos estos magníficos cuentos.

.

Desearos a todos y a todas que acabéis el año lo mejor posible. Y muchas gracias por haber conseguido más de seis meses de cuentos. Un abrazo!

.

213.- Sense perdre la son

.

No se’n recordava de quan havia començat, probablement des de sempre. Entre els llençols, la seva imaginació viatjava a cent per hora. Si havia vist per la televisió alguna joguina que li agradés, aquella nit imaginava que l’aconseguia, que jugava amb ella i els seus amics fins que la son la guanyava; si havia vist algun indret meravellós en un documental, sabia que, així la lluna s’enlairés, ella se n’aniria de viatge per terres inexplorades. Quan va complir divuit anys va pensar que havia d’abandonar aquest hàbit, que havia arribat a la majoria d’edat i el seu deure era comportar-se com a un adult. Però va adonar-se’n que sense la seva ració d’imaginació no podia agafar la son. Deixar el seu cap lliure de desitjos fets realitat, només per una estoneta i a un llit, era un repel·lent de la sopor. No va tardar a caure en la seva addicció per a poder lliurar-se a Morfeu.

El problema va esdevenir molt greu quan, avorrida d’inventar històries d’altres, va començar a imaginar les seves pròpies. Així, quan coneixia a un noi que li agradava, entre les flassades solitàries, acabava als seus braços fins que els ulls es tancaven cansats de tant amor. Les seves il·lusions van traspassar la frontera dels coixins i van començar a assaltar les hores diürnes. I a cada somni no assolit, rebia una gran decepció. Decepció rere decepció, es va jurar que mai més tornaria a somiar històries irrealitzables encara que mai més pogués tornar a aclucar l‘ull. Insomne, ullerosa es va recloure en sí mateixa i es va allunyar del món sencer.

Un dia, mentre esperava a la consulta del metge, per a passar el temps, va començar a escriure una frase que li rondava pel cap, una frase buida, però que en quant la va anar col·locant en un context va omplir-se de significat, d’una història plena d’emocions, d’il·lusions, d’aventures, de ganes... Quan l’infermera la va cridar, es va anar cap a casa a acabar el relat.

Avui té més de tres-cents contes escrits i gaudeix d’uns ulls plens de vida. A les pàgines blanques com llençols va trobar la millor manera d’abocar els seus somnis sense perdre la son.

.

autora: Anabel, del blog La cuentista de Hamelin (conte amb 365 paraules)

.

212.- Magicum

.

Salgo de casa dirección la escuela de Saren. He pensado en pasarme antes por casa de Lalia, Educa Velas para tomarme una buena taza de Seker (bebida caliente con un ligero sabor a grosella). Durante el camino a casa de mi querida amiga, me deleito con el olor a menta de los Sirkels (árboles parecidos al roble, pero que despiden un calmante olor a semillas de anís). Ese olor me acompaña hasta llegar al puente viejo que linda con la casa de Lalia, Educa Velas. Su hogar se encuentra en la entrada del sendero de Ortes, y al acercarme a él, el olor de los Sirkels es amablemente desplazado por el brebaje Seker. Mi mágica amiga está esperándome en la puerta, con su pelo blanco, largo y muy liso. Y su rostro joven como una dama de noche inmortal. Sus ojos son como dos soles de color lila y amarillo, y su pálida mano sujeta con delicadeza su inconfundible pipa anisada en sus enigmáticos labios. Me siento en un sofá antiguo y cómodo, y Lalia me explica una historia prohibida y lejana, mientras escucho, saboreo mi taza de Seker, y veo relajadamente las formas maravillosas que inventa el humo de pipa anisada al salir de su boca. Después de escuchar su relato, salgo de su casa y me voy por el sendero de Ortes, hacia la escuela de música de Saren. Ya oigo el familiar sonido del violín de mi amigo Teret, Dedos Inquietos. Y la aterciopelada voz de Tarial, Mirada de Cuarzo. Os preguntareis que me ha contado mi misteriosa amiga Lalia, Educa velas. Pero eso amigas y amigos, merece un relato aparte. Solo os daré una pista. Hay movimiento en la oscuridad. Hay alguien o algo acechando ahí fuera, en la noche. Pero hoy amigos y amigas, dormid tranquilos. Pues el olor de los cuentos aún sigue en el... aire.

.

autor José Peña Cuaresma (Wizard), del blog La taberna encantada

.

211.- L'avenc

.

Gairebé no es podia creure el privilegi de trobar-se en la situació que estava. Era un escollit, passaria a la història, i mai no hagués pensat que seria per una de les seves passions, heretada del seu pare: l’espeleologia. Quan van contactar amb ell va pensar que era una broma d’algun dels seus companys, però no, la seva vida va donar un gir molt sobtat. Va haver de fer-se fonedís, tot i que li van prometre que quan tot hagués acabat podria tornar a la seva vida normal. Però l’operació s’havia de dur a terme en el més absolut dels secrets, no podia fer-se públic perquè podia esdevenir el descobriment més important de la història, i no es podia difondre abans de tenir-ne proves.

Després de setmanes d’intens entrenament i ensinistrament, va estar preparat per davallar l’avenc que havia quedat al descobert en un allau recent a la falda d’un cim proper a l’Aconcawa. Ell era un dels millors del món en la seva especialitat, comptaven amb la seva experiència, però el descobriment requeria una preparació específica addicional. Inicialment ningú va prestar atenció a l’avenc en qüestió, però després que dos natius tafaners avisessin la policia local espantats pel que havien vist, el cas va passar a altres mans. Ningú li havia dit obertament, però sabia que havien pagat molts diners per comprar el silenci d’aquella gent. Sabien el que estava en joc.

Ara depenia d’ell, el futur de l’operació, i qui sap si del món sencer, passava per les seves mans, i per no cometre cap error. Tot i que estava connectat amb la resta de l’equip i disposava d’aparells d’una tecnologia que no hauria pogut imaginar mai, estava sol, tot sol en aquell forat de la terra, sense saber ben bé que es trobaria, ni ser conscient del perill que corria. Tenia por, però es mantenia ferm, no podia fallar, i no pensava fer-ho. Va davallar encara una mica més, una claror tènue es començava a percebre, una mica més a baix, i l’ambient semblava canviar. O era la ment que li jugava males passades? Llavors ho va veure...

Em sap greu, no puc seguir amb el relat, m’he acabat les 365 paraules...

.

autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't" (conte amb 365 paraules justes, quina llàstima!)

.

210.- Genero violencia

.

Creo en la igualdad de sexos. Lo dice mi marido: que las mujeres vean el fútbol. Si tienen que hacer la cena, que la hagan antes del partido y, los platos, ya se fregarán, después de hacerles el bocadillo a los niños y llevarlos al colegio.

Las mujeres no tienen que aguantar al jefe porque, como dice mi marido ¿qué se la ha perdido a una mujer en un empleo, si su marido gana suficiente para mantener a la familia y así, ella puede cuidarse de los niños y la casa y hasta desayunar con las amigas?

Las mujeres tienen que liberarse porque, como dice mi marido: dejemos atrás el tiempo en que una mujer se casaba y empezaba a engordar y a tener estrías. Porque, luego se quejan de que las abandonan por otras más jóvenes pero ¿a quién le gusta un cuerpo fláccido y unas tetas caídas? Algunos hombres van descuidados –porque tienen mujeres que no saben planchar- y les empieza la curva de la felicidad meses escasos después de vivir en pareja .-porque, ahora, dónde encuentras una mujer que sepa hacer una comida sana-, incluso algunos ya calvean apenas traspasan los 25 años pero eso, en los hombres, es hasta interesante.

Si queremos vivir bien tenemos que cuidarnos: depilarnos cada semana, taparnos las canas, pasarnos la plancha cada día –una mujer despeinada da asco-, hacer la horita de ejercicio para mantener las carnes en su sitio, esculpirnos las uñas, llevar ropa moderna, estar sexys, por si al él le apetece … . Eso dice mi marido, aunque él, en casa, en verano, se queda en calzoncillos y, en invierno, no se quita el pijama.

Y, sobre todo, las mujeres no tienen que aguantar los malos tratos. Como dice mi marido, hay cada idiota que, en vez de estar atenta a lo que le gusta a su pareja se busca aficiones propias –y hasta amigos- y luego se queja porque se encuentra un guantazo bien dado, como se merece; si vive a cuerpo de rey y encima se va a poner a chulear al hombre que la mantiene… Un bofetón se le da hasta a un niño, pero matar, es violencia de género.

.

autora: Luguca (conte amb 365 paraules justes!)

.

209.- A la xarcuteria

- Qui és ara?
- Jo, posa'm 100 grams d'encenalls de pernil que he de fer bledes per dinar i el nen no se les menja si no se les passo per la paella.
- Si són per això, li posaré d'aquest pernil que tinc d'oferta...
- No, no! Posa'm del de sempre que només faltaria que a més de fer-li un plat a part a sobre no li agradés.
- Vol dir que no el malcria massa?
- A vegades em sembla que si. Pensa que no hi ha menjada que no li hagi de fer un menú diferent. Ja ho diu son pare que casa nostra sembla un hotel.
- Doncs això ja ho tenim. Vol alguna cosa més?
- Res més que avui tinc pressa, just aquest matí han de portar la nova habitació del nen i com ell encara estarà a l’institut he de ser aviat a casa. Només espero que no hagi triat un llit d'aquells tan baixos, que cada vegada em costa més ajupir-me.
- Però, senyora Angelina, vostè encara li ha de fer el llit al seu fill? Potser que s'espavili, no? Que no és cap criatura!
- Ja ho sé, però si se'l fa ell mateix el deixa de qualsevol manera. Més m'estimo fer-ho jo i així aprofito també per recollir-li la roba bruta que si fos per ell no caldria rentar-la mai. I no m'entretinc més que han d'estar a punt d'arribar els dels mobles i si no poden descarregar avui, el nen estarà de morros tota la setmana. Apunta'm el pernil que ja t'ho pagaré demà. Bon dia tingueu.
- No pateixi, senyora Angelina, ja ho trobarem i que tingui un bon dia. Qui és ara?
- Jo! Em posarà un fuet i un quart de bacó fumat si us plau. I perdoni que m'hi fiqui, però aquesta senyora que ha marxat no és molt gran per tenir encara un fill adolescent?
- Adolescent? Res d'això, si ja deu tenir prop dels quaranta anys!
- No ho entenc, que no ha dit que anava a l'institut?
- Ah!. Això si, el fill de la senyora Angelina va a l'institut però és perquè n'és el director!

.

autor: McAbeu, del blog Xarel-10 (conte amb 365 paraules justes)

.

foto extreta d'Internet

.

208.- Bon Nadal!

Quan la Nàdia va quedar embarassada ell va desaparèixer, no va saber-ne mai més res. No tenia més família que la seva mare. Una mare llunyana i distant, que no es preocupava ni mica d’ella ni mai se n’havia preocupat. Malgrat tot la Nàdia va decidir tirar endavant aquella criatureta tan remenuda que ja sentia créixer dintre seu.

Se sentia sola en la seva decisió, sola durant l’embaràs, sola en el part. Quan ja feia dos dies que la nena havia nascut, la seva mare la va trucar per preguntar com estava i per dir-li que no sabia si podria anar a veure-la, que feia molt mal temps per viatjar.

No va ser gens fàcil tot plegat, la menuda, delicada, necessitava molta dedicació. I quan la Joana tenia dos anyets, i la portava al parc, va començar a parlar amb una àvia, la Pilar, que hi portava el seu nét. Es van trobar sovint i aquelles estones de conversa eren per a ella com una dosi gegant de vitamines.

La tarda abans de Nadal, la Nàdia passejava amb la Joana pel carrer, veia el Nadal a tot arreu i el sentia com una mena de burla de tot el món envers ella. Però passejava per no ser a casa. Ja feia estona que era fosc i es feia hora de sopar, ella allargava d’esma l’estona... de sobte sona el mòbil.

- Nàdia, hola guapa, Com estàs? On ets?
- Pilar, sóc al carrer passejant amb la Joana.
- Que no has anat a passar el Nadal amb la teva mare?
- No... no m’ho ha demanat i jo tampoc em veig amb cor de viatjar.
- I estaràs sola amb la teva nena?
- Sí
- Ni parlar-ne!
- Què vols dir?
- Que passaràs la nit de Nadal i el dia de Nadal amb nosaltres.
- No, tu tens la teva família... no vull molestar.Família? La meva filla que es passa la vida dormint i jo li cuido el seu nen i a sobre ni em parla... i el meu marit estarà tan encantat com jo. No cal ni que passis per casa teva. Vine directament a sopar.

autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments