311.- Experiment

Obro els ulls i desperto d’un somni reparador que es perd en el temps. Em costa enfocar alguna cosa en aquesta immensitat, però els esforços són debades: la foscor líquida m'envolta i a penes puc distingir-me a mi mateixa. Sento una escalfor entranyable que m’acarona i que fa que em relaxi, aclucant els ulls de nou. S'està tan bé aquí…

Una veu aguda em sacseja i em torna a despertar pesadament.
-Hola! Com va?
Davant de mi hi ha una ombra que es va fent nítida a mesura que la distingeixo i que s´alça expectant. Només puc balbucejar quatre paraules atemorides:
-Però… tu qui ets?
És exactament igual que jo. Me la miro. La toco. No és un mirall ni una il·lusió: té la meva mateixa consistència.
-Això ho hauria de demanar jo. Ahir me’n vaig anar a dormir i, en llevar-me, havies aparegut tu.
Ens estudiem atentament. Idèntiques com dues gotes d´aigua. Em pessigo i un calfred em recorre l’esquelet quan la realitat fa acte de presència. No sabia que tenia una germana bessona, almenys en aquesta dimensió. No entenem res de res, però és el que hi ha. Tot i que la nostra vida és curta i poca la coneixença, ens uneix una confiança com no havia sentit mai. Ens obrim una a l´altra fins que el cansament ens venç i arribem a les portes del son més profund envoltades en el silenci.
La veu ja estimada de la meva nova germana em torna a despertar.
- Corre! Aixeca’t! Sembla que ve algú!
En la llunyania escoltem passes tremoloses que s’acosten amb sigil. En el temps que trigo en deixondir-me, el soroll s´ha aturat i es revelen dues fisonomies clarament identificables. La meva germana m´apreta fort transmetent-me un senyal que també he reconegut: davant nostre ens trobem amb dues morfologies idèntiques a nosaltres! No entenc res i el meu voltant comença a donar voltes a punt pel mareig. Mareig interromput per un esclat de llum enlluernador i unes veus estranyes que fan ressonar el nostre petit món de plàstic…

Anem a mirar com estan les nostres cèl·lules avui, esperem que s’hagin multiplicat suficientment per dur a terme el següent experiment…

.

autora: Nica, del blog La finestra de l'Eikon

.

310.- El molinet

La Berta vivia dalt d’una muntanyeta molt a prop del mar. Li agradava mirar l’horitzó i seguidament el seu jardí ple de plantes que amorosament cuidava totes les tardes. També els seus molinets. En tenia de grans i petits, de vermells, grocs i taronges com el sol, de blaus, verds i liles com el mar. També de virolats com les flors del seu jardí en primavera. Li encantava que fes vent per veure’ls rodar.

El que ella no sabia és que els molinets havien arrelat i que xuclaven l’essència de la seva presència, que s’alimentaven de la saba dels seus pensaments, de cada somriure, de cada il·lusió.
Una tarda d’hivern el vent va bufar molt fort i d’una embranzida va arrencar un dels molinets. La Berta només va poder veure des de la finestra com s’allunyava sense remei.

Uns dies després, molt lluny del jardí de la Berta, allà on el cel és molt blau i el mar no és veu sinó és de sorra, va arribar volant suaument el molinet.
Venia envoltat d’un núvol de pols groguenca, d’aquella que la brisa arrenca de les dunes.

Neleha, pastora de camells, sortia de casa tots els matins a buscar aigua. Els seus peus nus no havien donat encara dues passes quan el molinet va decidir acabar el seu llarg viatge i parar-se just a les seves mans. Ella no ho va dubtar ni un instant, va córrer cap el darrera de la casa, allà on enterrava els seus tresors, i va plantar decidida el molinet fent un foradet a la sorra amb els seus dits ressecs.

Què bonic que era! Semblava una flor! Ella que tant havia desitjat tenir un jardí... Va pensar que cada dia el miraria, li explicaria els seus somnis i li cantaria una cançó.

Així ho va fer i el molinet també va arrelar i amb tanta força que les arrels es van reproduir i van fer néixer nous molinets. Molinets grans i petits, vermells, grocs i taronges com el sol, i blaus, verds i liles com el mar.

La Neleha i la Berta no sabien que tenien una cosa en comú. Potser les arrels els seus molinets algun dia ho sabran.

autora: Mercè Gaja, del blog Qualsevol nit (conte amb 365 paraules)

309.- Sicut puerii

El Senyor del Locus Ignorabilis, tenia un escuder jove i molt bo. Era tant l'amor que ambdós es professaven, que qualsevol podria dir que eren germans. El jove escuder dormia als peus del llit del seu Senyor, sempre atent a les seues demandes.

Era tanta la devoció que el Senyor tenia pel seu escuder que quan aquest va arribar a l'edat que havia de ser armat cavaller, va fer celebrar la cerimònia d'investidura només per a ell. El Senyor lluïa en les seves armes d’atzur una serp d'or mirant cap a la destra.

El noble sentiment que compartien es va deixar veure en el gest excepcional del Senyor al concedir al nou cavaller el privilegi de dur en el seu escut de gules una serp, com ell, però de plata, i mirant cap a la sinistra.

Va tenir lloc un gran banquet per a celebrar aquell esdeveniment. El jove cavaller va seguir dormint en l'habitació del seu Senyor, i on un anava, anava l'altre.

Un dia, de matinada, van eixir de cacera, i d'entre el fosc i abundant matissar del bosc, va saltar sobre el jove una envejosa i cruel mantícora amb cara de vell, i d'una urpada li va arrancar les entranyes i la vida. El Senyor va disparar la seva ballesta, travessant el cap de la bèstia, però el virató, encara que va matar al monstre, el va matar massa tard.

No va haver consol per al Senyor que se sentia culpable per la mort del seu amic. Va decretar un any de dol en tots els seus dominis, va fer soterrar el cos del jove en el sepulcre contigu al seu i va fer posar el cor de l’amic estimat en una arqueta de plata i del més bell cristall polit, fent-lo guardar gelosament en la seua cambra. Com última mostra de l'amor que el Senyor sentia pel seu company d'armes va decidir canviar el seu blasó, que des de llavors va ésser de sable, amb la serp del seu llinatge i la del jove cavaller entrellaçades, una mirant cap a la destra i l'altra cap a la sinistra, i així perduraran, unides, fins a la fi dels temps.

.

[Mors non separabit]
.

autor: Jordi el Dissortat, del blog En el bosque de la larga espera, (conte amb 365 paraules justes)

.
Dibuix realitzat per ell mateix.
.

308.- El trajecte

.

Surt de la feina amb unes quantes coses al cap i pensant en la última telefonada. Sempre hi ha una última telefonada; aquella trucada poc oportuna que un cop despenjat el telèfon penses que no hauries d’haver agafat. Una darrera mirada a les finestres per a confirmar que tot està tancat. Carrega les carpetes i material que necessita per demà fent un esforç per no deixar-se res; moltes vegades, l’endemà al matí s’adona que s’ha deixat aquell informe, aquell expedient necessari per a la reunió amb el professorat i ha de tornar exprés, en una revolada, a cercar-ho. Qui no té memòria, ha de tenir cames, diuen.

Agafa el cotxe i fa el tram de baixada de costum fins a entrar a l’autopista direcció Barcelona. Posa el radio per distreure les cabòries, però tot i així, no la sent, concentrada com està en el treball.

Arriba a Barcelona pel carrer Aragó avui no massa atapeït. Fa un esforç per escoltar la música i s’adona de la subtilesa d’un violí; això l’ajuda a prendre distància.

Mira el rellotge.

Per poder tallar del tot, decideix entrar al Museu Egipci en la seva nova ubicació. Considera que és la millor hora per anar a un museu: calma, tranquil·litat i oportunitat de veure-ho tot sense intromissions. S’entreté llegint les informacions del material exposat. Sempre li ha cridat l’atenció la cultura egípcia.

Sent una frisança darrera seu, té la sensació que hi ha algú més per allà. Un soroll somort com de peus que s’arrosseguen. Comença a suar enmig d’aquella xafogor. Veu altres visitants que segueixen el seu curs sense estranyar-se de res.

- Perdoni, podria acabar-me d’enganxar aquesta vena. M’estan esperant al pis de baix i se m’està desfent tot. Són tants anys ja!. En Tutankamon va quedar més afavorit; però els demés... No es quedi així d’atònita i faci alguna cosa, valga’m Ra! Ni que no hagués vist mai una mòmia.

Surt ràpidament del recinte i se'n va a fer un cafè carregat a la cantonada de Passeig de Gràcia. Intenta ni pensar en el que ha vist.

Confirma l’hora. València enllà arriba a l’Elizalde i puja al segon pis en obres, esbufegant i encara atònita.

.

autora: Núria Comas, del blog Cal Sac
.

307.- Rugit

.

Rugeixo. I tota la sabana s’omple amb el so estrident sorgit de la meva gola. Sóc el rei d’aquest indret amb totes les lleones que em plauen quan em plaguin. A més, quan han caigut en la meva xarxa de carícies i mirades, d’afalacs i d’olors, m’obsequien amb carn tendra i fresca d’antílop acabat de caçar. I no em molesto per res més.

El rugit em desemmandreix de la perllongada becaina diària. Els cadells em juguen al voltant, jocs que els entrenen per a quan hagin de disputar-se el terreny i les femelles. Em sento orgullós de tots ells, encara que siguin tants... La meva masculinitat dóna per més.

Aixeco el cap cap al sol de nou, aspiro l’aire fresc i vull rugir però una munió de crispetes i l’estrèpit del fuet del domador em desperta del somni. Dins de la lleonera. Amb altres exemplars de la meva espècie. Plens de puces i mal alimentats. Maltractats dins de la minúscula gàbia que ens protegeix de les criatures humanes.

Toca entrar en escena, dirigir-me a l’arena i repetir un cop més l’avorrit espectacle circense. Cal treballar de valent per a rebre un míser tall de carn de vedella sacrificada en un escorxador de mala mort i uns glops d'aigua estancada i bruta.

Envoltat de mosques, després de l’exigu tiberi, m’adormiré, somniant potser en els meus cadells ja grans, corrent per la sabana d’on em van treure ja fa massa temps... En silenci rugeixo, i tota la sabana torna a la ment...

.

autor: deomises, del blog Es desclou la tenebra...

.

306.- Steak tartar

.

La Pilar finalment desprès de tant de temps havia pogut desempallegar-se del seu marit, home que amb els anys va canviar i es va convertir en un mal tractador, per sort només psicològicament, però li va costar molt d’oblidar els crits per coses insignificants de la cuina, que si cru, que si cremat que si no val res i si de casualitat algun dia ho encertava, havia d’estar contenta amb el seu silenci.
No només era la cuina, tot ho feia malament segons ell, sempre li recriminava que tenia molts d’estris i eines però que la feina no es feia, era ja inaguantable. Farta de tot, la Pilar va marxar.

Ara han passat ja dos anys, gràcies a perdre el contacte totalment, ella es sent valenta, amb un company han pogut obrir un petit restaurant, on ella que tant maldestra era a la cuina, ara és qui porta endavant el seu restaurant.

Tothom té el seu dia de sort, la Pilar aquell dia es va sentir afortunada, en veure el seu ex marit, per l’ull del petit vidre rodó de la cuina, demanant taula al seu company, juntament amb una noia que semblava una professional del sexe, cosa molt normal en ell.

La venjança es un plat que cal servir fred, i ella va aprofitar que és demanava un steak tartar, per poder posar-ho en pràctica. No va ser gents difícil d’aconseguir un parell de viagra de la farmàcia del costat, juntament amb un fort laxant, tot fent una picadeta i barrejat amb molt de ex amor, va quedar un plat excel·lent, a la vista.

La Pilar observava per el petit ull de bou de la cuina, com ell gaudia amb aquell plat, sense poder contenir el somriure, en pensar, avui sabràs el que és, tenir l’eina i no poder fer la feina.

.

autor: Garbi24, del blog Garbi24

.

305.- Nushu

Fa ja uns quants segles, en una regió remota d'un país llunyà, va néixer una llengua. La van idear les dones, a les qual s’havia privat del dret a l'educació. La varen anomenar nushu i comptava amb un reduït nombre de paraules i de caràcters. Per mitjà d'ella podien comunicar-se eludint la vigilància dels homes, que les espiaven desconfiats i les interrogaven, sense obtenir mai resposta.

.
Van transcórrer els anys i, en veure's obligades a perdre el contacte per seguir els seus marits a la recerca de zones més pròsperes, la majoria d’elles va anar oblidant aquest idioma secret. En aquella regió van quedar-hi només unes poques dones parlant el nushu, totes solteres i dedicades a l'artesania, la poesia i el cant. Van envellir i, una a una, van anar morint. Les enterraren, seguint la tradició, al costat dels seus manuscrits brodats en peces de roba i ventalls. Ara, sota la terra que les cobreix, segueixen parlant de les seves coses.

.

autor: Joaquim Valls

.