252.- Els ulls que feien por

.

Aferrat a una ampolla de cervesa, va veure uns ulls que feien por. No, no anava begut, però content sí. Ella va entrar al local sense fer soroll, ningú no se la va mirar més del compte, no era de les típiques noies que mires. Però aquells ulls… eren espectaculars. No va poder deixar de mirar-los, furtivament, fins que va acabar la nit. Mica en mica va anar descobrint tot el que acompanyava a aquells ulls que feien por.

Maleïda timidesa! No s’havia atrevit a dir-li res. Només podia mirar-la, d’amagat, sentir-se petit, pensar que feia malament d’esguardar-la d’aquella manera. A més tenia la sensació que es posava vermell cada cop que es creuaven amb els seus, aquells ulls que feien por.

El poble no és tan gran, es va dir. La trobaré, la tornaré a veure, i llavors li diré que me n’he enamorat, que necessito que em miri amb els seus ulls que fan por.

Va recórrer el poble de dalt a baix, tots els carrers, amunt i avall, a diferents hores, fixant-se en cada persona, però res, no hi havia sort. Els dies passaven, les setmanes, i el temps es va començar a comptar en mesos. Però no hi havia manera. Va tornar una i altra vegada al local on l’havia vista, però no la va trobar mai més. Si un dia no hi podia anar, pensava que potser ella sí que hi havia anat, i s’estirava els cabells. No podia ser, començava a pensar que no la veuria mai més, però no podia oblidar aquells ulls que feien por.

Fins que un dia, mentre sortia abatut de casa, el primer que va veure van ser uns peus aturats davant del portal. En aixecar la vista, la va veure, era allà, la noia dels ulls que feien por. I allà es va quedar ell, fitant aquells ulls, sense poder articular paraula. No s’ho podia creure, no podia ser real. Ella va parlar primer:

- Des que et vaig veure aquell dia al bar em vaig enamorar dels teus ulls, i no he parat de buscar-te fins que t’he trobat.

.

autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't"
.

251.- Amb un llibre

Mai no havia vist la neu. Sols en sabia de la frescor per les converses dels companys de l'Institut. Tampoc no havia anat mai amb avió, ni amb vaixell. En podia percebre les sensacions per les explicacions que els seus companys n'hi feien dels seus viatges. Però això no li suposava cap problema. Ella, aquella noieta que no havia sortit mai d'aquella Illa tan petita, era una de les persones amb més històries dintre. Ella tenia tot el que una persona pot desitjar en el món. Sabia i entenia moltes de les coses que alguns d'ells mai no podrien ni intuir. Aquells colors, aquelles olors, aquells paisatges que mai no havien vist els seus ulls però que el seu cor i el seu pensament sabien exactament com eren.

Ella tenia els seus llibres, centenars de llibres. Tot el què sabia ho treia d'ells, eren la seva font inesgotable d'aventures, de viatges, d'intriga, d'amor, d'amistat, de terror, de màgia.

Des de ben petita llegir era el que més li agradava fer. Qualsevol lloc i moment li anaven bé per dedicar-lo a una d'aquelles històries que sempre la captivaven, des de fer la volta al món en pocs dies, fins a perdre's pel camí de rajoles grogues amb uns companys ben originals. Els records de la infantesa sempre anaven acompanyats d'un llibre, d'un còmic, d'una revista. Sempre les paraules.

Els primers anys era el pare qui l'hi llegia els contes però als vuit o nou anys ja era ella la que els llegia, al llit, abans d'anar a dormir, i a les tardes quan tenia una estona després de fer els deures de l'escola. Tant s'havia engrescat llegint, que fins i tot a l'escola portava els seus llibres preferits i llegia quan podia, el temps de l'esplai, al canvi de classe. N´hi havia que no ho entenien. Com podia llegir tant? li demanaven alguns. I ella els responia que no podia viure sense llibres, simplement.

Totes aquelles aventures l'omplien i l'ajudaven a conèixer tot el que l'envoltava i a no desitjar res més que allò que tenia, que sempre tendria: els seus llibres i les ganes de seguir descobrint el món a través de les paraules.

.

autora: Tonina, del blog Coses meves (i a vegades de l’escola) (conte amb 365 paraules)

.

250.- FERMINA... y Germán

.

Una vez más, con una rosa entre sus dedos y con la mirada perdida, se reencontraba con Fermina... con su amor; una vez más Germán acudía a su última cita y, aunque fuesen ya muchos los años transcurridos desde el fallecimiento de ella y más aún desde el aparatoso accidente de tráfico en el que a Fermina hubiéronle de esxtirpar un globo ocular, con lágrimas en sus ojos, Germán le pedía perdón.
“No pude evitarlo Fermina, no lo vi... sé que fue un error imperdonable, me atormenta cada día el recordar la sonrisa arrancada de cuajo de tu faz, pero yo te sigo queriendo Fermina, nunca me importó el ojo de cristal que te colocaron, para mi sigues siendo tú, mi hermosa y amada Fermina.
Sabes que aunque los médicos dijeron que no tuvo nada que ver el accidente con tu muerte, yo sé que sí...
Perdóname Fermina, si me perdonas y quieres que siga viniendo a verte, da un golpe, o haz algo Fermina, si no... entenderé que no quieres que venga más a molestarte, que ya no me quieres y que no me perdonarás jamás”.
El pobre Germán aguardó hasta el crepúsculo delante del nicho, con el único ruido de sus sollozos de enamorado empedernido.Mientras se le rasgaba el corazón, colocó la rosa en el florero lateral; Germán echó a andar lentamente, cabizbajo murmuró un “adiós amor mío”; se secó las lágrimas y se sonó la nariz. Ya estaba afuera, lejos de su amada cuando, al otro lado de la lápida, los despojos que soportaban el ojo de Fermina cedieron y un golpe, producido por la caída del ojo sobre la madera, sonó, como si alguien diera con sus nudillos en la piedra, pero solo fue escuchado por Lucas que habiendo presenciado toda la escena dijo “tarde y mal Fermina, tarde y mal como siempre”, volviendo así a repetir aquello que ya dijo en el bar cuando al paso del coche fúnebre, en la puerta y con una copa en la mano se encontraba el gracioso de Ginés, que alzando la copa a modo de brindis emitió un saludo mudo y entrando murmuró con voz triste y baja “siempre quiso tener chófer”.

.
autor: tonosepe, del blog Barruntadas e imágenes (conte amb 365 paraules justes!)
.

249.- El romero, el engaño y la muerte

.

Una corriente helada me sacó de la ensoñación y ahuyentó los efluvios de tu recuerdo, para hacerme retornar a la realidad que te alejaba lacerando mi ánimo. Largas horas de vigilia soñando despiertos, única posibilidad que nos permitían para mantener el humor. Cualquier ruido encogía nuestros corazones. En lo recóndito del pensamiento, en ese momento cuando éste nos evade de la verdad, el miedo desaparece, convirtiendo a la muerte en la amante soñada. Quizás, no debimos abandonarnos tanto al ubicuo pasaje de los deseos, pero ¿qué más podíamos esperar cuando todo ya estaba decidido?

El muro se extendía envolviendo el campamento. Fuera de él, la vida cobraba mayor valor. Setenta y dos horas de guardia. En ocasiones, imaginábamos que el paso de las tropas enemigas era en retirada; entonces, nos sorprendía el siseo de una bala perdida, o el vuelo de un ave espantada.

El viento mecía las ramas y las hojas de los árboles. Mientras, el sol continuaba con su deambular transformando las sombras, ora en monstruosos, ora en los cálidos trazos de tu presencia. La lluvia, copioso encuentro del agua contra un suelo seco, tuvo mucho que ver en nuestro primer encuentro. El aire, invadido por el olor de la tierra humedecida, había pasado a suavizar su aroma mezclándolo con el del romero y otras hierbas aromáticas. No me sorprendió comprobar que tu cabello, repleto de diminutas flores, desprendía la misma esencia hipnótica, excitante. Contrastando con el reflejo de tu negra cabellera, las nubes se trasladaban veloces como un telón que anunciaba el final de la función. Fue entonces que volvió a mí, empujado por el viento, tu perfume. La lluvia persistente, que había convertido la tierra en barro, deshizo las matas de romero desperdigando en todas direcciones su olor, que me atrapó velando mis sentidos. Penetró al tiempo que la bala se alojaba en mí. La muerte hizo usó del engaño, para evitar mi pelea. Su negro manto simulaba tu cabello, los ruiseñores falsearon tu voz, solamente el aroma del romero fue cierto. Desperdigada por el viento, aquella fragancia me transportó hasta sus brazos en la dulce entrega del último suspiro. Pero aunque cree haberme engañado, siempre seré tuyo.

.

autora: Carmen Rosa Signes, del blog El libro de Monelle

.

248.- Desdoblament

Mirava el llindar fugisserament, sense veure res. Volia sortir del coma profund on era i se li va ocórrer traspassar la línia que li separava d’aquell passadís ple d’obertures a altres mons, descobert per atzar. Esperançada amb la idea d’atraure mirades, va guarnir la façana amb domassos festamajorencs, rialles i música. Trià acuradament un vestit que no delatés els insomnis, demanant-se perdó, una vegada més, per ser com era. Sense pensar, va disfressar les pors de disbauxa mirant de sortir de la vida anodina i letàrgica dels últims temps. Encuriosida, va atansar-se a les finestres sense que li fes res conèixer o ser coneguda de manera irreal, convertint-se en el personatge inacabat d’un dibuixant.

Les hores de joc en aquell món ingràvid les marcava l’eternitat dels àngels que avorrits amb el temps afegit, decidiren dibuixar un paisatge de fira que l’ajudaria a allunyar-se de la intempèrie grisa de la realitat.

Va sentir la imprevisible solució de l’angelada com la pujada alegre i circumstancial en uns cavallets, oblidant durant un temps qui era. En la voleiada s’adonà que no veia el final d’aquells indrets i el pànic va ser de nou el protagonista. La música repetitiva de l’atracció va deixar de sonar sense una causa aparent. El quart creixent de lluna que dibuixaven els llavis, es transformà en un rictus de quart minvant. Com era de preveure, la seva essència es va imposar al personatge inventat. Es sentí pressionada per L’espai i la gent i va fugir, obsessionada de trobar l’horitzó que ampliés l’espai reduït.

Caminava novament reculant per dies grisosos, res no li omplia. Potser tornaria a donar forma a una butaca. Admet, ofegada pels pensaments negatius l’errada i demana perdó, sense pensar que s’obligava a fer de jutge tot i que no ho volia. Com a resposta va obtenir un respectuós silenci, però en demanar reiteradament perdó, aconseguí que les converses reiniciades s’espaiessin i que l’immens espai creat es transformés en un lloc de boira i de silenci absolut.

En despertar la sala estava buida. Va deixar el pati de butaques amb l’agre sabor del malson i va sortir del cine. Una cosa era segura, no hi tornaria mai més tot just sopar.

.

autora: Pilar, del blog A encesa de llum

.

247.- Qualsevol dia

.

Hauria de fer el llit, rentar els plats, planxar la camisa blava del marit i la faldilla blanca de fil. També calia comprar pa i llet.

El marit feia dos anys que només treballava de tant en tant. I ella anava a fer feines. Gairebé sempre estava sola. La senyora Ricart sortia molt sovint: de compres, al gimnàs, al tennis, al perruquer... Era una dona molt atrafegada i no li quedava temps ni de fer el dinar.

Ella arribava a un quart de deu i es canviava de roba. Dins la cambra de mals endreços, desava, cada dia – de dilluns a dissabte - una bata rosa i una jaqueta vermella a prop d’unes sabatilles blaves. Es vestia amb les millors peces del seu armari però deslluïa tota en aquella casa amb columnes al saló i caoba al lavabo del senyor. La senyora havia preparat, per llençar-lo, tot el vestuari de la temporada passada: el vestit violeta i el jersei fúcsia amb trenes molt primes i botons a les espatlles.

L’última vegada que va entrar a una botiga de roba potser havia estat pel casament de la cosina Maria. Es va comprar un vestit florejat a les rebaixes. Rentar-lo i desfilar-se la vora va ser tot una.

Si ella es posés aquest jersei fúcsia! El fúcsia li esqueia molt. Badant, deixà la brusa de quadres vichy a sobre la cadira de l’oficce. Quan es disposava a planxar: “Mira, Pepita, que bé ens vindran aquests draps per a treure la pols; quan trobis un moment, els hi fas una vora. Només en draps em gasto una fortuna”. També era casualitat que ca els Ricart hi tinguessin, quadres vichy.

La senyora li regalà el jersei fúcsia i quatre mil pessetes per a una brusa. Envermelleix quan recorda l’escena, només amb la faldilla i els sostenidors, recollint les mànigues i els davanters de quadrets.

De soltera, cada mes estrenava un modelet. Eren uns altres temps, sense genolls inflats ni olor a lleixiu; al metro, amagava les mans per tal de dissimular aquella olor de minyona.
A dos quarts de tres, el seu fill ja l’esperava per fer-li un petó i marxar cap a l’escola. I demà, dimarts, encara.

.
autora: Luguca (conte amb 365 paraules justes)
.

246.- La gola

.

Esperitada, miro enrere... Què dimonis hi faig al merder? Sospito d’algú més? El món conegut? La gola del llop!

Tremolors que no permeten encaixar la clau, aire exhalat com l’últim bri d’alè. Obro la porta mentre miro racons coneguts, inconeguts. Tanco amb totes les forces aterrada, espantada, exhausta, suada. No puc pensar amb claredat.

Crec estar salvada quan sento la música i l’olor d’encens de casa, casa meva. ELL, amb el davantal, cuina. No en sap res, segur. No vull que em vegi així. L’olor s’hibrida amb la música mentre m’allunyo de la porta i entro a l’habitació, coneguda i familiar.

Aquell joc perillós porta la mort escrita a les instruccions. ALLÒ s’ha d’acabar. ELL corre perill. Maleïnt-me, estripo la roba xopa i pudenta. Sota els raigs d’aigua, intento renàixer com un fènix.

Surto del bany i veig ALLÒ a la tauleta de nit. ALLÒ que m’ha obert tant els ulls i canviat la vida, engolint-me.

.

autora: Sibil·la, participa a Relats en català

.