.
De vegades, quan marxava a treballar, la mare em deixava amb la veïna. Si ella tampoc hi era, el seu pare, el vell Rafel, tenia cura de mi. Estenien una catifa verda amb dibuixos vermells, i em donaven un grapat de ninotets de plàstic: indis decapitats, vaquers mancs, soldats desarmats i algun cavall coix. Ah!! I un preciós carruatge sense rodes.
El meu petit món es veia reduït als límits de la catifa, que ni jo ni cap de les joguines gosaríem en ultrapassar. Durant aquelles estones jo era feliç ningú em marejava, no existia per ningú.
El vell Rafel s’asseia vora el balcó amb la seva cadira de bova, d’on no es movia per res del món. Jo de la meva catifa tampoc. Ell podia passar-se hores sense dir res, jo no tenia cap intenció de parlar. Ell era feliç mirant el carrer i donant-li voltes a les seves cabòries, jo ho era embotit en el meu limitat i fascinant Far west de catifa.
Sols a vegades abandonava el meu joc d’indis i vaquers esgarrats, sorprès per l’esglaiadora tos asmàtica del meu singular cangur o quan ell amb ganes de juguesca, des de la seva cadira em donava ordres:
-Manelet, para!!, - i jo deixava totes les joguines i em quedava quiet com un estaquirot mirant-lo.
-Manelet, juga!! – i jo tornava al joc.
-Manelet, para !!
-Manelet, juga !!
Quan ja havia satisfet la seva curiositat i havia comprovat que jo no tenia cap intenció de protestar ni esclatar a plorar, em deixava tranquil, i jo podia tornar als meus silenciosos ninotets.
Una nit, els xiulits del vent de dalt es van confondre amb la tos del vell Rafel, fins anul·lar-la. Des de la meva habitació, dos pisos més amunt, vaig pensar:
-Igual el vent s’endú la tos del senyor Rafel.
Vaig encertar. No vaig tornar a sentir la seva tos. Però tampoc el vaig veure més assegut a la cadira de bova. Ni tampoc ningú va jugar amb mi al divertit joc del “para-juga”.
Mai vaig dirigir-li una paraula, el saludava amb un somriure i m’acomiadava obrint i tancant la mà, i sento que al menys vaig quedar a deure-li un: Gràcies!!
El meu petit món es veia reduït als límits de la catifa, que ni jo ni cap de les joguines gosaríem en ultrapassar. Durant aquelles estones jo era feliç ningú em marejava, no existia per ningú.
El vell Rafel s’asseia vora el balcó amb la seva cadira de bova, d’on no es movia per res del món. Jo de la meva catifa tampoc. Ell podia passar-se hores sense dir res, jo no tenia cap intenció de parlar. Ell era feliç mirant el carrer i donant-li voltes a les seves cabòries, jo ho era embotit en el meu limitat i fascinant Far west de catifa.
Sols a vegades abandonava el meu joc d’indis i vaquers esgarrats, sorprès per l’esglaiadora tos asmàtica del meu singular cangur o quan ell amb ganes de juguesca, des de la seva cadira em donava ordres:
-Manelet, para!!, - i jo deixava totes les joguines i em quedava quiet com un estaquirot mirant-lo.
-Manelet, juga!! – i jo tornava al joc.
-Manelet, para !!
-Manelet, juga !!
Quan ja havia satisfet la seva curiositat i havia comprovat que jo no tenia cap intenció de protestar ni esclatar a plorar, em deixava tranquil, i jo podia tornar als meus silenciosos ninotets.
Una nit, els xiulits del vent de dalt es van confondre amb la tos del vell Rafel, fins anul·lar-la. Des de la meva habitació, dos pisos més amunt, vaig pensar:
-Igual el vent s’endú la tos del senyor Rafel.
Vaig encertar. No vaig tornar a sentir la seva tos. Però tampoc el vaig veure més assegut a la cadira de bova. Ni tampoc ningú va jugar amb mi al divertit joc del “para-juga”.
Mai vaig dirigir-li una paraula, el saludava amb un somriure i m’acomiadava obrint i tancant la mà, i sento que al menys vaig quedar a deure-li un: Gràcies!!
.
autor: Juanma, del blog De Roquetes vinc (conte amb 365 paraules justes)
.
