jueves, 7 de enero de 2010

221.- Para-juga

.
De vegades, quan marxava a treballar, la mare em deixava amb la veïna. Si ella tampoc hi era, el seu pare, el vell Rafel, tenia cura de mi. Estenien una catifa verda amb dibuixos vermells, i em donaven un grapat de ninotets de plàstic: indis decapitats, vaquers mancs, soldats desarmats i algun cavall coix. Ah!! I un preciós carruatge sense rodes.

El meu petit món es veia reduït als límits de la catifa, que ni jo ni cap de les joguines gosaríem en ultrapassar. Durant aquelles estones jo era feliç ningú em marejava, no existia per ningú.

El vell Rafel s’asseia vora el balcó amb la seva cadira de bova, d’on no es movia per res del món. Jo de la meva catifa tampoc. Ell podia passar-se hores sense dir res, jo no tenia cap intenció de parlar. Ell era feliç mirant el carrer i donant-li voltes a les seves cabòries, jo ho era embotit en el meu limitat i fascinant Far west de catifa.

Sols a vegades abandonava el meu joc d’indis i vaquers esgarrats, sorprès per l’esglaiadora tos asmàtica del meu singular cangur o quan ell amb ganes de juguesca, des de la seva cadira em donava ordres:

-Manelet, para!!, - i jo deixava totes les joguines i em quedava quiet com un estaquirot mirant-lo.
-Manelet, juga!! – i jo tornava al joc.
-Manelet, para !!
-Manelet, juga !!

Quan ja havia satisfet la seva curiositat i havia comprovat que jo no tenia cap intenció de protestar ni esclatar a plorar, em deixava tranquil, i jo podia tornar als meus silenciosos ninotets.

Una nit, els xiulits del vent de dalt es van confondre amb la tos del vell Rafel, fins anul·lar-la. Des de la meva habitació, dos pisos més amunt, vaig pensar:

-Igual el vent s’endú la tos del senyor Rafel.

Vaig encertar. No vaig tornar a sentir la seva tos. Però tampoc el vaig veure més assegut a la cadira de bova. Ni tampoc ningú va jugar amb mi al divertit joc del “para-juga”.
Mai vaig dirigir-li una paraula, el saludava amb un somriure i m’acomiadava obrint i tancant la mà, i sento que al menys vaig quedar a deure-li un: Gràcies!!
.
autor: Juanma, del blog De Roquetes vinc (conte amb 365 paraules justes)
.

miércoles, 6 de enero de 2010

220.- El cometa 1888

Des de tota la vida, des que era petita, havia buscat al cel, l’estrella dels Reis d’orient. Ella l’havia vist mil vegades, en els llibres, dibuixos, pessebres... sabia ben bé com era: era una estrella, amb les seves puntes i una bona cua, ben gruixuda lluminosa i consistent.

Cada any demanava un munt de coses als Reis, algunes les hi portaven, d’altres no, però ella s’hi conformava molt bé i se sentia sempre feliç del que li havien dut.

Un any va demanar que, la nit de Reis, passés l’estrella d’orient per damunt de casa seva, que ella la pogués veure. I va dir que no demanaria res més...

Els seus pares l’avisaven que aquell desig era molt especial i que els Reis duen regals no estels i que els estels en el cel, fan el seu curs i no es poden canviar. Però ella va dir que els reis eren Mags i que ho podien tot. I que ella no volia pas l’estel, només veure’l passar pel cel.

Encara faltava més d’un mes per Nadal i ella ja estava decidida... els pares tenien encara l’esperança de poder-li treure del cap. Però un dia quan ja s’apropaven les festes, mirant el telenotícies, van sentir:

“La nit de reis d’aquest any serà especialment màgica, el cometa 1888, tornarà a passar prop de la Terra i es veurà especialment lluminós. Com un regal dels Reis d’orient per a tots els nens i nenes.”
.
autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments
.

martes, 5 de enero de 2010

219.- El rostre dels àngels


El Dr. Jaume acaba la jornada a l’Hospital, després de passar tot el dia visitant pacients desitja enllestir la feina. Cada dia, per sortir, intenta passar ràpid pel passadís, només faltaria que algun malalt el cridés! Vol anar a casa a dutxar-se, vestir-se amb roba de marca i donar un vol amb el cotxe de luxe del seu company de festes.

Al passar pel davant de l'habitació 845 s'adona que està mig oberta i una llum petita deixa veure la cara del petit pacient que, ajagut al llit, crida al jove metge.

-Bona nit senyor metge - diu el petit pacient.
-Bona nit - li respon en Jaume.

Obligat a aturar-se, però pensant amb quina roba és posarà avui a la nit, en Jaume treu el cap per la porta.

-Senyor metge, si veu a la meva mare li dirà que vingui, si us plau.

En Jaume mira al darrera per si veu algú, i ni a un costat ni l'altre, en recança entra a dins l'habitació i seu a la cadira del costat del llit.

-Com et dius?
-Isaac, i tinc vuit anys, senyor metge.
-Com et trobes?

Amb el cap afaitat, els ulls cansats i amb una veu que li surt de l'ànima, li diu:

-Senyor metge, no vull donar-li més feina, prefereixo no dir-li com em trobo.
-Senyor metge, quan vegi a la meva mare li dirà que l'estimo, tinc por de haver-la fet enfadar perquè es passa el dia plorant.
-No Isaac, ella plora perquè vol que et posis bé, que puguis anar a l'escola, que puguis anar a jugar.
-Senyor Metge, jo no podré fer que la meva mare no plori. Jo m'estic morint.

En aquell instant s’aturà el món fantàstic del jove metge. Agafant-li la mà menuda, li acaronà la cara i li feu un petó al front.

-No et preocupis petit, jo li explicaré a la teva mare.

Quan arriba a casa sona el telèfon, és el seu amic que, tot animat, el convida a sortir.

-No, avui no puc sortir.
Es posa al llit i deixa una llum petita encesa i la porta mig oberta, i plora en silenci. Avui ha vist el rostre d’un àngel.
.
autor: Pep Climent, del blog Intercanvi
.

lunes, 4 de enero de 2010

218.- Conte de Nadal

.
Feia molt fred aquell matí. Els cartrons i les mantes un pèl llardoses, amb prou feines l’abrigaven. Tenia el nas i les mans gelades. Fins el moll de l’os gebrat. Va recollir la seva casa ambulant: els cartrons i les mantes espellucades, tacades de vi barat, de vòmit i de ràbia. Sabia prou bé que el fred que sentía era molt íntim. Que el duria cosit a la pell i a l’ànima tot l’hivern.

Va relligar-ho tot amb un vell cordill brut, tan brut com tot ell, no tenia on anar. Els caixers ara els tancaven per no haver de servir d’aixopluc a gent com ell i això era una bona putada… sobretot al desembre… No havia menjat res més que les restes d’una cuixa de pollastre que anit va trobar en un contenidor... Ser un sense sostre l’amoïnava menys que ser un sense paret...

Quin dia era? Quin any? No ho sabia. Però va començar a moure’s pel carrer il·luminat amb tot de llumetes de colors de les botigues, se sentien uns cants estranys, la gentada anava amunt i avall, sense veure’l ni mirar-lo, traginant paquets i regals.

Va voler fer el gest d’entrar dins una botiga però el van escridassar de manera inmediata, cruel, i va girar cua, cap cot. Sí, feia feredat, pudor i anava esparracat… les grenyes li tapaven els ulls, anys abans plens de brillantor, ara apagats com una bombeta fosa. Es va deixar caure enmig del carrer, li importava ben poc ser aixafat per un cotxe. Va passar el que implorava: un cop sec i brutal, un xoc impactant, un rastre de sang i de sobte la foscor.

Dies més tard es va despertar... no recordava res en absolut... va sentir una veu que el cridava pel seu nom... es va girar sorprés i va veure dos individus estrafolaris vestits luxosament que anaven muntats dalt de camells... li van dir que l’esperaven, que acabés de vestir-se i pugés, ell també, dalt d’un camell... que s’arreglés la capa i es cordés les botes… que tenien molta feina aquell any i havien d’anar molt lluny... On t’havies ficat Baltasar? I va recordar uns crits: al negre! al negre! i la foscor.
.
autora: Elvira, del blog Si dubto és que sóc, si penso és que sóc (conte amb 365 paraules)
.

domingo, 3 de enero de 2010

217.- Pavel i els dimonis

Pavel es va despertar amb un crit. Dormia en el llit que aquell matí havien recollit de l’hospital abandonat. Va mirar de tranquil·litzar-se. Tenia vuit anys, devia ser un malson.

Però no, el llit l’engolia. Unes ungles afilades l’agafaven. Una forta pudor a sofre i peix, l’asfixiava.

El dimoni l’arrossegava per un pou mal il·luminat. Pavel cridava i plorava.

Van arribar a una caverna, on va ser emmanillat a una llarga cua de nens amb pijama. Els Dimonis els turmentaven a cops de fuet.

Pavel només pensava com l’havien enganyat l’avi Mika i la Gertrud. Ells deien que sota el llit o dins l’armari no s’amagava cap monstre.

Els nens, esperaven aterrits. El Gran Dimoni, llegia d’un full i apuntava amb una ploma.

Recitava un nom i una gran aranya peluda baixava pel seu fil, enxampava un nen i tornava a pujar ràpidament fins el sostre. A dalt, tot era ple de teranyines i capolls. Altres vegades un dimoni n’agafava un i se’l cruspia allà mateix. La majoria, però, anaven cap les cambres frigorífiques.

Llavors, el Gran Dimoni va dir el seu nom. El va mirar amb una mirada terrorífica. Va veure tot l’enuig i la ràbia que el nen sentia. I va ordenar que el marquessin amb la marca dels dimonis.

El Gran dimoni va dir: - A partir d’ara has deixat de ser un nen. Treballaràs per ser un dimoni, i potser algun dia, et concedeixi tornar, per venjar-te -.

D’ençà aquell dia Pavel va tallar dits, orelles i peus per fer la sopa, va fregar els terres de sang, va cosir roba de pell humana. I va anar canviant. Menjava carn crua, li van créixer ullals, la pell es va fer dura i verdosa, li va sortir cua i unes petites ales de ratpenat.

Es va convertir en un dels dimonis més despietats i els seus companys el temien. Va guanyar-se el seu propi fuet, i va començar a posar els grillons als nous i fer respectar la filera.

Amb el temps, el mateix Gran dimoni li va encomanar la seva primera missió al món dels humans.

Per descomptat, la primera visita que pensava fer Pavel, era a la seva antiga família.
.
autor: Sergi Garcia Oset, del blog La meva perdició
.
autor de la foto: Jaume Vilalta Casas (Dibuixos JVC)
.

sábado, 2 de enero de 2010

216.- Roses marines

.
Quan l’amor és viu, qualsevol esdeveniment és bo per estar junts, abandonar-se l’un al altra sense compromís afegit i deixant que siguin els impulsos els que portin el ritme del dia.

El dia assolellat i tranquil donava per una passejada en barca per la Costa Brava, admirant paisatges, i al fornit capità improvisat.

Mentre ella banyava el seu cos nu a coberta amb el sol de migdia, ell es banyava a les cristal·lines aigües de la solitària cala. Un petit moviment de la barca, indicà a ella que els seu capità s’acostava. Just en el moment de treure el cap per la barana, ell surt de sota l’aigua amb una rosa vermella entre les dents, oferint-li amb una mirada de complicitat, esperant alguna cosa a canvi.

Ella molt afalagada, no pot parar de pensar d’on ha pogut treure aquella flor, per donar-li com a sorpresa en un racó tan íntim i solitari. No volia pensar-hi més, sens dubte era un gran detall, l’amor diuen que accentua l’enginy i ara li volia recompensar.

Just quant els petons donaven pas al joc de les mans explorant els seus cossos, ella se n’adonà. Angoixa i ràbia juntes, fan acte de presència, en veure, dues dotzenes de roses surant al voltant de l’embarcació, enmig d’unes cendres sospitoses, que la fan passar de la passió al desencant.

Amb un cop de geni, llença la flor al mar, que anirà fent camí a mercè de les corrents, juntament amb les altres i una inscripció que diu: descansi en pau.
.
autor: Garbi24, del blog Garbi24
.

viernes, 1 de enero de 2010

Un any per estrenar

. .
Si heu aconseguit despertar-vos ni que sigue amb una mica de ressaca... voldria desitjar-vos que este nou any vos porte només coses bones. (Podeu tornar al llit els que vau arribar més tard de les 7).
.
Com ja vaig dir ahir, avui tampoc hi haurà conte. Haureu d'esperar a llegir-lo quan publiquem el llibre.
.
* * *
.
Si habéis conseguido despertaros aunque sea con un poco de resaca... quisiera desearos que este nuevo año os traigo sólo cosas buenas. (Pueden volver a la cama los que llegaron más tarde de las 7).
.
Como ya dije ayer, hoy tampoco habrá cuento. Debéis esperar a leerlo cuando publiquemos el libro.
.