122.- Sóc... o potser ja no

.

Despertà en una habitació d'hospital tot envoltat de gent que semblava conèixer-la i tanmateix es va mostrar distant i esquerp.

.
—"No em podia negar. Tots em van incitar que ho fes. Però és que ara no sé què era el que havia de fer i no em podia negar. Era el meu deure ciutadà. Déu! No puc recordar més allà d'avui mateix. Ni tan sols no sé què vaig sopar ahir a la nit! No sé. D'on han sortit tots? Per què em miren així? Em fan por! " —Pensà l'individu.

.
Els presents, que envoltaven el seu llit, es movien com de forma coordinada i competien per amanyagar les seves extremitats. L'home va intentar escapolir-se però el tub del sèrum i unes oportunes corretges no li donaven gaire llibertat.

.
S’interrompí l'enrenou quan va obrir la porta el cirurgià embotit en el seu uniforme verd difícil d'identificar ja que portava encara gorra i màscara. Agafava amb la mà un portapapers amb l'informe mèdic. El personal entusiasmat va fer un passadís al nouvingut. Amb passos ferms i segurs es va aproximar fins el llit. Mirà amb duresa a l’esquerra i a la dreta per apartar la munió de seguidors. Entrava així més aire a la llitera. Amb parsimònia i cerimonial féu una ullada al portapapers. Va mirar de dalt a baix al pacient que entre expectant i espantat esperava saber notícies.

.
—Tal com havíem previst l'operació ha estat un èxit. Ja és vostè un ciutadà normal. Quan la cicatriu de l'implant estigui curada del tot podrà anar-se vostè a casa seva. L'estat li està molt agraït —digué esbossant-ne una gran somriure de satisfacció.

.
Tot seguit es dirigí als visitants:
—Doneu-li ànims. Ja és un més entre vosaltres. Ja és un individu integrat a la societat. Ja no recorda cap dolor ni cap plaer. Doneu-li ànims. Sobretot doneu-li ànims pel gran pas que ha realitzat.
.
© Manel Aljama (maljama) cuenta cuentos, febrer 2009 – abril 2009
Destinació blog.
.

Blog: El viatger de les lletres

.