sábado, 12 de septiembre de 2009

104.- Tots la podem perdre!

L’he perduda no la trobo enlloc... desesperada ploro. Començo a buscar-la. Tranquil·litzat Marta, torna a començar des del principi. Miro a l’armariet on penjo les claus; no hi és!vaig al dormitori busco entre els llençols, dins els calaixos, entre les calces i mitjons; no hi és! Potser en el caixer automàtic de la plaça. Surto de casa, baixo les escales de tres en tres, arribo al caixer, merda!una iaia a dintre, estic a punt de perdre tots els papers, finalment la iaia surt – Bona tarda nena – li torno la salutació amb un somriure una mica forçat, entro al caixer miro per tots els racons i no hi és!Marta com pot ser que l’hagis perduda???? Tu que no perds mai res, m’estiro els cabells- Torno a casa m’encenc una cigarreta i vaig a la cuina, buido tots els armaris de pots, olles i cassoles, ho deixo tot estès al mig de la cuina, deixo una nota a la senyora que ve a netejar a casa, -“demà Teresa faci net els armaris de la cuina, gràcies”- no tinc ganes de tornar-ho a endreçar tot. Em miro el desordre de la cuina a certa distància. Quan estic a punt de perdre tota esperança, m’assec a la cadira del meu escriptori miro dins la paperera i....els ulls se m’obren com dues llunes, l’he trobadaaaaaaaaaaaaaaaaaaa.......una llàgrima em rellisca galta avall, ella em mira entre confosa i interrogant i em diu –“perquè m’has deixat aquí sola, en aquest raconet, entre paperassa que a hores d’ara no té cap sentit per a tu???? –Perdona’m li dic plorant. He trobat la paciència!!!! Pensava que l’havia perdut per sempre. La paciència la trobo sovint entre les mirades del que m’estimen, entre els somriures i les llàgrimes dels amics, entre les paraules de tots els meus blocaires preferits, entre les xerrades a la nit a la vora del foc, al centre ben col·locada en primera posició a l’aula de dansa, a la muntanya darrera un roure, a la feina entre les meves estimades col·legues i amigues de feina... en fi no crec que la torni a perdre...
.
autora: Marta Vilella
.
autora foto: Cristina Rufí
.

11 comentarios:

bajoqueta dijo...

Una gran cosa que hem d'intentar no perdre molt a sovint :)

Gràcies Marta!

senga dijo...

perdre la paciència...quina bona idea...i a qui no li ha passat?... i a la vegada és un fet ben curiós...em sembla que a la paciència no li agraden els excessos...ai,ai,ai! què va passar?

xaruga dijo...

No és broma. la paciéncia és tot una filosofia. Els xinesos diuen: "Seu a la porta de casa i veuràs passar el cadàver del teu enemic" El gat és capaç d'esperar-se hores i dies a que surti el ratolí del cau i fanalment l'enxampa. Disculpeu, haig d'arrancar perquè s¡ha posat el semàfor en verd i algun imbècil està donant un concert de claxon.

pluja dijo...

Aix.. la paciència! què fàcil que és a vegades perdre-la i quin mal ens fa fer-ho! Després del disgust de pensar que no la trobaria, ara segur que la tindrà ben controlada en tot moment per evitar que es torni a perdre!

Assumpta dijo...

Ostres, què bo!! M'ha agradat molt!!

M'encanta llegir idees imaginatives i la teva és molt bona... "Perdre la paciència" és quelcom que diem sovint i ja veiem quins efectes més estressants que té.

M'alegro de que la protagonista finalment la retrobi i sigui conscient de les coses maques que l'omplen de positivitat :-)

Elvira FR dijo...

Ei quin conte més bo! era la paciència! sort que la podem trobar quan l'hem perduda...

P-CFACSBC2V dijo...

No hi havia caigut que havia perdut la paciència! :-D Interessant!

kweilan dijo...

Molt ocurrent aquesta història. Encara que de vegades la paciència es perd i no es troba.

vidapervida dijo...

He estat angoixada mentre llegia el text!

Miquel dijo...

Santa paciència!!! com deia la meva avia.. quan la tens tu no ho saps i els altres en gaudeixen, quan la perds els altres la pateixen

- assumpta - dijo...

Que originaaaaaaal!!!
Ai aquesta paciència, de vegades ens juga males passades. Ja ho deia la meva àvia... la paciència és la mare de la ciència!

Boníssim aquest relat!
;)