L’he perduda no la trobo enlloc... desesperada ploro. Començo a buscar-la. Tranquil·litzat Marta, torna a començar des del principi. Miro a l’armariet on penjo les claus; no hi és!vaig al dormitori busco entre els llençols, dins els calaixos, entre les calces i mitjons; no hi és! Potser en el caixer automàtic de la plaça. Surto de casa, baixo les escales de tres en tres, arribo al caixer, merda!una iaia a dintre, estic a punt de perdre tots els papers, finalment la iaia surt – Bona tarda nena – li torno la salutació amb un somriure una mica forçat, entro al caixer miro per tots els racons i no hi és!Marta com pot ser que l’hagis perduda???? Tu que no perds mai res, m’estiro els cabells- Torno a casa m’encenc una cigarreta i vaig a la cuina, buido tots els armaris de pots, olles i cassoles, ho deixo tot estès al mig de la cuina, deixo una nota a la senyora que ve a netejar a casa, -“demà Teresa faci net els armaris de la cuina, gràcies”- no tinc ganes de tornar-ho a endreçar tot. Em miro el desordre de la cuina a certa distància. Quan estic a punt de perdre tota esperança, m’assec a la cadira del meu escriptori miro dins la paperera i....els ulls se m’obren com dues llunes, l’he trobadaaaaaaaaaaaaaaaaaaa.......una llàgrima em rellisca galta avall, ella em mira entre confosa i interrogant i em diu –“perquè m’has deixat aquí sola, en aquest raconet, entre paperassa que a hores d’ara no té cap sentit per a tu???? –Perdona’m li dic plorant. He trobat la paciència!!!! Pensava que l’havia perdut per sempre. La paciència la trobo sovint entre les mirades del que m’estimen, entre els somriures i les llàgrimes dels amics, entre les paraules de tots els meus blocaires preferits, entre les xerrades a la nit a la vora del foc, al centre ben col·locada en primera posició a l’aula de dansa, a la muntanya darrera un roure, a la feina entre les meves estimades col·legues i amigues de feina... en fi no crec que la torni a perdre....
autora: Marta Vilella
.
autora foto: Cristina Rufí
.
11 comentarios:
Una gran cosa que hem d'intentar no perdre molt a sovint :)
Gràcies Marta!
perdre la paciència...quina bona idea...i a qui no li ha passat?... i a la vegada és un fet ben curiós...em sembla que a la paciència no li agraden els excessos...ai,ai,ai! què va passar?
No és broma. la paciéncia és tot una filosofia. Els xinesos diuen: "Seu a la porta de casa i veuràs passar el cadàver del teu enemic" El gat és capaç d'esperar-se hores i dies a que surti el ratolí del cau i fanalment l'enxampa. Disculpeu, haig d'arrancar perquè s¡ha posat el semàfor en verd i algun imbècil està donant un concert de claxon.
Aix.. la paciència! què fàcil que és a vegades perdre-la i quin mal ens fa fer-ho! Després del disgust de pensar que no la trobaria, ara segur que la tindrà ben controlada en tot moment per evitar que es torni a perdre!
Ostres, què bo!! M'ha agradat molt!!
M'encanta llegir idees imaginatives i la teva és molt bona... "Perdre la paciència" és quelcom que diem sovint i ja veiem quins efectes més estressants que té.
M'alegro de que la protagonista finalment la retrobi i sigui conscient de les coses maques que l'omplen de positivitat :-)
Ei quin conte més bo! era la paciència! sort que la podem trobar quan l'hem perduda...
No hi havia caigut que havia perdut la paciència! :-D Interessant!
Molt ocurrent aquesta història. Encara que de vegades la paciència es perd i no es troba.
He estat angoixada mentre llegia el text!
Santa paciència!!! com deia la meva avia.. quan la tens tu no ho saps i els altres en gaudeixen, quan la perds els altres la pateixen
Que originaaaaaaal!!!
Ai aquesta paciència, de vegades ens juga males passades. Ja ho deia la meva àvia... la paciència és la mare de la ciència!
Boníssim aquest relat!
;)
Publicar un comentario