domingo, 28 de febrero de 2010

273.- Un tipus afortunat

.
Sóc un tipus afortunat, estimo la meva professió. Es pot demanar més? Sí, direu, hi ha altres classes d'amors que originen la fortuna d'un home. Però aquests no són per a mi, no podria dedicar-me a ells com ho faig amb el meu treball. La meva professió m'ompli, m'absorbeix, em fa viatjar contínuament coneixent gents i llocs. És la meva única passió.

A hores d'ara ja us estareu preguntant a què em dedico. Doncs us aclareixo la incògnita, sóc tècnic especialista en estratègies i tècniques de combat. Sí, el que vulgarment anomenaríeu un mercenari. Mai m'ha agradat aquesta paraula tan simple, fa que els que ens dediquem a això semblem simples bèsties assedegades de sang, i no és així.

No us creeu que sigui fàcil ésser expert en armes de foc, en tècniques de lluita cos a cos, en tot tipus de variants en que es pot desenvolupar una batalla: guerra d'escamots, urbana, en camp obert... Les últimes tecnologies m'obliguen a mantenir-me al dia en matèries com la informàtica, la microelectrònica o la robòtica

Sí, dames i cavallers, estimo la meva professió. Quan escolteu a les notícies que ha esclatat un nou conflicte, existeixen moltes possibilitats que jo ja tingui reservat el vol.

La guerra és bella, és un art, si saps mirar-la amb els ulls apropiats. Ja, ja ho sé, els morts, la destrucció i tot això. Per ventura no hem de morir tots?, per ventura hi ha quelcom que perduri eternament? Al cap i a la fi, molts dels que perden la vida a les guerres no fan més que deixar de patir una existència patètica, de misèries i penúries. Perquè no us cregueu que en les guerres morin els rics o els poderosos. Bé, no cal continuar, res que no sapigueu.
La guerra ha mogut al món des que l'home és home, ha escrit la Història, ha generat països i ha esfondrat imperis. La guerra és una força motriu, que renova les aigües estancades de l'esdevenir de la humanitat, la guerra és germana de la mare naturalesa... Perdoneu, que em criden pel mòbil. Ho sento, he de deixar-vos, una nova oferta de treball, i és que mai em falta.
.
autor: Angle, del blog El pitjor bloc del món
.

sábado, 27 de febrero de 2010

272.- L'home invisible



Aquella farmàcia de les afores de la gran ciutat tenia una clientela escassa i, de vegades, força rara. Per això el farmacèutic no parà gaire esment a l'estrany aspecte d'aquell client que entrava al seu establiment quasi a l'hora de tancar i que, malgrat el bon temps d'aquella tarda de primavera, portava una gavardina marró que el tapava fins els peus, bufanda blau marí, guants de pell, barret ben calat i unes grans ulleres de sol que feien ressaltar encara més les blanques benes que li cobrien tota la cara. Amb pressa per plegar, el dependent és dirigí a l'home:
- Bon vespre, que desitja?
- Bon vespre, miri no sé com explicar-ho. Jo sóc enginyer fotoquímic i experimento amb les propietats de la reflexió de la llum sobre els cossos vius...
- No em digui més, un experiment li ha provocat cremades a la cara. Amb molt de gust li canviaré l'embenatge...
- No és això. No tinc cap cremada, el que passa és que... Sap, millor que ho vegi!
I traient-se un dels guants, l'home mostrà que, on hi havia d'haver una mà, no es veia res. El farmacèutic exclamà:
- Ja ho veig, ha perdut una mà i segur que nota el que coneixem com dolor fantasma que és bastant freqüent en amputacions recents. Ara mateix li dono un calmant...
- No, home, no. El que passa és que... SÓC INVISIBLE. L'experiment ha estat un èxit, puc fer que qualsevol cos viu desaparegui de la vista dels altres i...
- Ui!, doncs per això no tinc res. Potser si anés a l'hospital...
- Però no m'ha sentit quan li he dit que l'experiment ha estat un èxit, estic content de poder ser invisible i els efectes no són permanents.
- Doncs no ho entenc, que vol?
- Si em deixés acabar de parlar i m'escoltés, hauria sentit que només puc fer invisibles els cossos vius i, si vull que no em vegin, he d'anar completament despullat. Però clar, els terres són freds, no em puc resguardar de les corrents d'aire i no he pogut evitar arreplegar una calipàndria de campionat. Què em podria vendre una capsa de Frenadol, si és tan amable?
.
autor: McAbeu, del blog Xarel-10 (conte amb 365 paraules justes)
.
foto extreta del portal http://www.edu365.cat/
.

viernes, 26 de febrero de 2010

271.- El tresor no correspost


L'avi ja feia temps que desvariejava. No és que anés de mal en pitjor, com se sol dir, més aviat la seva trajectòria, pel que fa a la salut, era una línia recta submergida en el fons de la vida.

Finalment, però, la nostra incòmoda espera va ser recompensada i va morir sense patir-hi gaire; ni tant sols feu l'esforç d'oferir a la humanitat una gran frase a la que agafar-se en els moments difícils.

El seu testament fou llargament plorat, tant com havia sigut temut. No ens va deixar res, almenys legalment. Quedava però una única i anhelada esperança: el cofre del tresor.

Últimament ens havia parlat sovint, des de la capçalera de la taula, del petit cofre que guardava sota el llit, en el que hi havia amagat tot el que de valor havia gaudit en vida.

Feu bastant soroll en obrir-se, molt més del que va fer després, quan ens va oferir un simple plànol de les terres que envoltaven el mas. Sense cap indicació, a més, d'on podia ser el tresor que somniàvem.

Allí havia nascut i allí havia mort. Aquelles terres eren escenari, i testimoni, de la seva vida, un tresor irrecuperable ara ja que per a nosaltres no valien res.Ni tant sols emparant-nos en la nostra estultícia vàrem aconseguir treure'ns de sobre aquella sensació de vergonya incontinguda.
.
autor: Ferran Cerdans Serra
.
.

jueves, 25 de febrero de 2010

270.- Mots i paraules

.
S’embriaga de la seva vitalitat tan bon punt creua la porta. Avui ha vingut rialler i els seus ulls enormes deixen anar espurnes de nerviosisme. Entra alegre i s’asseu a la primera cadira que enxampa, on s’hi plega de manera estrambòtica mentre xerra amb el company del costat. Feia dies que no el veia, però no es la primera vegada que passa, de tant en tant s’absenta uns dies i torna amb cara d’ensonyat fent enormes badalls, donant a entendre que aquells dies en el qual ha estat desaparegut, no han estat gens desaprofitats.

No acostumen a parlar però quan ho fan, les converses solen anar precedides d’esbufecs d’avorriment, per tot seguit comentar la jugada del dia, o algun fet remarcable digne de menció, poden durar hores o minuts, fins que la conversa s’esfuma tan ràpid com ha començat. Sovint per a ella no s’acaba aquí i segueix escoltant la seva veu, encara que els mots articulats no vagin dirigits a la seva persona o mirant-se’l de reüll sense que se n’adoni mentre ell realitza diverses tasques quasi hipnotitzada. Es una activitat a la qual cada cop n’és més addicta, normalment no pot parar atenció si no s’ha fixat unes quantes vegades.

Es pràcticament convençuda, que no n’està enamorada, ja que aquella és una sensació molt diferent a la que hagi sentit mai. Tot i així, a vegades, se sent descol·locada, pel motiu que de les ocasions en les que han coincidit en un lloc solitari, ha sentit l’imperiosa necessitat d’arraconar-lo en alguna cantonada i avocar-s’hi cegament. Mai no ho ha fet, perquè la sensació tal com ve marxa, però reconeix que cada cop li costa més contenir-se.
.
Ara ell seu en una cadira de la cantonada, aparentment concentrat en el bolígraf que balla al cim dels seus dits, la realitat, però, és que l’espia. Li agrada mirar-la d’amagat quasi tant com parlar amb ella, les converses que mantenen mai semblen suficients, molt sovint se sent incapaç de deixar d’escoltar-la ni de mirar-la. No creu que sigui amor, però molt sovint quan coincideixen en algun punt recondit, sent la necessitat irrefrenable de xiuxiuejar-li a cau d’orella allò que sent, sense pensar en res.
.
autora: Mila009
.

miércoles, 24 de febrero de 2010

269.- Producte del nostre temps


De la nit al dia, sense feina i al carrer. Al meu expedient d’acomiadament es podien llegir coses tals com, “comportament impropi, gestió delictiva continuada, enriquiment personal, comptabilitat fraudulenta”.

Les meves activitats, que durant anys havien reportat grans beneficis al municipi en plusvàlues, permutes, embargaments i altres jocs de malabars financers, i que m’havien dut tants guanys, ara eren mal vistes. Gràcies al meu advocat, me’n vaig sortir tornant gran part dels diners robats i denunciant uns quants companys.

Assenyalat per veïns i amics com un empestat, vaig agafar la família i vàrem marxar al poble dels sogres, a l’Alt Empordà. Amb els diners que havia aconseguit amagar, aviat vaig engegar un negoci immobiliari per redreçar la meva malmesa economia i tornar a portar l’estil de vida al que estava acostumat.
Com tenia les tardes lliures, vaig buscar-me una activitat que substituís eventualment, els partits de golf i les visites al prostíbul, que m’havien proporcionat tant entreteniment, en dies passats.

I oh, sorpresa, vaig afeccionar-me a la caça del bolet salvatge. Amb el temps i l’experiència vaig centrar el meu camp de treball, en un bosc a prop de la carretera entre Darnius i Agullana, on romanien les restes d’una antiga masia arrasada durant la guerra civil. Allò era el paradís del boletaire, sempre omplia el cabàs, i per molts afalacs i amenaces que rebia, mai descobria el meu amagatall.

S’arribà temporada de grans tempestes, i vaig veure’m obligat a parar quiet a casa quinze dies, durant els quals compensava la ràbia, amb la certesa del tresor preuat que trobaria quan amainés.
.
Un dia que plovia amb menys intensitat, no em vaig poder estar, i cap enllà que vaig fer via. El terreny havia canviat molt en aquell temps, la vegetació havia crescut desfermada, i caçava bolets a dojo, descobrint-los amb el meu bastó, entre les pedres de la masia abandonada. De cop, topo amb un objecte enterrat, punxegut i metàl·lic, desprès un altre i un altre al meu voltant. En el rovell de l’obús llegeixo en anglès: projectil antitancs, R-1108-W . - Déu meu! On m’he ficat? -. Esgarrifat reculo pas a pas, fins que tornant a trepitjar, sento un “clac”, i surto volant.
.
autor: Sergi Garcia Oset, del blog La meva perdició (conte amb 365 paraules)
.
autor del dibuix: Jaume Vilalta Casas (Dibuixos JVC)
.

martes, 23 de febrero de 2010

268.- Nit d'agost



La Marta era a casa seva només acompanyada per en “Xoco” gosset de mida mitjana, pèl curt i bru, creuat de mare Chiuaua i pare desconegut, molt eixerit, intel·ligent i bon guardià bordava quan no identificava les persones. La Marta l’estimava molt i confiava del seu esguard. En “Xoco” també es trobava molt a gust i corresponia en afectivitat i agraïment al matrimoni que l’havia acollit, la seva responsabilitat era vigilar, se sentia com un “guardaespatlles ben pagat” (bon menjar, afecte, aixoplug).

Aquella nit, com tantes d’altres, estaven sols (l’Alfred -marit de la Marta- feia de viatjant i era de ruta), desprès de la rutina diària (passeig del vespre, quatre carantoines, jocs, sopar, etc.) ara tocava dormir, però la Marta donava voltes al llit sense aconseguir-ho... havia estat una jornada laboral força feixuga.

Allà les dues de la matinada va sentir l’ascensor aturar-se a la seva planta, cap dels tres veïns restants no va obrir ni tancar cap porta (a aquella hora ho hagués sentit), va escoltar... i rés, silenci, que estrany! va pensar, i tota temorosa s’aixecà del llit i anà de puntetes a guaitar per l’ull de peix de la porta, només es veia una resplendor de llum movent-se, com una llanterna... el cor va començar a palpitar-li més fort... i si volen fer alguna destreta? en “Xoco” DORMINT, la Marta no gosava ni caminar, poc a poquet va asseure’s a la saleta a la vora del telèfon per si calgués avisar la policia... el gos QUIET, aquella llum anava bellugant, ho veia per la porta del bany mig entreoberta que tenia una finestra de vidres “arrugats” que donava al pati de llums, i paral·lela al replà de l’escala on també n’hi havia. El cor seguia copejant el pit, ella, al costat del gos intentant tranquil·litzar-se.

Eren dos quarts de tres i tot igual, què passava? ja en tenia prou i va decidir trucar...

De sobte sentí un tro llunyà, s’acostava tormenta... la llum pampalluguejava més sovint, fins i tot s’apagava... llavors va adonar-se’n: eren els núvols i el reflex de la lluna al vidre “arrugat” del bany i de la finestra de l’escala!

En “Xoco” ara tremolant, tenia raó, no calia espantar-se abans!
.
autora: Farigola, conte amb 365 paraules.
.

lunes, 22 de febrero de 2010

267.- L'ombra

.
Tot començà llegint aquella notícia de La Vanguardia. Poc podia suposar llavors que això el portaria per camins desconeguts i per històries fantàstiques. Perquè va rellegir aquella nota tantes vegades? Quina curiositat, quina motivació, quin destí hi endevinava?
“Una au d’enorme grandària sobrevolava Barcelona despertant als veïns amb el seu cant insuportable”. Fou el volum, el cant, o el fet de despertar els veïns el que el va captivar? S’imaginà tota la població obrint els ulls a la mateixa hora, traient el cap pels balcons i observant l’au volant pels terrats i projectant la seva immensa ombra per les avingudes, els carrers i les places.
Aquell dia sortí al seu petit espai de balcó, tant petit que no li cabien els peus còmodament, però no veié ni sentí res: era difícil que una au de cinc metres passés per l’estretor d’aquells carrers de Ciutat Vella; tot plegat, devien ser cabòries dels que no tenen res més per fer.

Ara tot fent memòria, es preguntava perquè li havia agafat aquella dèria. Recordà que havia tret forces de qui sap on; el més important era trobar l’au, veure-la, sentir-la, compartir amb els seus conciutadans una mateixa vida, ell, tant solitari, tant fora de lloc sempre.

Poques vegades havia sortit del seu piset quasi tant gran com aquella au de la que parlaven. Allò era la seva vida, condensada en uns quants metres quadrats. Fins i tot treballava en un despatx davant de casa. Travessar l’estretor del carrer quatre vegades al dia, total un parell de passes. Els diumenges feia el cafè al bar de la cantonada.

Aquella tarda, sense saber perquè, baixà les escales i sortí al carrer. La porta que es tancà darrera seu féu un soroll sec que el sobresaltà, però no mirà enrere.

Li semblà que allà lluny, davant seu, endevinava una ombra al cel. Començà a córrer cap avall. Suava, esbufegava. Es trobà davant el mar, tot aigua fins l’horitzó.

Arribà a les costes d’Àfrica. Perseguia una ombra i ara es trobava perdut, en un país estrany, sota un sol aclaparador i amb les mans a les butxaques: Començà a volar, encara vola ara. Forma part de l’ombra que va voler atrapar.
.
autora: Núria Comas, del blog Cal Sac
.

domingo, 21 de febrero de 2010

266.- Allò que el temps s'endugué

.
M’estimava tant que la mirada gairebé cremava. A la biblioteca, el sorprenia dibuixant-me amb llapis als marges del quadern; els diumenges anàvem a córrer i, quan la suor tacava l’esquena del xandall, sèiem al terra, la respiració accelerada i la cara vermella, ell s’acostava i em feia un petó a les parpelles. Li agradava passar els seus dits pels meus cabells desordenats que el sol tacava de llum.

Després d’una separació d’uns quants mesos, jo m’havia tornat primeta i ell m’envoltava com si els braços li haguessin crescut i en tingués prou només amb un de sol, per fer-me l’abraçada.
Sovint deia “tu ets el millor que m’ha passat”, i jo, petita i bruna allà, en els rodolins dels seus ulls, no sabia què fer-ne.

El seu amor m’ensenyava a estimar-lo i la seva tendresa feia els dies tan clars, les nits tan llargues...

El trobava a faltar a cada instant. L’autobús duia, gegant, un anunci de colònia: “me gusta VERTE”. Veus? A mi em passa com a l’anunci: me gusta verte. Jo oblidava els estudis i començava a sentir-me còmoda dins la meva pell, a no avergonyir-me de les pigues ni del pit gairebé pla. Algú estimava el meu cos, fent que també jo l’estimés un xic.

A l’estiu em posava el vestit blau, lleuger i florejat, amb un cinturó blau marí pensant en ell, només per agradar-li perquè aquell era el seu vestit preferit: Posa’t el vestit de floretes, el blau; i me’l posava, amb les sabates blanques, foradades d’estrelles.

Ja fa temps d’això. Va ser un estiu... Els estius deixen petges que onades i onades d’hiverns mai no poden esborrar, encara que portin altres noies joves que distreuen la seva mirada. Jo ja no hi sóc, a la seva pupil·la. Es distreu sovint i no es fixa en cap peça que compro pensant en ell.

No es pot romandre sempre en l’adolescència, ara s’ha de veure futbol, o buscar noves amistats. Que no ho veus, que això és el que fa tothom? Jo t’estimo, però hi ha d’altres coses, s’ha de viure...
.
I vivim. Jo somio que algú em trobarà a faltar i mentrestant, del meu cos, he tornat a oblidar-me.
.
autora: Luguca (conte amb 365 paraules justes)
.

sábado, 20 de febrero de 2010

265.- Vivir el alzheimer

Le resultaba imposible reconocerse. No encontraba las respuestas que necesitaba. Las ideas estaban condenadas a no nacer. La aconsejaban con seguridad, pero quedaban convertidos en falsos ilusionistas al enmudecer cuando preguntaba: ¿Cómo lo hago? ¿Cómo superar éste sacrificio sin sentido, ante una situación monótona y repetitiva en que un resultado satisfactorio es una utopía? ¿Cómo librarme de esta calamidad repentina que no elegí?

Una parte de ella estaba con otra persona a la que debía cuidar y proteger. Ésta padecía alzheimer, enfermedad que veía como una cruel goma de borrar cuyo coste era el sufrimiento. La experiencia basada en el dolor le impedía rectificar lo incorrecto. No podía dejar sola a la persona enferma, aunque a veces quisiera. En un principio lo hizo con el consiguiente arrepentimiento. En aquel entonces nadie quería el puesto que se vio obligada a ocupar. La enfermedad, sin padecerla, se extendió ocupando su espacio. Derrumbó su mundo; cambió sus relaciones, el tiempo libre, la salud y el estado de ánimo. Empequeñeció su espíritu y la replegó sobre mí misma. Insensible hacia lo que la rodeaba, no veía ni sentía más allá de la persona enferma.

El sentido común le reclamaba comprender y actuar como debiera y la culpabilidad traspasó sus sentimientos. Sentía impotencia ante su sonrisa inexpresiva y su mirada hacia adentro, ante su pasividad y su agresividad, ante las ayudas escasas por parte de las administraciones. Recibía la enfermedad con pena y miedo, ante un diagnóstico tardío y un futuro incierto. Como le gustaría saber llenarse de paciencia como oía decir a personas más fuertes que ella.

Aunque costaba describir aquellas sensaciones, las sentía con claridad. Emocionalmente no estaba bien, pero seguía hábitos diarios manteniendo la compostura. Actuaba con dignidad y entereza; sin "montar números" ni enfadarse. Paradójicamente, se sentía encerrada en el recuerdo de un antiguo mar de aguas mansas en el que acostumbraba a sumergirse.

A pesar de todo, una rendija de luz le permitía entender que no tenía explicación lo que sucedía; aceptar que no tenía una certeza evidente y revelarse ante la idea de conformarse, sin aprender a avenirse con un presente roto, evitando caer en el vacío. Sólo así conseguía desvanecer desconfianzas y temores.
.
autora: Pilar, del blog A encesa de llum (conte amb 365 paraules)
.

viernes, 19 de febrero de 2010

264.- La gota de tinta


Quan era petita li agradava dibuixar amb tinta xinesa. Va ser per això que el dia que va complir deu anys, li regalaren un estoig que guardava mitja dotzena de tinters diminuts, dos mànecs de fusta i uns quants plomins. Un dia intentava obrir un dels tinters, el que contenia la tinta de color malva. Com que no podia aconseguir-ho, es va ajudar, fent palanca sota la tapa, d'un de les plomins, amb tan mala fortuna que una gota seca de tinta va saltar i se li allotjà en l'ull dret. En pocs segons, al diluir-se la gota amb les llàgrimes, tot ell va quedar acolorit. L'hi van rentar ràpidament amb aigua abundant i la van dur d'urgències a l'oculista, que li va aplicar una pomada i un col·liri.
.
Tot i que ningú podria apreciar cap diferència entre tots dos, ella assegura que des de llavors no veu igual amb un ull que amb l'altre. Diu igualment que quan les coses pinten malament, en té prou amb tancar l'ull esquerre i així, durant una estona, veu la vida de color de rosa.
.
autor: Joaquim Valls
.

jueves, 18 de febrero de 2010

263.- La última carta

.
Sargento Penia Teniar
A
Capitán Erifel de Aster
A fecha de 14.02.1501 D.F.


Estimado capitán Erifel. He aquí el informe de la situación a día de 14.02. Estamos sitiados en la fortaleza de Barad Terer. Solo quedamos 500 valientes soldados ante un enemigo de más de 4.000 efectivos. Todos luchamos con valentía y honor, pero las fuerzas se nos van. Pedimos refuerzos, mientras tanto esperaremos cumpliendo con nuestro deber. Lucharemos hasta que ninguno de nosotros se tenga en pie.

Le querría pedir un favor mi señor. Como sabe, la Escrivá y esposa mía Ilionor, se encuentra sirviendo en el mismo campamento que usted. Seria importante para mí que le diga lo siguiente: Que siempre estaré a su lado. Entre los bosques, los ríos, los poemas y los libros eternos. Que el sueño de algún día vivir en el bosque de las luces azules, de alguna manera, se hará realidad. Que sus sueños nunca se acaben, y que siga mirando más allá de donde alcance su vista. Que cuando llegue a Barad Terer no verá un halo de muerte, sino un halo de un mundo mejor… Un principio.

Hay tantos sitios de este mundo que quiero visitar mi señor. Ahora es cuando me doy cuenta que podría haber hecho disfrutar más de la vida a mi esposa, a mis amigos… a mi alma. Daria lo que fuera por un paseo por los bosques de nuestra tierra. ¿Soy un buen sargento, mi señor? ¿Qué les puedo decir a las familias de estos hombres y mujeres que están aquí codo con codo conmigo? ¿Mi dios Fargus me recogerá en su seno?

Ya veo la ola de fuego que se acerca, mi señor. Veo a mis soldados preparándose. Saben que no volverán jamás, y aun así… tienen esperanza. He de acabar el escrito mi señor. Mi espada brilla sabiendo que hoy será la última gran batalla. El estandarte lila con el roble en el centro ondea suavemente a pesar de la tormenta.
Dígale a Ilionor que en el claro del robledal antiguo, bajo las raíces del roble blanco, hay un poema para ella.

Ha sido un honor servirle, mi capitán.
.
autor José Peña Cuaresma (Wizard), del blog La taberna encantada
.

miércoles, 17 de febrero de 2010

262.- El darrer dia

.
Es va mirar al mirall i se’n va adonar. Marxava per a no tornar. Darrerament havia perdut tant de pes que semblava tenir només la pell i l’ós. En silenci va acomiadar-se de tot i de tothom: les persones de la seva vida, familiars, amics, coneguts; les olors, la seva roba, les seves músiques, la màquina de cosir, les seves plantes –qui les cuidaria, ara?-, els mobles de la casa, tants anys, tants records... El gos, sempre fidel, s’hi va acostar i a ella se li van omplir els ulls de llàgrimes:

- “Tu seguiràs vigilant, oi?”

El va acaronar un cop més i va sortir de casa. Va tancar la porta d’un cop. A poc a poc va baixar les escales, perquè no tenia forces per anar de pressa, tant ràpid que caminava de jove! Ara l’havien d’ajudar, el seu marit o bé els seus fills. El taxi els estava esperant:

-“A l’Hospital General”.

L’ingrés va ser ràpid. S’estava morint i ho sabia. Malgrat tot, no volia semblar preocupada. La família que l’acompanyava creia que no era conscient de la gravetat de la situació, però ella era infermera i coneixia el seu estat. La vida se li escapava de les mans. S’havia cansat de lluitar i la malaltia havia vençut. Ja no s’hi podia fer res. La morfina l’ajudaria a no patir i es va deixar abraçar per aquell son profund del qual no despertà mai més.
.
autora: Miri4, del blog "+3"
.

martes, 16 de febrero de 2010

261.- Metre i mig

.
L’escala era recargolada i alta: setanta-quatre esglaons i cinc replanells, però en acabar la feina tots els vespres ell pujava la bicicleta fins al cinquè on vivíem. A vegades també pujava la caixa dels trastes. No sé com s’ho feia.

Val, d’acord, ell era deu anys més gran que jo. Era força més alt, més fort i a més sabia muntar en bici.

Els caps de setmana que no treballava, deixava la bicicleta recolzada a la barana. Ell marxava a rondar, i jo aprofitava per pujar-hi, els peus no m’arribaven als pedals, a penes tenia força per frenar, però tenia l’avantatge que agafat a la barana i a la paret era impossible caure. Era capaç de pedalejar un quart de volta i mantenir la verticalitat sense inclinar-me durant un parell de pams del replanell.

El replanell i el parell de pams no era prou, jo en volia més, i a la primera oportunitat que vaig tenir, vaig carregar la bici a l’espatlla i vaig baixar-la al carrer com vaig poder. El meu carrer era ple d’escales i no era apte per provar, així que del manillar vaig empènyer fins el carrer del darrera de l’Ajuntament, en aquell temps allí no en passaven de cotxes i en diumenge al vespre, ni tan sols vianants.

Vaig plantar la bici, amb un pedal sobre la vorada es mantenia dreta. Muntaria en bici, sense asseurem, amb una cama pel mig del quadro podria arribar bé als pedals. Ho vaig fer. Vaig pedalejar una volta complerta, vaig córrer un metre i mig i acte seguit hem vaig assucar contra el terra.

La tornada va ser més dificultosa, les escales se’m feien més estretes de lo que eren i els esglaons immensos i insuperables, suava a goterons, rascava les parets i topava amb les baranes. Quan per fi vaig poder deixar la bicicleta recolzada a la barana del cinquè replanell, vaig asseure’m a l’esglaó del terrat, esgotat, amarat de suor, assedegat, però orgullós per aquella petita victòria.

A partir d’ara, quan em pregunten, -vaig pensar- seguiré dient que no en se d’anar en bici, però jo sé molt bé que si que en sé, almenys durant metre i mig.
.
autor: Juanma Garcia, del blog De Roquetes vinc...
.

lunes, 15 de febrero de 2010

260.- Els tres penjats de Vilanova


Parlo d’en Josep, de n’Antoni i en Joan: del mateix poble, Vilanova de Bellcim, i morts penjats tots tres. Una fi idèntica, però unes circumstàncies diferents. El primer es va penjar conscientment. El segon, accidentalment. El tercer volia i no volia. Ara ho explico millor.

En Josep de cal Tatot passava les hores d’estiu o hivern, assegut al voltant de l’entrada de sa casa. Vigilava tot el veïnat: a l’estiu des de fora els vidres i a l’ hivern de part de dins. Fumava com un carreter i jo li anava a comprar capses de mistos a l’estanc que, un cop buides, feien cap a la meva col·lecció. Un dia es va cansar de tot, inclús de fumar. Es va penjar amb una trena de vencills de la conillera més alta. El vaig veure encara oscil·lant. M’havia fet pas entre les cames dels adults que anaven a despenjar-lo.

N’Antoni era un minyó de set anys que jugava davant la torra on vivia defora del poble. D’aquell fatídic dia recordo encara la figura de sa mare entrant pel carrer major esmaperduda i plorant. Sanglotant deia: “L’Antonyet és mort! Lo meu fillet...”. Venia caminant des de la torra en una macabra i solitària processó de dol. S’havia passat aquell xiquet un cordill al sotabarba en dues voltes. Casualment es va enganxar en l’obridor de la porta principal. Relliscà i quedà desnucat per la sotragada.

En Joan, un xiquet de quinze anys, va voler fer un experiment provocat per la seva desbordada imaginació. Els seus herois vivien al llunyà oest americà. Va voler provar si penjant-se tindria temps de treure’ s el ganivet de la cintura per tallar la corda. Enganxà una soga dalt d’una biga i al cap de baix hi feu un nus. Pujà en una cadira. Es passà el nus pel coll. Comprovà que el ganivet sortís amb facilitat. Amb els peus tombà la cadira. El ganivet es va quedar a la cintura. I ell suspès del coll amb una ganyota macabra en el rostre.
A en Joan no el vaig poder veure. Tampoc m’hauria agradat. Em sentia coresponsable del seu tràgic final. Jo li proporcionava la major part de les novel·les d’Estefania.
.
autor: Àngel Pascual
.

domingo, 14 de febrero de 2010

259.- Cent trenta dies més tard



Els cabells despentinats es mouen al ritme desassenyat dels meus passos, mentre se’m va eixamplant el cor a qui manca temps i espai per colpejar-me. Faig tard. M’inquieto cada cop que la busca del rellotge avança i encara m’entretinc esquivant rius de gent que flueixen en direcció contrària. Sóc a tres minuts del lloc de trobada, en passen tres més de l’hora acordada i encara m’exigeixo a mi mateixa tres segons d’intimitat, a la mateixa cantonada, per pentinar-me.

He comptat cent trenta dies des d'aquella nit en què en Gabriel va aparèixer al bar on, setmanalment, ingresso tot el que porto a la butxaca. Arribava esbufegant, amb la seva meitat de la promesa complerta i amb dues entrades pel Liceu, una a cada mà, humides i una mica arrugades. Em tremola la veu mentre assajo una i una altra vegada l’explicació que fa tantes hores que porto pensada; de fet, són les paraules que em repeteixo, en veu baixa, des que vaig tacar d’alcohol el vestit que em va fer prometre que estrenaria aquesta mateixa vesprada. Veig en Gabriel de lluny, em planxo la faldilla amb les mans i col·loco el somriure nerviós que també he assajat durant la tarda. Li brillen el ulls, fixa la mirada en el rellotge, perd la paciència, fa el cor fort, espera que pronunciï alguna paraula. I decidim entrar al vestíbul del teatre.

En sortir, hi haurà minuts en què les hores no seran sinó fragments d’espai en el temps, trossos d’un tu que ompliran un instant en el jo. Potser l’avui serà massa aviat perquè l’ahir va ser massa tard. En Gabriel em mirarà com si hagués vestit, expressament i per a ell, una brusa de brodats daurats i botons dels anys seixanta. Soparem, demanaré el de sempre i mantindré la mirada fixa i la copa intacta. Ell en demanarà una altra, i una altra. I assaborirà aquestes petiteses fins fer-les insípides, perquè, sense poder evitar un mig somriure, també voldrà fer seu aquell segon amarg. Jo trauré la llibreta i, sense deixar de mirar-nos, hi escriuré unes paraules. “Quan fa cent trenta dies que ell complí la promesa, i que jo vaig trencar-la”. Fins beure’m la nit.
.
autora: Elisenda Sevilla, del blog Pensaments significants
.

sábado, 13 de febrero de 2010

258.- Campió

.

“—Para noi! Què no veus que molestes...?”
Paraules que es repeteixen en el silenci dels seus records cada volta que la seva espinada es doblega, quan les seves mans cerquen la punta dels dits dels peus. Segons escadussers, el cos en tensió esperant el senyal que tibarà tots els seus muscles. Una última dècima de lucidesa, el rostre de la seva mare amb aquell etern somriure de la seva infantesa, abans del triomf, molt abans de fer-se campió.

—Per què ho has trencat això? —demanava la mare amb ulls esbatanats... el cor encongit. Però mai li ho demostrarà, és el seu secret amagat darrere d’un somriure.
Ella sabia que havia de créixer, que era —i ho és encara,— un xic dispers, a la vida i en els estudis, n’esperava molt més d’ell, però li costa concentrar-se en un sol punt. Ho vol tocar tot, anar a tot arreu, mai s’està quiet. I els propis límits el fan parar boig, però no ho entén, segueix corrent per anar més enllà, sense moure’s del lloc. Tot demana la seva atenció, i les rutines d’altri el cansen, res pot dominar-li el neguit. Si en algun instant s’atura, observa la mare, i el seu somriure etern.
—El seu fill té aptituds... —li digué l’entrenador, —llarg, lleuger, té nervi! Bones qualitats per arribar abans que cap altre.
—Natació? —ella havia pensat en el basquet...
Alguna cosa havia de fer reaccionar en Michael; l’aigua l’esgotava, per primer cop es veia obligat a parar per respirar. Veié un ocàs de prop, i va sentir que allò era bo.

A la piscina olímpica criden el seu nom, però ell no escolta res, sols els batecs del propi cor, concentrat en el xiulet de sortida, del salt a l’èxit, o al fracàs.
Sona la sirena, en poc més d’un minut revolucionarà totes les partícules d’aigua que li llisquen pel cos. Un esforç que pel seu nervi no ho és tant. Un cop més arriba el primer.
Es treu les ulleres i la gorra d’una revolada, alça un puny ple de felicitat i mira enllà les grades, mentre els llavis li graven en silenci, i amb els ulls negats, l’orgullós; “Gràcies mare!”
.
autor: Ferran Armengol, del blog Un capvespre a la Mediterranea
.

viernes, 12 de febrero de 2010

257.- Androiditis

.
El metge entrà al consultori i tancà la porta darrera seu. S'assegué a la seva còmoda cadira i em saludà:
- Bon dia tingui, Què tenim aquí? - Llegí per sobre el meu expedient - mmmm.
- Fa uns dies que tinc mal de cap i em pesen els braços i... Doctor és greu? - li vaig preguntà espantat.
Es feu un silenci tens a la sala.
- No es preocupi, una afectació típica. Li cal una actualització del programari. És habitual en robots de la seva sèrie.
- Perdoni, ha dit robot? - vaig preguntar incrèdul.
- Si, bé. N'hi ha que prefereixen androides o humanoides mecanitzats. Fet i fet és el mateix. - M'explicà.
- Però, això és impossible! -vaig cridar -Tinc son, gana, em surt sang i no soc gaire hàbil amb les matemàtiques!
- Pot alçar la veu tant com vulgui, però les proves mèdiques son clares. Pateix un malfuncionament degut al programari del control nerviós central. No és greu- prosseguí- i força comú a la gent com vostè.
- Així n'hi ha més? - Quan el mal és compartit fa de més bon passar.
- Ui, i tant! Ni s'ho imagina. Fins i tot alguns d'aquests polítics i esportistes famosos comparteixen la seva condició. Llàstima que la gent encara ho considera un estigma, però la societat ho va acceptant poc a poc.
- I la meva família? Què faig amb ells? - vaig demanar.
- Jo de vostè, els ho explicaria tot. Si l'estimen ho entendran. - va respondre - Només s'ha de descarregar l'actualització d'Internet i activar-la manualment. És autoinstal·lable i s'ajusta al seu ritme de vida. Vostè segueixi com fins ara.
- No m'ho puc creure... instal·lar-me programari?
- Sap què farem? - digué per tranquil·litzar-me - Li donaré hora per d'aquí una setmana, així si l'actualització té algun defecte de programació la podrem localitzar. Vostè relaxis i agafis uns dies de vacances. Tingui!
Dit això m'entregà la recepta i s'aixecà per obrir-me la porta del despatx. Un cop fora cridà:
- El següent!
I un home amb la pell lleugerament platejada el seguí a l'interior del consultori mentre jo marxava corrent a descarregar-me l'actualització que m'havia receptat.
.
autor: Vull un festuc, del blog Vilafestuc
.

jueves, 11 de febrero de 2010

256.- La vetlla



Un silenci contagiós embolcalla la sala de vetlla.


[RAISA] «Mira-te’l, el malparit! Si sembla que estigui rient i tot, el cabronàs! Enfotent-se de tothom fins i tot després de mort. Ara, que ja t’he ben fotut, ja! Així rebentis a l’infern. Si és que realment sou just, oh, Senyor!, feu que es rosteixi de la forma més lenta possible. De pare diuen que només hi ha un, i el meu ja és història passada. Així et consumeixis al foc etern...»

[JASSIRA] «Ai senyor, senyor, pobre espòs meu. Només quaranta-vuit anys i ja us l’heu endut! Què serà ara de mi sense tu? Els nois, ja m’ho deien: “Deixa’l mare, anem-nos-en, lluny”. Però jo no podia deixar-lo, ho enteneu oi? Ell era tendre a la seva manera, malgrat els crits i els cops. Ja sé que també s’allitava amb d’altres. Deuria trobar en elles el que jo no sabia donar-li. No li ho retrec. Ell sempre tornava. I per mi, això era tot.»

[JASMIN] «Sou injust, realment injust, Senyor. Si ho sabés la Jassira, com era el seu marit! Un sant! Sempre amb un somriure als llavis, abans i després de cada dijous de visita. Sempre amb un regal pels dos nens. Mai l’Omar, el petit haurà de saber qui és el seu pare de debò. Si no fos per ell, hauria enfollit en quedar-me vídua d’en Yassuf, nou mesos abans del seu naixement.»

[JANI, dins el taüt] «Mira-te-les, aquí, al meu voltant... Senyor, deus pensar que sóc un monstre, oi? Sé que amb la Raisa vaig fer un gra massa. Per això em mires així, oi? Però no tinc la culpa que ella tingui un cos de dona en pell de nina, ni aquests ulls de mel, ni aquells pits de mar. Ho entens? Només quinze anys. La vaig veure allí, tota nua, sobre el llit; la calor..., i no em vaig poder estar. Era l’alcohol. No era jo. Era el meu foc interior. Espero que demà, en saber-se tot, el jutge ho entengui i la perdoni. Jo ja ho fet.

Qui em podia haver tallat el coll així, amb aquesta ràbia continguda, si no?»

El silenci, a la sala de vetlla, persisteix.
.
autor: el veí de dalt, del blog Malerudeveure't
.
.

miércoles, 10 de febrero de 2010

255.- Cantaire i fumador


El LLuïsset de petit era menut i prim. Quan anava amb la colla quedava completament tapat. Se'l reconeixia, des de lluny, per la seva veu sonora i atiplada. La gent li deia: LLuïsset, no cridis tant que no som sords ni tenim les oïdes tapades. Quan cantava semblava que fos el solista ofegant les altres veus.

De jovenet ja es feia cigarretes de paper (sense tabac dintre) i fins i tot amb altres amics del poble assecaven unes arrels (bidauba) que després les fumaven com si fossin "caliquenyes". Als quinze anys es tornà un gran fumador. Visitava l'estanc cada dia doncs el seu menú era un paquet de "celtes” i dues “faries”.

L'obsequi més preuat en els banquets i festes familiars eren “puros” d'alta qualitat, amb gran plaer, amb "vitoles de renom". Mai es queixà de la gola malgrat la gran quantitat de fums que s'empassava. Semblava una vella màquina de tren traien fum , amb gran plaer, per la boca i els forats del nas.

Però la seva veu romania forta i clara, d'un bon baríton. Quan feia discursos, mitings, deixava estorats als assistents tant pel contingut com per les modulacions de la veu. Als voltants de Tots Sants li aparegué una tost forta i permanent. Els menjars, que abans en un tres i no res, els engolia i paladejava, ara esdevenien un problema puix una cerreta constant li provocava més estossecs. Arribà un moment que ja el respirar li era feixuc.

Diagnòstic del metge: càncer de laringe. La primera operació fou dolorosa però encara el LLuís conserva la veu. Les sessions de quimio i radioteràpia li han deixat la boca sense saliva i malmeses les dents, no tenen força per mastegar. Desprès d'un any li rebrotà el tumor i aleshores es quedà sense cordes vocals. Aquella veu meravellosa i potent desaparegué i aprengué, amb molts esforços, a treure una veu esofàgica. Avui el LLuís és un "laringectomizat".
.
.

martes, 9 de febrero de 2010

254.- Cantant les quaranta

.
Tenia ganes de parlar amb vostè, sap? Fa molts anys que callo i aguanto totes les seues arbitrarietats, però les coses tenen un final i aquest final acaba d’arribar. Fa dinou anys que treballo en aquesta empresa. En tot aquest temps no he faltat mai al treball. He tingut necessitats com tothom però no li he demanat res. He estat tan estúpid que em creia que si un dia no acudia, la empresa se’n ressentiria greument. Vostè ho sabia, oi que si? I se’n reia. Pobre desgraciat!, es creu que és alguna cosa. Vostè tot ho sap i tot veu. Té molts ulls que miren i moltes orelles que escolten per vostè. Són els llepaculs que li porten els partes. Gent servil que s’arrossega i que cerca la paraula amable de l’amo. Gent que, al fons, vostè menysprea perquè sap que són uns miserables que no dubtarien en clavar-li un ganivet a l’esquena si un dia deixés d’ésser qui és. Fins ara tot li ha sortit bé. Ha jugat sempre amb la por dels altres. En la por dels que tenen una família per mantenir. Deixem dir-li que aquesta gent és la que l’ha elevat fins al lloc que ocupa i a la qual, vostè, ha pagat amb la indiferència dels cacics totpoderosos. Recorda al senyor Gisbert? Aquell cap de vendes que tota la vida va treballar amb el seu pare i que quan vostè era un crio el portava de la mà a col·legi? Va pels carrers caminant com un zombi. Encara no es pot creure que l’hagi acomiadat. Ja era gran, es clar, i no podia competir amb un jove disposat a menjar-se el món. Li hauria de caure la cara de vergonya que un home fidel, que el va ajudar a crear l’imperi que avui comanda, estigui a punt d’embogir. Miri, jo també he estat en aquesta situació, però he reaccionat i ara ja no li tinc por. Puc mirar-lo a la cara i dir-li lo fatxa que és. Sóc feliç de poder-li cantar les quaranta...
-Però, pare, que fas davant l’espill parlant sol? Au vine a sopar que ja és a taula i es refredarà!
.
autor: Josep Cid Ginovart
.

lunes, 8 de febrero de 2010

253.- Un altre dia al paradís

.
L'Intrèpid es bressolava suaument sobre un mar tranquil i d'un blau profund. Allunyats de la costa, ja no es distingia a la gent que s'amuntonava en la platja. Em vaig dirigir al frigorífic de la cabina amb la intenció de preparar unes begudes per a Marta i per a mi. Mentre pugnava per extreure el gel de la glaçonera, els meus ulls es van posar en l'esplendorosa imatge que m'oferia Marta. Prenia el sol, estesa d'esquena sobre una tovallola a la proa del veler.

Encara que el temps ens havia acostumat als nostres cossos, de vegades em sorprenia a mi mateix recorrent amb la vista els deliciosos paisatges del cos de Marta. Amb gestos mandrosos, Marta va canviar de posició, lliurant-se encara més al tacte dels dolços i càlids raigs del Sol. Vaig despertar del meu esbalaïment amb una ganyota de dolor a l'haver sostingut durant tanta estona la glaçonera metàl·lica.

Vaig sortir de la cabina i em vaig agenollar al costat de Marta. En els seus llavis guaitava un insondable somriure de benestar.

- Marta? - vaig murmurar. Dormia? Un profund sentiment d'amor em va fer estremir i vaig sentir un calfred a pesar de la calor. El seu pit pujava i baixava amb el ritme lent i monòton de la respiració.

M’era impossible desviar la mirada de la perfecció que s'exposava davant meu. Mentre, el desig anava apoderant-se de mi. Només vaig desviar la mirada un segon, buscant la meva tovallola. Quan vaig tornar de nou la mirada cap a Marta, els seus ulls verds m'observaven en actitud curiosa i divertida.

- Hola - va dir mandrosament - Què fas aquí parat amb aquests gots a la mà?
- T'observava? - vaig respondre com un ximple.
- I t’agrada el que veus?- va preguntar amb expressió múrria, lliscant la mirada cap a una zona del meu cos que demostrava sens dubte la resposta afirmativa a la seva pregunta.No vaig dir res. Vaig somriure, li vaig oferir el got, ja amb el gel mig fos, i em vaig jeure al seu costat amb una segona ganyota de dolor en pocs minuts, però aquesta vegada ni remotament provocada pel fred.
.
autor: Angle, del blog El pitjor bloc del món
.

domingo, 7 de febrero de 2010

252.- Els ulls que feien por

.
Aferrat a una ampolla de cervesa, va veure uns ulls que feien por. No, no anava begut, però content sí. Ella va entrar al local sense fer soroll, ningú no se la va mirar més del compte, no era de les típiques noies que mires. Però aquells ulls… eren espectaculars. No va poder deixar de mirar-los, furtivament, fins que va acabar la nit. Mica en mica va anar descobrint tot el que acompanyava a aquells ulls que feien por.

Maleïda timidesa! No s’havia atrevit a dir-li res. Només podia mirar-la, d’amagat, sentir-se petit, pensar que feia malament d’esguardar-la d’aquella manera. A més tenia la sensació que es posava vermell cada cop que es creuaven amb els seus, aquells ulls que feien por.

El poble no és tan gran, es va dir. La trobaré, la tornaré a veure, i llavors li diré que me n’he enamorat, que necessito que em miri amb els seus ulls que fan por.

Va recórrer el poble de dalt a baix, tots els carrers, amunt i avall, a diferents hores, fixant-se en cada persona, però res, no hi havia sort. Els dies passaven, les setmanes, i el temps es va començar a comptar en mesos. Però no hi havia manera. Va tornar una i altra vegada al local on l’havia vista, però no la va trobar mai més. Si un dia no hi podia anar, pensava que potser ella sí que hi havia anat, i s’estirava els cabells. No podia ser, començava a pensar que no la veuria mai més, però no podia oblidar aquells ulls que feien por.

Fins que un dia, mentre sortia abatut de casa, el primer que va veure van ser uns peus aturats davant del portal. En aixecar la vista, la va veure, era allà, la noia dels ulls que feien por. I allà es va quedar ell, fitant aquells ulls, sense poder articular paraula. No s’ho podia creure, no podia ser real. Ella va parlar primer:

- Des que et vaig veure aquell dia al bar em vaig enamorar dels teus ulls, i no he parat de buscar-te fins que t’he trobat.
.
autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't"
.

sábado, 6 de febrero de 2010

251.- Amb un llibre



Mai no havia vist la neu. Sols en sabia de la frescor per les converses dels companys de l'Institut. Tampoc no havia anat mai amb avió, ni amb vaixell. En podia percebre les sensacions per les explicacions que els seus companys n'hi feien dels seus viatges. Però això no li suposava cap problema. Ella, aquella noieta que no havia sortit mai d'aquella Illa tan petita, era una de les persones amb més històries dintre. Ella tenia tot el que una persona pot desitjar en el món. Sabia i entenia moltes de les coses que alguns d'ells mai no podrien ni intuir. Aquells colors, aquelles olors, aquells paisatges que mai no havien vist els seus ulls però que el seu cor i el seu pensament sabien exactament com eren.

Ella tenia els seus llibres, centenars de llibres. Tot el què sabia ho treia d'ells, eren la seva font inesgotable d'aventures, de viatges, d'intriga, d'amor, d'amistat, de terror, de màgia.

Des de ben petita llegir era el que més li agradava fer. Qualsevol lloc i moment li anaven bé per dedicar-lo a una d'aquelles històries que sempre la captivaven, des de fer la volta al món en pocs dies, fins a perdre's pel camí de rajoles grogues amb uns companys ben originals. Els records de la infantesa sempre anaven acompanyats d'un llibre, d'un còmic, d'una revista. Sempre les paraules.

Els primers anys era el pare qui l'hi llegia els contes però als vuit o nou anys ja era ella la que els llegia, al llit, abans d'anar a dormir, i a les tardes quan tenia una estona després de fer els deures de l'escola. Tant s'havia engrescat llegint, que fins i tot a l'escola portava els seus llibres preferits i llegia quan podia, el temps de l'esplai, al canvi de classe. N´hi havia que no ho entenien. Com podia llegir tant? li demanaven alguns. I ella els responia que no podia viure sense llibres, simplement.

Totes aquelles aventures l'omplien i l'ajudaven a conèixer tot el que l'envoltava i a no desitjar res més que allò que tenia, que sempre tendria: els seus llibres i les ganes de seguir descobrint el món a través de les paraules.
.
autora: Tonina, del blog Coses meves (i a vegades de l’escola) (conte amb 365 paraules)
.

viernes, 5 de febrero de 2010

250.- FERMINA... y Germán

.
Una vez más, con una rosa entre sus dedos y con la mirada perdida, se reencontraba con Fermina... con su amor; una vez más Germán acudía a su última cita y, aunque fuesen ya muchos los años transcurridos desde el fallecimiento de ella y más aún desde el aparatoso accidente de tráfico en el que a Fermina hubiéronle de esxtirpar un globo ocular, con lágrimas en sus ojos, Germán le pedía perdón.
“No pude evitarlo Fermina, no lo vi... sé que fue un error imperdonable, me atormenta cada día el recordar la sonrisa arrancada de cuajo de tu faz, pero yo te sigo queriendo Fermina, nunca me importó el ojo de cristal que te colocaron, para mi sigues siendo tú, mi hermosa y amada Fermina.
Sabes que aunque los médicos dijeron que no tuvo nada que ver el accidente con tu muerte, yo sé que sí...
Perdóname Fermina, si me perdonas y quieres que siga viniendo a verte, da un golpe, o haz algo Fermina, si no... entenderé que no quieres que venga más a molestarte, que ya no me quieres y que no me perdonarás jamás”.
El pobre Germán aguardó hasta el crepúsculo delante del nicho, con el único ruido de sus sollozos de enamorado empedernido.Mientras se le rasgaba el corazón, colocó la rosa en el florero lateral; Germán echó a andar lentamente, cabizbajo murmuró un “adiós amor mío”; se secó las lágrimas y se sonó la nariz. Ya estaba afuera, lejos de su amada cuando, al otro lado de la lápida, los despojos que soportaban el ojo de Fermina cedieron y un golpe, producido por la caída del ojo sobre la madera, sonó, como si alguien diera con sus nudillos en la piedra, pero solo fue escuchado por Lucas que habiendo presenciado toda la escena dijo “tarde y mal Fermina, tarde y mal como siempre”, volviendo así a repetir aquello que ya dijo en el bar cuando al paso del coche fúnebre, en la puerta y con una copa en la mano se encontraba el gracioso de Ginés, que alzando la copa a modo de brindis emitió un saludo mudo y entrando murmuró con voz triste y baja “siempre quiso tener chófer”.
.
autor: tonosepe, del blog Barruntadas e imágenes (conte amb 365 paraules justes!)
.

jueves, 4 de febrero de 2010

249.- El romero, el engaño y la muerte

.
Una corriente helada me sacó de la ensoñación y ahuyentó los efluvios de tu recuerdo, para hacerme retornar a la realidad que te alejaba lacerando mi ánimo. Largas horas de vigilia soñando despiertos, única posibilidad que nos permitían para mantener el humor. Cualquier ruido encogía nuestros corazones. En lo recóndito del pensamiento, en ese momento cuando éste nos evade de la verdad, el miedo desaparece, convirtiendo a la muerte en la amante soñada. Quizás, no debimos abandonarnos tanto al ubicuo pasaje de los deseos, pero ¿qué más podíamos esperar cuando todo ya estaba decidido?

El muro se extendía envolviendo el campamento. Fuera de él, la vida cobraba mayor valor. Setenta y dos horas de guardia. En ocasiones, imaginábamos que el paso de las tropas enemigas era en retirada; entonces, nos sorprendía el siseo de una bala perdida, o el vuelo de un ave espantada.

El viento mecía las ramas y las hojas de los árboles. Mientras, el sol continuaba con su deambular transformando las sombras, ora en monstruosos, ora en los cálidos trazos de tu presencia. La lluvia, copioso encuentro del agua contra un suelo seco, tuvo mucho que ver en nuestro primer encuentro. El aire, invadido por el olor de la tierra humedecida, había pasado a suavizar su aroma mezclándolo con el del romero y otras hierbas aromáticas. No me sorprendió comprobar que tu cabello, repleto de diminutas flores, desprendía la misma esencia hipnótica, excitante. Contrastando con el reflejo de tu negra cabellera, las nubes se trasladaban veloces como un telón que anunciaba el final de la función. Fue entonces que volvió a mí, empujado por el viento, tu perfume. La lluvia persistente, que había convertido la tierra en barro, deshizo las matas de romero desperdigando en todas direcciones su olor, que me atrapó velando mis sentidos. Penetró al tiempo que la bala se alojaba en mí. La muerte hizo usó del engaño, para evitar mi pelea. Su negro manto simulaba tu cabello, los ruiseñores falsearon tu voz, solamente el aroma del romero fue cierto. Desperdigada por el viento, aquella fragancia me transportó hasta sus brazos en la dulce entrega del último suspiro. Pero aunque cree haberme engañado, siempre seré tuyo.
.
autora: Carmen Rosa Signes, del blog El libro de Monelle
.

miércoles, 3 de febrero de 2010

248.- Desdoblament

Mirava el llindar fugisserament, sense veure res. Volia sortir del coma profund on era i se li va ocórrer traspassar la línia que li separava d’aquell passadís ple d’obertures a altres mons, descobert per atzar. Esperançada amb la idea d’atraure mirades, va guarnir la façana amb domassos festamajorencs, rialles i música. Trià acuradament un vestit que no delatés els insomnis, demanant-se perdó, una vegada més, per ser com era. Sense pensar, va disfressar les pors de disbauxa mirant de sortir de la vida anodina i letàrgica dels últims temps. Encuriosida, va atansar-se a les finestres sense que li fes res conèixer o ser coneguda de manera irreal, convertint-se en el personatge inacabat d’un dibuixant.

Les hores de joc en aquell món ingràvid les marcava l’eternitat dels àngels que avorrits amb el temps afegit, decidiren dibuixar un paisatge de fira que l’ajudaria a allunyar-se de la intempèrie grisa de la realitat.

Va sentir la imprevisible solució de l’angelada com la pujada alegre i circumstancial en uns cavallets, oblidant durant un temps qui era. En la voleiada s’adonà que no veia el final d’aquells indrets i el pànic va ser de nou el protagonista. La música repetitiva de l’atracció va deixar de sonar sense una causa aparent. El quart creixent de lluna que dibuixaven els llavis, es transformà en un rictus de quart minvant. Com era de preveure, la seva essència es va imposar al personatge inventat. Es sentí pressionada per L’espai i la gent i va fugir, obsessionada de trobar l’horitzó que ampliés l’espai reduït.

Caminava novament reculant per dies grisosos, res no li omplia. Potser tornaria a donar forma a una butaca. Admet, ofegada pels pensaments negatius l’errada i demana perdó, sense pensar que s’obligava a fer de jutge tot i que no ho volia. Com a resposta va obtenir un respectuós silenci, però en demanar reiteradament perdó, aconseguí que les converses reiniciades s’espaiessin i que l’immens espai creat es transformés en un lloc de boira i de silenci absolut.

En despertar la sala estava buida. Va deixar el pati de butaques amb l’agre sabor del malson i va sortir del cine. Una cosa era segura, no hi tornaria mai més tot just sopar.
.
autora: Pilar, del blog A encesa de llum
.

martes, 2 de febrero de 2010

247.- Qualsevol dia

.
Hauria de fer el llit, rentar els plats, planxar la camisa blava del marit i la faldilla blanca de fil. També calia comprar pa i llet.

El marit feia dos anys que només treballava de tant en tant. I ella anava a fer feines. Gairebé sempre estava sola. La senyora Ricart sortia molt sovint: de compres, al gimnàs, al tennis, al perruquer... Era una dona molt atrafegada i no li quedava temps ni de fer el dinar.

Ella arribava a un quart de deu i es canviava de roba. Dins la cambra de mals endreços, desava, cada dia – de dilluns a dissabte - una bata rosa i una jaqueta vermella a prop d’unes sabatilles blaves. Es vestia amb les millors peces del seu armari però deslluïa tota en aquella casa amb columnes al saló i caoba al lavabo del senyor. La senyora havia preparat, per llençar-lo, tot el vestuari de la temporada passada: el vestit violeta i el jersei fúcsia amb trenes molt primes i botons a les espatlles.

L’última vegada que va entrar a una botiga de roba potser havia estat pel casament de la cosina Maria. Es va comprar un vestit florejat a les rebaixes. Rentar-lo i desfilar-se la vora va ser tot una.

Si ella es posés aquest jersei fúcsia! El fúcsia li esqueia molt. Badant, deixà la brusa de quadres vichy a sobre la cadira de l’oficce. Quan es disposava a planxar: “Mira, Pepita, que bé ens vindran aquests draps per a treure la pols; quan trobis un moment, els hi fas una vora. Només en draps em gasto una fortuna”. També era casualitat que ca els Ricart hi tinguessin, quadres vichy.

La senyora li regalà el jersei fúcsia i quatre mil pessetes per a una brusa. Envermelleix quan recorda l’escena, només amb la faldilla i els sostenidors, recollint les mànigues i els davanters de quadrets.

De soltera, cada mes estrenava un modelet. Eren uns altres temps, sense genolls inflats ni olor a lleixiu; al metro, amagava les mans per tal de dissimular aquella olor de minyona.
A dos quarts de tres, el seu fill ja l’esperava per fer-li un petó i marxar cap a l’escola. I demà, dimarts, encara.
.
autora: Luguca (conte amb 365 paraules justes)
.

lunes, 1 de febrero de 2010

246.- La gola

.
Esperitada, miro enrere... Què dimonis hi faig al merder? Sospito d’algú més? El món conegut? La gola del llop!

Tremolors que no permeten encaixar la clau, aire exhalat com l’últim bri d’alè. Obro la porta mentre miro racons coneguts, inconeguts. Tanco amb totes les forces aterrada, espantada, exhausta, suada. No puc pensar amb claredat.

Crec estar salvada quan sento la música i l’olor d’encens de casa, casa meva. ELL, amb el davantal, cuina. No en sap res, segur. No vull que em vegi així. L’olor s’hibrida amb la música mentre m’allunyo de la porta i entro a l’habitació, coneguda i familiar.

Aquell joc perillós porta la mort escrita a les instruccions. ALLÒ s’ha d’acabar. ELL corre perill. Maleïnt-me, estripo la roba xopa i pudenta. Sota els raigs d’aigua, intento renàixer com un fènix.
Surto del bany i veig ALLÒ a la tauleta de nit. ALLÒ que m’ha obert tant els ulls i canviat la vida, engolint-me.
.
autora: Sibil·la, participa a Relats en català
.