276.- Un recital de piano

.

Abans de l’inici de cada assaig, el pianista porta a terme el mateix cerimonial, entra a l’escenari per l’esquerra, el cap cot, la mirada fixa a terra. Sota un braç hi duu les partitures i amb l’altra mà, de seda, acarona la llarga cua del piano, n’enretira una mica l’escambell i s’hi asseu fent una reverència. Quan amb tota cura a posat les partitures a lloc, manté les mans flotant damunt el teclat, tanca els ulls, quatre respiracions profundes... comença l’apoteosi.

Tres hores després, amb la última nota suspesa en l’aire, de nou les mans mig centímetre per damunt del teclat, els ulls clucs, quatre respiracions profundes... obre els ulls, es tira els cabells enrere i s’aixeca mentre recull les partitures d’una revolada. Va amarat de suor i està desfet, esgotat, allunyant-se lentament del piano fins a desaparèixer de l’escenari.

Llavors, d’entre la foscor de la platea, el soroll d’algú que es moca. És la senyora Elisa, del personal de neteja. Com pot s’alça mentre lluita contra el dolor d’esquena, s’agafa amb decisió als braços de la butaca per mirar de fer la força que no tenen les seves castigades cames, totes les articulacions li fan mal, però no aconsegueixen esborrar el seu somriure. Llàgrimes d’emoció llisquen per les seves galtes mentre s’acosta cap al seu carro, ara toquen els vidres.

El dia de l’estrena no hi ha ni un seient lliure a la platea, el pianista hi veu homes amb esmòquing, dones amb vestits llargs i el reflex de les joies i les pedres precioses, mentre fa una reverència pensa en la feina de tants mesos, en tot el treball previ abans d’aquesta estrena. S’asseu al piano, les mans suspeses damunt del teclat, una respiració profunda... La seva ment es concentra, repassa el pentagrama, amb la segona respiració apaga els murmuris i els inoportuns atacs de tos i els carraspejos, tercera, finalment visualitza una platea buida i silenciosa, olor de fusta i moqueta, quarta respiració i solament s’escolta el so esmorteït dels plors d’emoció de la senyora Elisa... Comença l’apoteosi.

.

autor: arisdot, blog La trista existència dels enzes

.

94.- L'Ot, l'esperançat

.

Un matí assolellat somreia per les escletxes de la persiana escassament oberta. L’ambient es mantenia fresc en la penombra, el rellotge del campanar proper va fer sonar les campanes onze vegades. Li quedava una hora fins al migdia. Es va vestir sense pressa, va pentinar-se amb compte, i raspallà curosament les sabates abans de posar-se-les. A la cantonada de sota de casa hi havia una floristeria, hi va comprar un pomell de margarites blanques, un ram de flors net i fresc.

Va arribar al banc de la plaça acabats de tocar tres quarts de dotze, encara hauria d’esperar uns vint minuts. La dona que esperava mai havia estat puntual. Es va asseure a la terrassa del bar proper, una tauleta petita arraconada al costat d’una de les grans columnes de la plaça porxada. L’ambient hi era molt més agradable i gaudia de l’ombra mentre bevia una orxata saborosa.

La plaça bullia de vida, el carrer gran hi abocava un munt de gent, dones amb nens que s’alliberaven de les mans de les seves mares per córrer lliures, pensionistes que feien petar la xerrada a l’ombra d’algun arbre, homes amb americana i corbata entrant i sortint de les nombroses entitats bancàries, senyores amb el cabàs i algunes bosses de la compra... i de cop i volta, ella.

Vestia una brusa i uns pantalons amples de fil blanc, calçava unes sandàlies de pell de color marró clar. Duia una bossa de roba de molts colors, un collaret llarg amb un penjoll de plata, i una amplia pamela de palla. Li va semblar fantàstica, una expressió sublim de bellesa i sofisticació, una elegància natural innata, una dona de somni.

Dençà de la primera vegada que l’havia vista se’n va enamorar. La va trobar colpidorament irresistible, va pensar que si la perfecció existia era dins les formes voluptuoses d’aquell cos. Feia tres anys des d’aquell primer dia. Des de llavors cada nit la somniava, la desitjava. De dia l’esperava. Al banc de la plaça, o passejant pel mercat, fins i tot al carrer de casa d’ella. Avui eren margarites, ahir un perfum, demà potser una joia....La buscava per fer-li un regal, però mai va trobar el valor per fer-ho.

.
autor: arisdot, blog La trista existència dels enzes - (conte amb 365 paraules justes!)
.

65.- Els amors de la Mar

*

La Mar es desperta sempre de matinada, mentre el seu amor, sigil·lós l’acarona. Llavors recorre a petons, suaument, cada corba de la seva pell sinuosa, i esclata desitjós de besades. Passió de llum d’alegria i d’esperança. La Mar es lleva i somriu il·luminant l’estança, i li diu que l’estima amb veu tendra d’oratge, mentre es mou bella i majestuosa. El seu amor l’observa amb la mirada encesa, ulls de lluentons daurats orgullosos de saber-la seva.

La Mar és la fera ferotge a voltes indomable, i ell millor que ningú sap quants esforços li calen per amainar-la. El fa fort pensar que és l’únic capaç d’aconseguir-ho, i per això creu que ella li pertany.

La Mar enganya el seu amor però, i es deixa arrossegar per una atracció desfermada. La Mar, secretament, te una estimada, i s’estimen de nits, un amor d’amagades. La Mar mai no ho a dit, però de tots, el moment més feliç, és a les nits que s’abelleix amb els collars de perles. Quan no hi ha negra nit, i la Mar fa l’amor amb la amant, sota la lluna plena.

*

autor: arisdot, blog La trista existència dels enzes

*

36.- Un dia qualsevol

*
Va llevar-se tard, com sempre. Despentinat, amb bosses sota els ulls, la boca pastosa....
Després d’orinar copiosament va rentar-se la cara i les dents. A la cuina va beure un cul de cafè fred del migdia anterior. Després de buscar un encenedor per totes les butxaques dels pantalons i la jaqueta que havia deixat damunt la cadira del dormitori la nit abans, va encendre la primera cigarreta del dia amb un dels llumins de la llar de foc, un d’aquells llumins d’un pam de llarg, que va deixar consumir entre els seus dits, mentre la flama groguenca ballava al ritme de la seva respiració.

Va aixecar la persiana del dormitori, va obrir les finestres de bat a bat, i va fer un cop d’ull al seu voltant, el llit desfet, les sabates i els mitjons escampats per terra, els llibres damunt la tauleta al costat del despertador elèctric que feia aquell brogit tan molest però que conservava perquè era l’únic capaç de despertar-lo els matins de ressaca.

El reproductor de CD’s era ple de pols pertot tret de dos botons, el “play” i “l’eject”. Va prémer el botó de reproduir sense saber quin cd hi havia dins, mentre recollia la roba bruta per posar una rentadora va sentir, molt febles, les primeres notes de el “bolero” de Ravel, podia donar més volum a l’aparell, però llavors hauria hagut de córrer a afluixar-lo quan la peça s’enfila de sobte, com les cabres muntanya amunt.

Arrossegava els peus per tot el pis, del dormitori a la rentadora, de la rentadora a l’estudi a engegar l’ordinador, de l’estudi al bany. Treure’s el pijama i ficar-se sota la dutxa va ser gairebé tot un. En sortir-ne, despert, net, fresc, nou, se sentia una altra persona. Va pentinar-se, es va posar uns pantalons curts i una samarreta d’estar per casa, i estirà una camisa del cistell de roba neta i per planxar. Mentre s’escalfava la planxa va obrir el correu electrònic per consultar si li havia arribat algun nou e-mail. Un altre dia començava de bell nou.

*

autor: arisdot, blog La trista existència dels enzes

*