miércoles, 16 de septiembre de 2009

108.- Frèesies (Viaranys de la memòria)

.
Vine amb mi i recorrerem junts els viaranys de la memòria, on el racó més ombriu és també ple de llum, on la remor de l'aigua parla clarament amb els porus de la pell que enyora.Recordes la mar i les onades quan crèiem que podríem conquerir aquell reialme de pau i sal amb l'ajuda dels braços solament? O els còdols que trobàvem colgats en la sorra i que féiem saltironar damunt de la superficie de l'aigua, trencant la calma entre onada i onada? I arribàvem arrebossats a casa. I la mànega del jardí servia de preludi a la dutxa vigilada per l'esguard matern? I rèiem i no sabíem res encara de la falsedat i l'engany, de la hipocresia i la solitud, de la guerra… En resum, dels mals de la humanitat? I pensàvem que tothom era tan feliç i innocent com nosaltres, que ens conformàvem amb aquells minsos diumenges platgers per somriure a la vida?Vine amb mi, vols? Recordes quan dormíem a la mateixa cambra, perquè no hi havia diferències aparents entre els nostres cossos, i no naixien vergonyes d'adults? I vas fer-te dona, i no volien que veiés la teva nuesa formosa, i van separar-nos? En florir les freèsies. I vaig haver d’ocupar una nova habitació plena d’ombres, de tristesa, d’enigmes indesxifrables que no entenia cap dels dos. Però, en absència dels pares, em permeties visitar-te, emparar-me sota els llençols amb tu a la vora. Vestits, però més a recer que mai. Recordes? Vine amb mi, acompanya'm un cop més. Flaira, omple't d'aquesta olor que tot ho envolta. Avui, germana, també floreixen les freèsies. Malgrat no ser-hi tu. La mort no ha volgut que gaudeixis de l'embriaguesa dels seus pètals aquesta primavera...
.
autor: deomises, del blog Es desclou la tenebra...
.

13 comentarios:

bajoqueta dijo...

Llàstima que no hi sigue i no pugue gaudir de tantes i tantes coses...

Gràcies Deomises!

McAbeu dijo...

Un relat molt maco, sembla poesia.

Assumpta dijo...

Ostres, Mac, anava a dir el mateix que tu, de veritat.

És una narració poètica, l'enyor per la germana que ja no hi és, records d'infantesa...

Una de les coses que m'agraden més d'aquest blog és la gran varietat d'estils que s'hi troben. És un gran encert. Tots relats... però tan diferents

xaruga dijo...

Un relat esdevé un poema quan l'esperit de l'autor transpira poesia per tots els porus. Una bella manera de recordar la infantesa i de retre homenatge a un ser estimat desaparegut. L'enhorabona!

Carme dijo...

És poesia! Al menys per a mi ho és. Preciós. M'ha fet posar la pell de gallina.

P-CFACSBC2V dijo...

Molt bonic, sens dubte! Sí que es desclou la tenebra, en aquest conte.

garbi24 dijo...

No sempre podem gaudir del que volem, això ens ha d'ensenyar a fer el que podem , quant veritablament podem, doncs potser demà serà massa tard.
Un escrit poètic de gran nivell.

lluis gil dijo...

Magnífic relat.
No tinc el teu correu. El meu és lluisgil@eldimoni.com
Pots veure els meus blogs:
http://laparaulaescrita.blogspot.com
http://clubdelecturasantnarcis1.blogspot.com
http://contesalblogcontes.blogspot.com
Fins aviat!

Elvira FR dijo...

Una prosa bellísima! Prosa poètica? poesia en prosa? Molt ben escrit...realment preciós...sublim

kweilan dijo...

Què bonic! Un relat emotiu i ple de tristesa i enyorança.

Marta dijo...

Un relat veritablement preciós i poètic.

XeXu dijo...

Quin cop més fort al final, quina llàstima no poder gaudir d'ella un cop més. M'ha agradat molt com està escrit, però és tan trist...

myself dijo...

Una prosa moolt poètica. Em venen desitjos de descobrir el blog de l'autor.