viernes, 4 de septiembre de 2009

96.- La gitaneta

.
La gitaneta plorava. Sanglotava abraçada a la mestra i les companyes. El col·legi tancava per vacances de Nadal i les criatures mostraven una alegria incontrolada. Però ella plorava desconsoladament. Per primera vegada havia anat a l’escola i aquells mesos havien estat els més feliços que recordava.
.
El col·legi era una meravella. Tothom l’estimava i l’omplia de petons. Les primeres mostres d’afecte que havia rebut en tota la seua vida.
.
Ara, tenia por de tornar a casa. Amb només tretze anys sabia el rebuig de propis i estranys i mai una tendresa l’havia fet sentir-se estimada. Aquell Nadal coneixeria el futur marit. Un casament aparaulat molt abans d’ésser dona, d’acord amb els costums de la raça.
.
Per tot plegat, ella no volia deixar l’escola. Volia jugar amb aquelles criatures afectuoses, sentir-se segura i aprendre de lletra de la mà d’uns mestres comprensius i bondadosos.
.
De fet, el col·legi era molt especial. Tan especial com els alumnes… discapacitats.
.
autor: Josep Cid Ginovart
.

9 comentarios:

bajoqueta dijo...

M'indigna que li roben l'infància als menuts, i el dret a apendre i sentir-se estimats. Esperem que tingués una vida millor la gitaneta :)

Gràcies de nou Josep!

Assumpta dijo...

Mare meva, Josep, el teu conte m'ha emocionat de veritat.
Tan de bo coses així deixessin de succeir!!
Et felicito per haver-lo escrit i per la denúncia que fas.

Elvira FR dijo...

Jo havia treballar amb gitanets, també amb "discapacitats" psíquics ...són un encant...la realitat que reflecteix el relat és ben certa ....lamentablement encara ara....pobra criatura...

P-CFACSBC2V dijo...

Molt bon conte, que diu molt amb poques paraules. Fa gràcia que els plors acostumen a ser per tornar a l'escola, no per deixar-la.

XeXu dijo...

Dosis de realitat per un matí de divendres. No fa gràcia, però està molt ben escrit.

garbi24 dijo...

Un bon conte ,lamentablement , massa cert encara , en ple segle vint-i-un
Aquestes petites aportacions haurien de fer remetre el problema d'una vegada .

Carme dijo...

Quina pena! Realment emociona, al menys a mi també, com a l'Assumpta. A mi també m'indigna que disposin de la vida dels infants com si fos seva.

Marta dijo...

Quina pena que el conte no sigui de ficció. Pobreta...

kweilan dijo...

Massa cops una història així esdevé real.