miércoles, 9 de septiembre de 2009

101.- Un futur millor?

Vivia a Santo Domingo en una casa sense tele i compartia joguines amb el meu germà gran. En sortir de l'escola anavem a la platja per jugar a pilota i pescar amb el pare. A les nits réiem junts i ballavem sense parar.

Un dia, el pare va dir que anava a Barcelona, per guanyar més diners i viure dignament. Jo no entenia que volia dir. Mesos més tard, la mare també va marxar. Deia que no ens volia deixar però que ho havia de fer. Quan va marxar, el meu germà no li va donar ni un petó; em va dir que la mare no ens estimava.

L'abuelita ens cuidava com podia. El meu germà, que era bon estudiant, no anava a l'escola i jo, que em costava, m'esforçava. Quan la mare trucava, volia parlar amb ella però gairebé no podia. Sempre ens deia que aviat vindria i que ens enviava diners, però a mi els diners m'eren igual, la necessitava a ella. Un dia, ens va dir que tindriem un germanet. El meu germà va penjar el telèfon cridant que la mare mai tornaria i va marxar corrents.

Però s'equivocava, jo sabia que vindria.

I així va ser. Un dia, l'abuelita ens va dir que la mare ja venia; vam anar a l'aeroport amb roba nova i el meu germà amb les ulleres que li havien fet. Portavem un ram amb les seves flors preferides. Quan la vam veure, la vaig abraçar tant. Ja no em separaria del seu costat.

Dies més tard, agafavem l'avió. Em feia por i li donava la ma al meu germà, que deia que anavem a Barcelona perquè no erem bons per estar amb l'abuelita.

Barcelona no em va agradar. No tenia amics, havia d'aprendre un idioma i quan sortia de l'escola havia d'anar al bar dels pares per cuidar dels meus germans petits. El gran només jugava a videojocs, era al carrer fins tard i li deia a la mare de tot.

Ara la mare està malalta, han tancat el bar i el pare està a l'atur. El meu germà gran és pres i jo intento treballar. I encara em pregunto si això és viure més dignament.
.
autora: rits, del blog Vuit8ena (relat amb 365 paraules justes!)
.
.

14 comentarios:

bajoqueta dijo...

Una història que pot ser ben real a moltes cases per desgràcia. Segur que si preguntavem a alguns immigrants no tots ens contarien alegries després d'haver marxat del seu país i haver deixat als seus fills.

Gràcies Rits!

P-CFACSBC2V dijo...

Bon conte! Hi ha gent que marxa sense saber què busca…

Assumpta dijo...

Historia que relata la part més trista de la immigració, la d'aquells a qui tot surt malament (la malaltia de la mare!), la dels que tenen grans esperances i no es compleixen (la botiga tancada)... també, la dels que no tenen capacitat per integrar-se (la ciutat no li agrada perquè ha d'aprendre un altre idioma).

Desgraciadament aquests casos existeixen...

Sortosament, també n'hi ha que s'integren, que treballen moltissim per tirar endavant i, amb un gran esforç, aconsegueixen aquest futur millor :-)

Un relat que fa pensar...

myself dijo...

Una història ben real, de ben segur que estem envoltats de casos semblants sense saber-ho.

kweilan dijo...

Fa pensar i et fa pensar en molta gent que ha vingut a casa nostra i que les expectativs que tenien eren una quimera. Molt bona història, rits i ben narrada.

Carme dijo...

Que trist... però desgraciadament de ser veritat en molts casos.

senga dijo...

fa pensar en el per què tanta gent es veu obligada a deixar la seva misèria i anar a un lloc on diuen que tot és molt millor...de fet deuen ser molts els per quès i cap de maco...de fet el món dels rics deu existir, com sempre, de robar als pobres...i no passa res...

Marta dijo...

Un relat terriblement real. Molt trist.

XeXu dijo...

Ostres, quin missatge! Està molt ben escrit, i el fons diu moltes coses. Es poden tenir moltes coses i no viure tan dignament. I a més, la vida es torça quan menys t'ho esperes. Pobre nano.

Cesc dijo...

I quantes persones s'ho deuen estar preguntant ara mateix això oi...

Cesc dijo...

I quantes persones ho deuen estar pensanta tot això...

Elvira FR dijo...

Un conte molt real...i realista...n'he tingut molts d'alumnes que podrien ser protagonistes d'aquest conte...malauradament.

Sílvia dijo...

Una història que m'ha fet molta pena, i el pitjor de tot és que és pura realitat...

rits dijo...

sóc molt desconsiderada! no us he donat les gràcies pels vostres comentaris.
Certament molta gent se'n surt, s'integra, i s'ha de celebrar, xò volia explicar com es pot sentir un menor fora del seu espai per raons que ell no té perquè entendre.
Malauradament, és una història certa i força propera.