domingo, 20 de septiembre de 2009

112.- Fa temps que no hi ets

.
Ja fa temps que vas marxar, de cop i volta em vaig trobar sol sense tu al meu costat.
Moltes nits les passo plorant i llegint les cartes que m’enviaves quan no vivíem junts.
Els primers dies sense tu van ser molt durs, no tenia ganes de fer res, estava a casa tancat deixant passar el temps sense fer res, només mirant fotografies nostres.
La taula del menjador estava plena de fotografies desendreçades, de tots els viatges que vam fer junts, de les que ens feiem sense cap motiu en especial, de les de la nostre boda i tantes altres.
Les mirava i les tornava a mirar, i de tant en tant anava eixugant les llàgrimes que queien sobre les fotografies.
No puc parar de pensar en tots els moments que vam passar junts.Aquelles passejades pel poble després de la feina, les excursions que feiem els caps de setmana per no estar tancats a casa…
Recordo molt quant anavem a dormir, el ritual que feies cada nit al posar-te el pijama, les cremes per tenir la pell mes suau...
I als matins quan ens aixecàvem i ens vestíem i tu et posaves aquell perfum que tant m'agradava i deixaves l'habitacio perfumada.
Quan dormo amb sembla sentir com em parles a cau d'orella i em desperto i veig que no ets al meu costat.
Ara em sento sol i tinc por que arribi un dia que al despertar-me no me’n recordi de tu i tot el que vam passar junts, i que el temps esborri els meus records.
Molts dies penso en el dia que ens vam conèixer, per casualitat, al banc de sota de casa, tu vas arribar i et vas asseure al meu costat.
I ara no paro de pensar en el dia que em vas deixar per marxar tan lluny.
.
autor: Carles Campomar, del blog Històries curtes
.

13 comentarios:

McAbeu dijo...

Ja ho hem dit alguna altra vegada però és ben veritat que ningú marxa del tot mentre el mantinguem viu al nostre record. Un relat molt maco.

senga dijo...

...a la vegada, quan un se'n va hem de tenir prou AMOR com per donar-li,també, permís per continuar el seu viatge en el món misteriós del MËS ENLLÀ...AMOR per desprendre els lligams terrenals i quedar-nos només amb els lligams de l'AMOR...en el dol, tenim els humans, uns passos a seguir... des de la ràbia i la impotència i l'enfado a l'amor possessiu, desde una comprensió amorosa a una acceptació des de l'amor i...m'agradaria anessis desengrunant tots els altres sentiments en altres contes...ho fas prou bé això d'escriure.

bajoqueta dijo...

Si se'n va anar amb un altre, pos que le den!

Però si realment ha marxat per no tornar més, a ell sempre li quedarà el bon record de les coses viscudes junts :)

Gràcies pel relat!

pluja dijo...

Que forts que són els records quan hi ha tant d'amor! `S'ha de vigilar però de no quedar-se enganxat a ells i no continuar endavant!

- assumpta - dijo...

L'enyorança ens corca l'ànima!!!

Però tal com molt bé diu en McAbeu, ningú se'n va del tot mentre el duen dins el nostre cor.
Emotiu relat.

garbi24 dijo...

Si es viu en el pensament...mai serà tant lluny la persona.

kweilan dijo...

Un relat molt bonic i que ens diu que ningú marxa del tot mentres viu en el record i l'estimació dels que es queden.

Elvira FR dijo...

Quan algú se'n va sigui per sempre ( la mort) o amb una altra persona (no és tan terrible com la mort però igualment de dolorós pel qui és abandonat)és cert que fem el que narra el relat. les fotografies escampades...l'olor d'aquell perfum...( per cert, s'ha colat un errada ortogràfica "quan dormo amb sembla..." ha de dir: em sembla) Bon relat!

Carme dijo...

Bon relat! Trist, però ben real.

Joana dijo...

Sense records no podríem viure, ni que siguin mals records...
M'ha agradat!

Assumpta dijo...

És molt maco... i molt trist.

Però tal com està redactat, estic segura que aquest moment en que no es recordi d'ella no arribarà mai.
Potser sí que el record deixarà de fer mal, però estarà sempre present :-)

Cesc dijo...

Uf recordar no és fàcil, bon escrit i trist però amb sentiments ben reals.

Marta dijo...

Ningú no marxa mai del tot. El que passa és que no sabem, no sabem...