lunes, 7 de septiembre de 2009

99.- Abduït

.
Una nit tranquil·la d’agost quant la foscor venç la temperatura, passejo per la costa respirant l’aroma del mar gaudint de la llibertat més absoluta sense cap més responsabilitat que la de viure el moment sense pensar en el demà.
Una llum enlluernadora que surt del mar em sorprèn per la seva magnitud, sobta la seva presència i s’acosta amb la mateixa rapidesa que el temor a lo desconegut. Poques coses recordo del moment i de les quatre hores que han tardat en retornar-me.
No sé qui són, però sé el que volen, m’han abduït per que faci una feina pel bé del planeta i la humanitat Res més fàcil i complicat com ser jutge dels successos de tot el que passa, amb un poder de predicció ,on la decisió de matar o donar vida està en les meves mans, he de decidir qui ha de viure i qui ha de morir per el bé de tots. M’adono que he estat programat per fer el bé, encara que això comporti eliminar i destruir o ajudar qui ho necessiti. Tinc el criteri, tinc el poder, tinc la mateixa por del moment del contacte. Tota la meva vida canvia en quatre hores, de ser un simple mortal sense més responsabilitat que la justa per viure a tenir el món a les meves mans.
Haig de posar-me a treballar, doncs hi ha molta feina acumulada, que sembla de molt bon fer, però a les primeres decisions, quan algú ha de ser eliminat per provocar el ben estar de molts, a altres els hi produeixo un patiment que genera un altre problema que m’obligarà a eliminar a altres i així fins a quedar-me sol.
Atabalat pels dubtes decideixo començar per ajudar qui més ho necessita, amb la conseqüència que si tothom està bé la població augmenta fins a la temuda saturació.
Tinc el poder, però no el puc aplicar, potser no ho se fer o pot ser no es pot tenir tothom content, el cas es que ara m’adono que potser no soc l’únic abduït d’aquest país.
.
autor: Garbi24, del blog Garbi24
.

10 comentarios:

bajoqueta dijo...

Un relat molt fort! Esperem que mai ens encomanen una tasca així.

Gràcies de nou Garbi!

xaruga dijo...

A zapatero li ha passat el mateix.

rebaixes dijo...

Qui no està en aquesta línia? Falta voler reconèixer.., ara, poder actuar,...? Fem el BE, començant per els cercles pròxims, ja s'estendran
les volutes d'influència amb l'exemple,... si així ho creiem fermament. Bufa Garbí que no s'ho emporti tot el Cerç... I no et quedis sol... T'acompanyo amb la meva crossa.Anton.

Assumpta dijo...

Ostres, quina por trobar-se en una situació així!! No pel fet d'haver estat abduïda, si no per haver de decidir sobre la vida i la mort dels demés!!

Bon relat!! (però que no es faci realitat, eh? jeje)

P-CFACSBC2V dijo...

No res, és que ara ja no es pot ni passejar tranquil de nit per la platja…

Marta dijo...

Sovint ens ha sembla que estem abduïts! L'angoixa de prendre decisions.

kweilan dijo...

Molt bo el relat. M'ha agradat com has anat lligant les possibilitats de fer amb els problemes derivats de l'actuació corresponent.

senga dijo...

els extrems com, haver de matar,que proposes, ens poden fer entendre com és de delicat cada pas, cada decisió...cada pedra que tires a l'aigua mou tota l'aigua, així, cada acció mou l'energia del nostre entorn...sempre són bons els exemples en forma de conte per rumiar una mica...

Els del PiT dijo...

llons! Quina història...

Elvira FR dijo...

Si n'hi gaires d'abduïts i abduïdes amb el mateix poder de decidir qui ha de morir i qui no....quin problema!!! Per què quin és el criteri? Jo crec que aquí fa falta un segon conte-segona part que aclareixi el què i el com....o una trilogia de contes! Inquietant relat.