292.- Solstici

.

En el temps en què neix el solstici escurçant la nit, una papallona blanca, la regna de les papallones de l’estiu, voleiava, juganera, entre les guspires daurades que brollaven la gespa d’un jardí. Mentre saltironava entre les gotes d’aigua que emmirallaven el sol, Missi rescatà l’esguard dels projectes que li mostrava la pantalla de l’ordinador i la contemplà encisada, la mirada absorta i els ulls plorosos fixos en la quietud de la nostàlgia i els records. Aquell instant íntim, aquella quimera bressoladora, tenia com a protagonista una velleta que volia ser jove per sempre més i ho manifestava de manera constant, amb una increïble ingenuïtat.

Un somriure se li dibuixà a Missi, en contemplar aquell ésser alat que li havia fet pensar en la “mama”. Aquesta s’havia mort la primavera passada de sobte, en la frontera marcada de dolor per una aurora i un ocàs. Tal vegada, seguint el seu desig d’aturar el pas del temps va morir i es va metamorfosar d’aquella manera per manifestar-se-li i mostrar-li que s’havia sortit amb la seva; era tan caparruda! Continuava sent jove i a més era preciosa. Les ales de setí i el cos fràgil i eteri, amb la blancor de la neu immaculada. S’assemblava a una orquídia, a una punta blanca teixida un dia d’abril per guarnir el cel, molt més bonic des que ella hi era. Segur que fruïa cada vegada que es mirava en una gota d’albada i es veia tan preciosa; la més bonica. Ella, que quan vivia en un cos mortal i solcat pel pas del temps era tan presumida.

Missi, hipnotitzada per aquella improvisada manifestació d’eternitat angelada, va deixar que el dolor patit se n’anés pres en el vol de la papallona blanca, la regna de les papallones que cercaven una nova albada. Tot seguit va escriure a la seva amiga per compartir-hi aquell somnieig. L’endemà va rebre la resposta que deia: “En el primer dia del solstici d’estiu, un munt de papallones blanques voletegen cridant-me l’atenció mentre s’alimenten del nèctar dels rosers plantats al pati de la nau on hi treballo. Segur que és un cor d’àngels disfressats, capitanejats per la teva "mama", que juga a enllaçar-nos el pensament”.

.
autora: Pilar, del blog A encesa de llum
.

265.- Vivir el alzheimer

Le resultaba imposible reconocerse. No encontraba las respuestas que necesitaba. Las ideas estaban condenadas a no nacer. La aconsejaban con seguridad, pero quedaban convertidos en falsos ilusionistas al enmudecer cuando preguntaba: ¿Cómo lo hago? ¿Cómo superar éste sacrificio sin sentido, ante una situación monótona y repetitiva en que un resultado satisfactorio es una utopía? ¿Cómo librarme de esta calamidad repentina que no elegí?

Una parte de ella estaba con otra persona a la que debía cuidar y proteger. Ésta padecía alzheimer, enfermedad que veía como una cruel goma de borrar cuyo coste era el sufrimiento. La experiencia basada en el dolor le impedía rectificar lo incorrecto. No podía dejar sola a la persona enferma, aunque a veces quisiera. En un principio lo hizo con el consiguiente arrepentimiento. En aquel entonces nadie quería el puesto que se vio obligada a ocupar. La enfermedad, sin padecerla, se extendió ocupando su espacio. Derrumbó su mundo; cambió sus relaciones, el tiempo libre, la salud y el estado de ánimo. Empequeñeció su espíritu y la replegó sobre mí misma. Insensible hacia lo que la rodeaba, no veía ni sentía más allá de la persona enferma.

El sentido común le reclamaba comprender y actuar como debiera y la culpabilidad traspasó sus sentimientos. Sentía impotencia ante su sonrisa inexpresiva y su mirada hacia adentro, ante su pasividad y su agresividad, ante las ayudas escasas por parte de las administraciones. Recibía la enfermedad con pena y miedo, ante un diagnóstico tardío y un futuro incierto. Como le gustaría saber llenarse de paciencia como oía decir a personas más fuertes que ella.

Aunque costaba describir aquellas sensaciones, las sentía con claridad. Emocionalmente no estaba bien, pero seguía hábitos diarios manteniendo la compostura. Actuaba con dignidad y entereza; sin "montar números" ni enfadarse. Paradójicamente, se sentía encerrada en el recuerdo de un antiguo mar de aguas mansas en el que acostumbraba a sumergirse.

A pesar de todo, una rendija de luz le permitía entender que no tenía explicación lo que sucedía; aceptar que no tenía una certeza evidente y revelarse ante la idea de conformarse, sin aprender a avenirse con un presente roto, evitando caer en el vacío. Sólo así conseguía desvanecer desconfianzas y temores.

.

autora: Pilar, del blog A encesa de llum (conte amb 365 paraules)

.

248.- Desdoblament

Mirava el llindar fugisserament, sense veure res. Volia sortir del coma profund on era i se li va ocórrer traspassar la línia que li separava d’aquell passadís ple d’obertures a altres mons, descobert per atzar. Esperançada amb la idea d’atraure mirades, va guarnir la façana amb domassos festamajorencs, rialles i música. Trià acuradament un vestit que no delatés els insomnis, demanant-se perdó, una vegada més, per ser com era. Sense pensar, va disfressar les pors de disbauxa mirant de sortir de la vida anodina i letàrgica dels últims temps. Encuriosida, va atansar-se a les finestres sense que li fes res conèixer o ser coneguda de manera irreal, convertint-se en el personatge inacabat d’un dibuixant.

Les hores de joc en aquell món ingràvid les marcava l’eternitat dels àngels que avorrits amb el temps afegit, decidiren dibuixar un paisatge de fira que l’ajudaria a allunyar-se de la intempèrie grisa de la realitat.

Va sentir la imprevisible solució de l’angelada com la pujada alegre i circumstancial en uns cavallets, oblidant durant un temps qui era. En la voleiada s’adonà que no veia el final d’aquells indrets i el pànic va ser de nou el protagonista. La música repetitiva de l’atracció va deixar de sonar sense una causa aparent. El quart creixent de lluna que dibuixaven els llavis, es transformà en un rictus de quart minvant. Com era de preveure, la seva essència es va imposar al personatge inventat. Es sentí pressionada per L’espai i la gent i va fugir, obsessionada de trobar l’horitzó que ampliés l’espai reduït.

Caminava novament reculant per dies grisosos, res no li omplia. Potser tornaria a donar forma a una butaca. Admet, ofegada pels pensaments negatius l’errada i demana perdó, sense pensar que s’obligava a fer de jutge tot i que no ho volia. Com a resposta va obtenir un respectuós silenci, però en demanar reiteradament perdó, aconseguí que les converses reiniciades s’espaiessin i que l’immens espai creat es transformés en un lloc de boira i de silenci absolut.

En despertar la sala estava buida. Va deixar el pati de butaques amb l’agre sabor del malson i va sortir del cine. Una cosa era segura, no hi tornaria mai més tot just sopar.

.

autora: Pilar, del blog A encesa de llum

.

229.- La festa

El món dels somnis preparava una festa. Ainé, la deessa de l’amor, havia estat la millor en exercir el seu poder. Va haver de lluitar molt contra l’odi, el desencís, la desesperança i la por. Tots volien aconseguir la seva fita, però el triomf havia estat del sentiment que il·lusiona i dóna vida.

Tothom es preparava pel sopar i el ball d’aquella nit. Es materialitzarien quan els humans dormissin. Zeus, el rei dels déus, va cridar les forces de la natura. Havien d’omplir el cel d’estels que il·luminessin la foscor del no res. Iris, la missatgera, escamparia el característic olor de roses.

La llista de convidats era molt llarga. El món dels somnis abastava des del principi dels dies fins a l’eternitat. L’havia elaborat curosament Atenea, que dominava les arts i els oficis.

En arribar l’hora, tots acudiren a felicitar l’Ainé amb un regal. Orfeó, el déu de la música, li regalà un arpa perquè aconseguís el so amb què balla el cor dels enamorats. Poseidó, el déu dels mars, li oferí les ones perquè es pogués bressolar mentre treballava. Mercuri, el missatger, unes ales que l’ajudarien a salvar les distàncies a través de l’aire. Així no arribaria tard al seu treball. Els regals, meravellosos, la van fer feliç.

De repent, al mig de l’apogeu, aparegué un ésser desconegut. Tot resplendia per on passava. Duia un cistell a les mans, guarnit amb roses de color rosa. Es dirigí a l’homenatjada i li digué: “Sóc Moiras la deessa del cicle vital dels humans. Filo el fil de la seva vida fent petits cabdells. Aquest present, et permetrà construir un camí plaent amb què acompanyaràs tot el que neixi de mi”.

L’Ainé agafà el cistell encuriosida i, agraint-li, va mirar què contenia. Tothom li va fer rotllana. La deessa va anar traient peces de fruita. Talls de síndria I de meló i gotims de taronja i mandarina, evocaven una de les meravelles dels humans: el somriure. En treure’ls es començà a formar un llarg camí que convidà la deessa de l’amor a recorre’l. Des de aquell instant, l’amor és un sentiment arrelat en els humans que els fa adonar-se’n que són vius i els fa somriure amplament.

.

autora: Pilar, del blog A encesa de llum (conte amb 365 paraules justes)

.