220.- El cometa 1888

Des de tota la vida, des que era petita, havia buscat al cel, l’estrella dels Reis d’orient. Ella l’havia vist mil vegades, en els llibres, dibuixos, pessebres... sabia ben bé com era: era una estrella, amb les seves puntes i una bona cua, ben gruixuda lluminosa i consistent.

Cada any demanava un munt de coses als Reis, algunes les hi portaven, d’altres no, però ella s’hi conformava molt bé i se sentia sempre feliç del que li havien dut.

Un any va demanar que, la nit de Reis, passés l’estrella d’orient per damunt de casa seva, que ella la pogués veure. I va dir que no demanaria res més...

Els seus pares l’avisaven que aquell desig era molt especial i que els Reis duen regals no estels i que els estels en el cel, fan el seu curs i no es poden canviar. Però ella va dir que els reis eren Mags i que ho podien tot. I que ella no volia pas l’estel, només veure’l passar pel cel.

Encara faltava més d’un mes per Nadal i ella ja estava decidida... els pares tenien encara l’esperança de poder-li treure del cap. Però un dia quan ja s’apropaven les festes, mirant el telenotícies, van sentir:

“La nit de reis d’aquest any serà especialment màgica, el cometa 1888, tornarà a passar prop de la Terra i es veurà especialment lluminós. Com un regal dels Reis d’orient per a tots els nens i nenes.”
.

autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments

.

208.- Bon Nadal!

Quan la Nàdia va quedar embarassada ell va desaparèixer, no va saber-ne mai més res. No tenia més família que la seva mare. Una mare llunyana i distant, que no es preocupava ni mica d’ella ni mai se n’havia preocupat. Malgrat tot la Nàdia va decidir tirar endavant aquella criatureta tan remenuda que ja sentia créixer dintre seu.

Se sentia sola en la seva decisió, sola durant l’embaràs, sola en el part. Quan ja feia dos dies que la nena havia nascut, la seva mare la va trucar per preguntar com estava i per dir-li que no sabia si podria anar a veure-la, que feia molt mal temps per viatjar.

No va ser gens fàcil tot plegat, la menuda, delicada, necessitava molta dedicació. I quan la Joana tenia dos anyets, i la portava al parc, va començar a parlar amb una àvia, la Pilar, que hi portava el seu nét. Es van trobar sovint i aquelles estones de conversa eren per a ella com una dosi gegant de vitamines.

La tarda abans de Nadal, la Nàdia passejava amb la Joana pel carrer, veia el Nadal a tot arreu i el sentia com una mena de burla de tot el món envers ella. Però passejava per no ser a casa. Ja feia estona que era fosc i es feia hora de sopar, ella allargava d’esma l’estona... de sobte sona el mòbil.

- Nàdia, hola guapa, Com estàs? On ets?
- Pilar, sóc al carrer passejant amb la Joana.
- Que no has anat a passar el Nadal amb la teva mare?
- No... no m’ho ha demanat i jo tampoc em veig amb cor de viatjar.
- I estaràs sola amb la teva nena?
- Sí
- Ni parlar-ne!
- Què vols dir?
- Que passaràs la nit de Nadal i el dia de Nadal amb nosaltres.
- No, tu tens la teva família... no vull molestar.Família? La meva filla que es passa la vida dormint i jo li cuido el seu nen i a sobre ni em parla... i el meu marit estarà tan encantat com jo. No cal ni que passis per casa teva. Vine directament a sopar.

autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments

183.- El final del blog

A la Mercè no li agradaven ni les pelis ni els contes de terror, però era una blocaire de la secta més dura de i no sabia com escapar-se de cap proposta que es plantejava a la xarxa. Hi havia un blog, el dels 365 contes que demanava contes de terror per a omplir tots els dies del mes de novembre.

Ho va provar. Li va sortir un conte que més o menys podia fer una miqueta de por, no gaire i el va enviar per participar. En entrar al blog 365 contes cada dia, veia la calavera amb el seu somriure fred i estàtic i aquell gest amb el dit que li posava la pell de gallina. Però no era gaire impressionable i seguia entrant. Es volia convèncer que era només un dibuix, però de manera inexplicable ella hi veia la mort que la cridava... es veia desmillorada dia a dia i se li va ficar al cap que la mort actuava ara, a través de la xarxa. Mentre notava el seu desmillorament de salut, de color de pell, de força... va decidir fixar-se en els altres companys assidus al blog.

Es va adonar que els comentaris de la bajoqueta eren cada cop més curts, que en garbí començava els comentaris però semblava deixar-los inacabats, que en Mc-Abeu, deixava picades d'ullet ;) i somriures :) per no haver d’escriure tant. L'Elvira posava punts suspensius per no acabar les frases, la kweilan mostrava la seva figura al tren cada cop més ensorrada i decaiguda i la Carme començava a fallar algun dia.

En la primera setmana de novembre, els comentaris van anar disminuint fins que van desaparèixer del tot. El dia que es va quedar al llit, va saber que no se'n sortiria. Va posar un cop més el blog a la pantalla del portàtil, ja que la seva addicció no li permetia evitar-ho. El blog amb els posts programats, anava traient un nou conte de terror cada dia, però ja no hi havia ningú per llegir-los ni comentar-los. El dia 24 de novembre, el conte el va penjar la mort: va ocupar tot a la pàgina i va fer una riallada de triomf.

.

autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments

.

160.- El castell de Quéribus

No hi havia espai damunt d’aquesta roca per a fer-hi el castell. Però l’hi van fer. De planta limitada, els espais s’apilonen els uns amb els altres, tot arrapant-se a la pedra.

En arribar a dalt, el camí es converteix graons de pedra. És un castell construït gairebé en vertical.

Érem sols a la visita, una parella de joves i nosaltres. Els vèiem o els perdíem de vista, segons com anaven les voltes, les parets, les escales. Però en canvi les seves veus, els seus riures joves ens creaven com un lligam que acompanyava.

En baixar de la torre, vam sentir les seves veus anaven diferents. Es cridaven l'un a l'altre cada cop més angoixadament.

L'espai era petit i fosc, hi havia l'escala que baixava de la torre i que sortia a un pati minúscul. La llum que entrava per la porta només arribava un metre més enllà. Després fosca absoluta. Els crits se sentien com si vinguessin de baix. Eren ells. Ara ja portàvem prou estona allà per saber que no hi havia ningú més. Estàvem sols i teníem problemes.

Ens vam endinsar per la fosca, les mans palpant la paret i els peus adaptant-se als desnivells de la roca. A l'últim racó de la dreta, s’obria un forat. Relliscós, de roca allisada pels anys, el terra es fonia en unes escales dretes i estretes on feia de mal passar, sobretot sense veure-hi res. Els crits de socors ens demanaven i vam seguir endavant. El sostre s’abaixava de tant en tant colpejant-nos el cap. A la dreta, una petitíssima espitllera deixava entrar una línia de llum. Érem en un passadís excavat a la roca i tancat per una muralla del castell. Però les veus venien de molt més avall i vam seguir i seguir. Entre una espitllera i la següent tornava a guanyar la fosca absoluta. I els crits de socors cada vegada més nets i més clars.

En arribar al final del passadís, davant la darrera espitllera, hi havia un rètol d’informació turística que després d’unes quantes dades històriques explicava: “diu la llegenda que els que arriben fins aquí atrets pels crits dels presoners, queden ells mateixos atrapats al pou”.

.

autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments

.

144.- Gorjablancs

Allà a la cuina, des de sempre que hi hem tingut dos llumets, d’aquells rodonets i encastats al sostre, els tècnics en diuen dicroiques.

.
Doncs, aquell matí de dissabte, entrem a la cuina i els llumets no hi eren. Només quedava l’anella del voltant ben buida. I els llums? Com pot ser que hagin desaparegut.

.

Vaig mirar per tot arreu i els llums no eren enlloc. Després vaig prémer l’interruptor... i sí... des dels forats buits del sostre, sortia una claror llunyana.

.
Els llums hi eren i funcionaven! però simplement, en comptes de caure cap avall, complint la llei de la gravetat, s’havien ensorrat cap a munt. Vam rescatar-los, evidentment!

.
Algú els havia estirat des de dins, algú que voltava per aquella mena de mini-pis, d’un pam d’alçada entre la teulada i el sostre mort.

.
Més tard, un rebombori va remoure tot el sostre, corredisses amunt i avall.

.
I anant d’una habitació a l’altra, ens adonem que en algunes zones del pis fa una pudor molt desagradable.

.
Desorientats, en parlem amb el veïns. “Gorjablancs” ens diuen. Han estat vistos pujant i baixant tranquil·lament en la verticalitat de les façanes, com si res.

.

Mirem la teulada, les teules remogudes, i algun forat entre teules, aquí i allà. I de sobte, per l’espai que deixa la primera teula, allà davant nostre, un petit gorjablanc treu el cap, com si sortís d’una pel·lícula de dibuixos animats. Mira encuriosit, i en percebre un petit moviment, se’n torna endins cap a la seguretat d’aquell cau inaccessible per a nosaltres. Té una taca blanca sota el coll.

.
Tot el cap de setmana, amb aquests veïns sorollosos. No sabem quants n’hi ha. Sembla que de dia dormen, al capvespre es desperten i comencen les corredisses, deuen jugar els menuts mentre la mare se’n va a caçar.

.
En ple sopar, mig acostumats ja als nous veïns, ens quedem a les fosques! Deuen haver estirat algun fil elèctric dels que passen per dalt. Fem proves fins que aconseguim que torni l’electricitat, a tot arreu menys en una habitació. Aquell llum no funciona.

.

Ens expliquen mil aventures entre els gorjablancs i els veïns. No som els únics!

.
Què podem fer amb aquest aprenents d’electricista?

.

autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments (relat amb 365 paraules justes)

.

110.- Assegut al porxo

.

Assegut al porxo, mirava la lluna.

Era tot just un quart de lluna, amb un color ataronjat molt especial, com si s’hagués encomanat dels colors de la posta. Li faltava una banya. Vaig pensar que quan el núvol o la mateixa lluna es belluguessin una mica, la banya tornaria al seu lloc.

Una mica més tard va sortir un estel. Feia molta claror i es veia molt bonic al costat de la lluna. La lluna va somriure en veure’s acompanyada, tot i que no havia trobat encara la banya que li faltava. La lluna anava baixant cap a l’horitzó, lentament, coixa d’una banya.

La lluna i jo ens vam quedar amb la boca oberta en veure l’estel, que semblava fix i quiet, al cap d’una poca estona va començar a pujar i va passar de llarg.

La lluna ja no somreia i els núvols ja li tapaven els ulls. Es deixava anar en un lent descens que res no podia aturar.

No només no retrobava la banya perduda, sinó que s’anava desdibuixant poc a poc.

Perdia la seva forma de lluna i semblava com una gota de lluna desfent-se en la calor d’aquesta nit d’estiu.

I mentre la gota de lluna baixava i baixava... s’anava convertint en espurnes de lluna. Fins que la nit va quedar fosca com cap altra que jo pogués recordar.

Aquella nit gairebé no vaig dormir pensant si la lluna s’havia desfet de veritat o potser només eren els núvols i tornaria a sortir demà com si no hagués passat res.

L’endemà, quan ja havia perdut l’esperança que sortís... va passar l’estel, semblava el mateix del dia anterior. En aquell precís moment, va sortir la lluna riallera i em sembla que li va picar l’ullet.

Però l’estel, ràpidament, va tornar a passar de llarg.

La lluna, pacientment, va esperar que en sortís un altre, i un altre, i un altre... i els somriures es van multiplicar.

.

autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments

.

63.- Intercanvi

Tenia tot just quatre anys, seia a la meva falda, a la nit, en una terrassa davant del mar.

- Mare, explica’m coses del mar.

Era temps de vacances, i per això s’havia fet mitjanit i l’Oriol encara no dormia.

Era molt fosc. No hi havia gaire il·luminació al poble, ni tampoc lluna. Vaig començar parlant de les estrelles. Que des del seu lloc, no gens estàtic, però ajustat amb precisió podien guiar els vaixells i saber sempre on era el Nord.

- Cada estrella té el seu nom i la que ens diu el Nord se’n diu Estrella Polar, la veus? És aquella d’allà.

El mar tot just si s’endevinava dins la fosca i es descobria just a ran de sorra amb unes línies primes d’escuma blanca. Ell semblava veure’l millor que jo. Hi havia llumets petits i oscil·lants, que navegaven a distàncies incertes de la platja. I ens vam convertir en observadors atents d’uns pescadors invisibles.

- El mar és negre a la nit - diu ell.
- Sí és negre perquè no hi ha llum - intento explicar jo
- I s’ha anat fent gran de tant passar-hi les barques - reflexiona ell.

Jo emmudeixo davant d’una frase que em sembla fantàsticament poètica.

- Els pescadors encenen i apaguen els llums - continua observant ell.
- Les barques es gronxen amb el mar i els llums se’ns amaguen, no s’apaguen - puntualitzo jo.
- Potser juguen amb els peixos - diu ell.

Tot de cop les seves aportacions em semblen infinitament més interessants que les meves i em deixo portar.

I juguem a ser pescadors, que en comptes de pescar juguen amb els peixos i amb nosaltres que els mirem de lluny. Ens fan senyals i ens fan l’ullet... els peixos estant contents que vulguin anar a jugar amb ells, en comptes de pescar-los.

Em sembla com tastar un món millor.

*

autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments

*

47.- Escriure

Si ella mai no hagués escrit res, aquella hagués estat una relació tranquil·la com una bassa d’oli. Tots dos s’avenien, els agradaven les mateixes coses, s’estimaven molt, sabien com fer-se somriure i ajudar-se en les petites coses de cada dia.
La Berta estava convençuda que tothom té els seus somnis i els seus secrets, els seus dubtes i els seus desconcerts, les seves utopies, les seves ganes particulars de tenir un món fet a mida, i també les emocions que algun dia amenacen inundar-ho tot. Ella també ho tenia tot això i aleshores no podia evitar d’escriure-ho d’una manera o altra. Escrivia per a ella, i per a ningú més.
Però, periòdicament, ell tenia l’impuls de saber què escrivia. S’agafava les seves històries i les seves reflexions com si fossin una crònica real de la seva vida. I començava a inquietar-se per si allò li havia passat alguna vegada, si això era realment el que pensava o sentia. Si escrivia tot allò com un reflex d’ella mateixa o com una cosa purament imaginada. Totes aquestes preguntes no tenien cap resposta precisa: tot era cert i tot era inventat al mateix temps. La Berta no sabia com contestar tantes preguntes. Li semblava com si escrivís textos amb punxes que només sabien fer mal.
Primer va provar de no escriure més, després de no escriure tant, també d’escriure d’amagat ... cada una d’aquestes opcions tenia també les seves espines particulars i finalment va fer l’última prova que li quedava fer: escriure a totes hores.
I no sabrà mai si els seus textos van deixar de tenir punxes o ell ja havia après a llegir-los sense tocar-les, o simplement es va cansar de llegir i de fer tantes preguntes com li hagués calgut fer.
I així van viure plàcidament i amb complicitat i confiança.

*

autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments

*

25.- Un bocí de mar

En Sergi, observava, embadalit el seu trosset de mar: hi havia una pedra grossa i rodona d’un color gris no gaire fosc, hi havia un eriçó de color gris violeta i força més d’una dotzena de peixets diminuts que no paraven de bellugar-se cap aquí cap allà.

L’Aleix, el seu germà gran, anava amb el salabre, amunt i avall amb cara d’entès, fent la seva feina. Ell no estava pas per badar ni per a contemplacions, havia d’estar pendent de tot, pescar és una cosa important.

Però en Sergi, esperava el moment oportú, si podia ser que l’Aleix no el veiés. A vegades se’n reia d’ell i de les seves coses. Vigilava el seu trosset de mar, content i il·lusionat. L’Aleix li va portar, unes quantes petxines, i se’n va tornar un altre cop a pescar de nou.

Aleshores, en Sergi, veient-lo prou lluny, va buscar dins de la butxaca i en va treure un peixet de goma d’esborrar de color blau, i el va ficar dins de la galleda que contenia el seu trosset de mar. El peixet de goma va anar baixant lentament per dins de l’aigua. En Sergi va saltar d’alegria! El seu peixet també nedava!

- S’ha cansat, pobret, ara s’ha aturat al fons a descansar. Que content està d’haver trobar uns quants amics!

I així en veure que el seu peix ja no tornava a pujar, el va agafar amb cura, se’l va ficar a la butxaca altre cop i abocant la galleda a l’aigua, va retornar el seu bocí de mar, a la mar. I quan es va adonar que el seu germà el mirava, va fugir corrents cap a casa, abans que pogués atrapar-lo.

*

autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments

*