120.- Teia

En tenia tant, d’amor, a dins! Tant, que en vessava per arreu sense ni adonar-se’n.
Si ella agafava el metro en tornar de la feina, tota la gent del vagó, de sobte, se sentia feliç i es mirava complaguda en els ulls dels altres passatgers. Si ella entrava a una farmàcia, els clients, com a molt, compraven aigua oxigenada o cotó fluix, que sempre va bé tenir-ne a casa, però ningú comprava els remeis que tenia pensat perquè amb l’amor que es respirava amb la presència de la noia, tot d’una, es trobaven molt i molt bé. Si ella caminava pel passeig marítim, i distretament pensava en el seu estimat, les onades aturaven el seu ritme i tímidament s’acoblaven als pensaments de la noia; l’escuma, normalment blanca, es tornava fúcsia i tacava la sorra, les petxines, els peus dels nens i els de les nenes. Si ella seia en una terrassa, a prendre una cervesa, amb algun amic, ell, sense voler-ho, sentia que ella era l’aire que sempre voldria respirar i la cervesa es solidificava en pètals de rosa, de color fosc, d’amor profund.

No us explico cap història d’aquelles que s’expliquen pel meu barri vell, us explico, simplement, el que he viscut. Ella va dormir un dia, per casualitat, a casa meva; quan va marxar, el temps es va aturar en pols de paraules poema i l’olor de la casa va transmutar, de comú i acollidor, a calidoscòpic i estelat. I al vespre, quan el meu home va arribar, després d’un llarg viatge per feina, em va besar apassionadament, com només havia fet els primers dies de sortir amb mi, i em va dir a cau d’orella: “Voldria tenir alguna cosa amb tu.”

.

autora: Marta Pérez, pàgina Marta Pérez Sierra
.
fotografia: Roser Vives

.