sábado, 19 de septiembre de 2009

111.- Laura


Quan a la fi va poder obrir els ulls, no sabia on era. Tot era fosc, no se sentia res, ni a ningú. Va provar de parlar però no li sortia cap paraula.

Li feia mal el cap. Per dins i per fora. Només podia pensar... “si sento dolor... vol dir que sóc viva!”

Va intentar moure’s... però amb prou feines va poder-ho fer. Aquell dolor immens la va recórrer tota de cap a peus, d’un extrem de braç a l’altre.

No podia saber quant temps portava així, minuts, hores, dies. La noció del temps semblava haver-se esvaït.

No sabia on era, però estava clar que era en algun lloc.

Només podia fer dues coses, pensar i dormir.
“No vull dormir”, es va dir a si mateixa. “Si hi tinc un cop, no es bo quedar-me adormida. Només aclucaré els ulls”.

Va intentar recordar alguna cosa que li podés donar una mica de llum al perquè es trobava en aquella situació. La última imatge que podia recordar, la situava a casa seva.

“Recordo que era a casa... que feia molta calor... vaig... vaig fer-me una dutxa, sí, i em vaig preparar una llimonada... sí, anem bé... ho recordo perfectament”.
I també recordava aquell got fred de llimonada... com el bevia i es delectava amb cada glop, com se’l va aproximar a les galtes, el va anar fent seguir fins al coll i després va fer lliscar-lo fins al pit...

Però no en podia recordar res més. En aquest punt acabava cada vegada que ho tornava a intentar.

Enmig de la desesperació, van semblar-li arribar de fons les notes d’una cançó... i tot seguit un soroll infernal, com un vell vaixell de fusta que arrossegat per la tempesta es parteix en dos enmig de les onades i les roques...

Silenci de nou. Només sentia el propi batec del cor, el so del qual la va fer estremir encara més si això era possible.

Llavors per fi, encara que molt llunyana, va sentir una veu mig entretallada: “Estimada Laura, mai escoltaràs aquestes paraules, però vull que sàpigues que siguis on siguis sempre t’estimaré”.

Va decidir llavors que el millor que podia fer, era dormir... per sempre més
.
autora: Assumpta Pijuan, del blog Des d'on neixen tots els somnis... (conte amb 365 paraules justes!)
.

21 comentarios:

P-CFACSBC2V dijo...

Sí, sí, el marit l'enverina i després li diu que l'estima.

Potser no anava per aquí, però m'ha agradat molt, el relat!

McAbeu dijo...

Ostres, que angoixant, Sort que al final sembla que s'arregla.
Però que li ha passat a la Laura?;-D

bajoqueta dijo...

L'angoixa que vols transmetre ens arriba,i això vol dir que està ben escrit.

Gràcies Assumpta Pi ;)

Elvira FR dijo...

Em sembla que Laura havia desaparegut i tothom la donava per morta però no ho estava i mentrestant el detectiu encarregat de cercar-la s'enamora d'ella en veure-la retratada en un quadre....no sé si és la mateixa Laura...molt ben escrit hi pots sentir la incertesa, el neguit de no saber què ha passat es transmet molt bé...Bon conte!

Carme dijo...

-assumpta- ens faràs el favor de continuar? No ens pots deixar així, que això és molt angoixant.

Ja no sabem si la donen per morta i no hi ha res a fer o si la poden sentir... au va, per quan Laura II?

Molt bon relat, m'has deixat K.O.

- assumpta - dijo...

Aaaiii! que falta la última frase, no ha surtit publicada. I llavors quedaba amb 365 paraules justes.

El vaig acabar així:

"Va decidir llavors que el millor que podia fer, era dormir... per sempre més."

---

Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris!!!

;)

kweilan dijo...

Pobra Laura! Fa molta pena, pero podries escriure un conte explicant què li ha passat. Una abraçada!!!

McAbeu dijo...

El final que no havia sortit publicat em treu la raó en això de que al final tot s'arreglava. Als que preferim els contes que acaben bé, ens deixa un mal sabor de boca però, com diu la BAJOQUETA, això vol dir que està molt ben escrit.

garbi24 dijo...

Ostres ha de ser molt angoixant una situació així...millor mort del tot, que potser encara t'adones d'alguna cosa que ja no hi pots fer res.

Assumpta dijo...

Ostres!!! Aquest "Estimada, ja sé que no em pots sentir..." és absolutament aterridor...

L'ha matat ell?

La troba ell desprès d'un atac i no s'adona que ella el pot sentir? (Ostres! Vaig veure un relat d'en Hitchcock!! uffff)

I en la frase que faltava, veiem que ella no vol, doncs, recuperar-se...

Assumptaaa Piiii (que diu ja Bajoqueta jajaja) fes el favor de fer una segona part!! :-))

Mentres, vaig a trucar als Mossos d'Esquadra, que em sembla que aquí hi ha marro!

bajoqueta dijo...

assumpta: ai que amb tant de canvi de versions me teniu marejada jajaja. Ara ja està el texte tal i com vas enviar-me a l'últim mail. Sinó m'ho dius.

Assumpta dijo...

Jajajaja no diguis, -assumpta-, que tu també li canvies els relats un cop enviats!! :-))

Jo li faig canviar frases, fotos, la tinc marejada :-))

- assumpta - dijo...

Assumpta: Vaig posar uns ... abans d'una frase i com no era correcte i llavors em faltava una paraula per tornar a fer les 365... doncs posats a remenar, vaig canviar una frase.

Ai! pobra Bajoqueta, que ja veig que t'estem marejant! Gràcies, wapa!
;)))

Mps Landino dijo...

El que m'angoixa és que sembla que ella sent tot això i ja l'estan enterrant. O no? Fora terrible una cosa així. Jo sempre penso que em pot passar, això de que m'enterrin viva, quin horror.
O potser, l'home la deixa morir en adonar-se que s'ha donat un cap al cap?

Molt bon relat, Assumpta Pi.

Marta dijo...

M'he equivocat al signar. Perdó. Mps Landino sóc jo, Marta

- assumpta - dijo...

En la teva primera impressió...

L'has clavat, Marta-Mps Landino!
Això és el que volia "encomanar" en aquest relat.

Gràcies a tu i a tots pels comentaris.
;)

PD. Per cert, i per treure l'angoixa... FESTIVAL BARÇA minut 39 primera part i 3-0 !!!

kweilan dijo...

Ara que l'he llegit tot i pensant en quin lloc estava realment la Laura, l'he trobat genial. Quina por, Assumpta!!

Cullereta dijo...

Que bo, m'agradat este conte...Salutacions a assumpta i també a bajoqueta, "un besito"

bajoqueta dijo...

Me teniu fregideta amb tan de canvi! jajaja. Menys mal que tot té solució i se pot arreglar. Menos esta pobra dona que se mos ha mort :)

Joana dijo...

M'ha encantat tot i que aquest matí no l'he llegit així...el final vull dir...
Aix el costipat que em fa males jugades!

senga dijo...

...una altra vegada surt el misteri d'allò que no coneixem ...i ens fa por...m'agrada el parlar de la persona afectada volen recordar...i no us sembla que és ella qui decideix si torna o se'n va?...en tot cas els més vius no tenim la capacitat d'esperar el temps necessari perquè la persona que es troba en aquesta situació pugui decidir...dir-li que l'estimes tan la pot fer tornar a aquest món com continuar el seu viatge pel món del més allà oblidat en els nostres records...