115.- El fantasma

.

Veure’l no és fàcil. Pot passar que, durant una migdiada imprevista, et desvetlli el pes d’una mirada que t’observa, però al moment de refregar-te les parpelles, l’aparició ja s’ha esvanit. O mentre et raspalles les dents, sorprens al mirall una ombra esmunyint-se pel passadís, silenciosament. O la vidriera que s’obre al jardí reflecteix una imatge, que quan fas mitja volta desapareix. “Que l’has vist?”, preguntes a la Sílvia. Ella t’interroga amb la mirada, alçant els ulls de la revista que fulleja. “No res”, t’apresses a dir, perquè no vols espantar-la i has de fer veure que no hi creus en espectres, encara que des que us vareu instal·lar a la casa et visita sovint aquella presència fugissera.

.

A la immobiliària ja us van advertir que l’edifici, restaurat a consciència, era centenari. Però no van pas mencionar que hi rondava una ànima en pena! De les seves breus aparicions n’has anat composant una imatge fragmentada com les tessel·les d’un mosaic, però cada dia més completa: diries que és alt i bronzejat, i això d’entrada et desconcerta, perquè la tradició els tendeix a presentar escanyolits i pàl·lids; sempre vesteix amb una elegància que creies reservada als mortals, i inclús es permet l’excentricitat de portar barret; es mou amb discreció però amb aplom, i en saber-se descobert prefereix escapolir-se fent unes gambades llargues i dignes abans que cap corredissa.

.

No és que t’espanti, però et molesta intuir-lo vagarejant com si estigués a casa seva, insolent. I te l’imagines furgant les teves coses, interferint en els moments d’intimitat amb la Sílvia, vigilant-te. “Això no pot continuar així”, penses.

.

Una tarda plegues de la feina abans d’hora, i quan arribes a casa trobes al penja-robes del rebedor un barret familiar. El palpes esperant que els dits el traspassin, però el barret és d’una solidesa inqüestionable, com també ho és el cos suat que al dormitori es sacseja damunt la Sílvia.
.

autor: Jordi Masó Rahola, escriu a Relats en català

.