I sí, com diu ell... Escales que ja no són, cambres decorades d’antics papers estampats, restes de rajoles de colors, el quarto blau i el quarto groc... Els dos banys sencers tirats avall, bidets trencats; Rovellades banyeres...! Oh!! Mestressa si veiessis com ho han deixat!Cuina i marbres desapareguts, tot plegat, tot junt, si miro a baix, només s'hi veu que runa.
Ni taula de menjador, ni aquell seu balancí, ni balcons oberts, ni l'empit de pedra de les nostres finestres... ni les torratxes plenes de flors... ni veïns per saludar...
Fora les enredades troques de llana per poder jugar o mantes per poder-nos tapar, ni les seves menudes mans que em puguin mimar, ni corregudes pel llarg i estret passadís, ni velles portes de fusta on poder-m’hi llimar les ungles...
Tot escales avall, sense miraments, sense sentiments!
Si jo hagués estat persona i no animal, això no hagués passat. De set vides que tinc, hagués triat quedar-me'n en només una, perquè tot i haver-les de sacrificar, vostè ja no haguessis marxat així: abandonada en el seu balancí o estirada sempre damunt del llit. L’hagués cuidat fins a la mort, la meva, no la seva, i un servidor a la que hagués vist la primera tancada d'ulls, el seu últim respirar, n'estic convençut, que de poder tenir l'oportunitat de parlar, l'hagués pogut salvar. Però ha estat ell, l'home, el que ho ha volgut així: vetllar només per poder tirar una casa abans de tenir cura de vostè, de la més bellíssima persona que per sort la vida, sense cap mena de dubte, em va deixar conèixer.
Avui mateix he volgut marxar d’allà, de la casa del meu nou amo per poder tornar cap aquí.
Allà no veig les mateixes teulades. Ni la gespa que vós i jo de tant en tant trepitjàvem, ni tampoc el nostre llit.
No hi tinc res allà, res, i per no tenir-hi res, prefereixo quedar-me aquí, mirant el que encara ens resta als dos.
Oh!! Mestressa! I és que per cada cop que tanco els ulls, la segueixo veient com sempre, asseguda al seu balancí.
.
autora: Anna Portell, del blog Mortadel·la casolana
.
foto: 121è. joc literari de Jesús M. Tibau
.
12 comentarios:
I és que ens pensavem que els gatets anavem a la seua però no... també tenen sentiments.
Gràcies per este nou conte Anna :)
de set vides que tinc...o mil...només cal això que tan magníficament expliques...VIURE-LES.
I viure-les com molt bé dius no és pas aferrar-se a les coses...és...molt més... sentir-les des del cor...agraïda
Molt reeixit el relat....els gats sempre m'han agradat i aquest s'explica d'allò més bé!!!
Les cases velles tenen l´encant d´una forma de vida que es va extingint, inclosos els gats que les volten.La d´aquest conte me l´immagino així, perquè per desgràcia acaben així com t´han bé expliques, i se´n van amb les velles mestresses...Bon to el que li has donat.
Un relat ple de melangia i sentiment.
Uff! tinc tres gats i aquest relat m'ha arribat al cor!
Un relat molt i molt bonic. Cal viure la vida!
Ei què bonic!!!
Doncs m'agrada la reflexió, de preferiria tenir una vida, però ser humà, per haver-la cuidat fins la mort.
De fet, crec, que certs animals estimen més a les persones que algunes persones.
Un conte tendre, ple de bellesa, perfecte per la vida actual.
Petons.
Ostres, què maco és!! És plè de tendresa, plè d'amor...
M'ha agradat moltíssim!!
Moltes gràcies a tu Bajo... que tens més paciència que una santa!
Senga: tant de bo que les persones se n’adonessin de què no tot són diners, oi?
Elvira... Gràcies per les teves paraules... de fet, són les que em fan tirar endavant alhora d’escriure.
Estranger: sembla mentida que la nostra vida acabi sempre al costat d’animals i no de persones... Els animals sempre ens estimen, per grans i vells que ens tornem!
Kweilan: un relat una mica trist... Però... la vida és així!
Pluja: Tens tres acompanyants perfectes... Sé el que és estimar-se als gats.
Marta: si, millor que visquem la vida i ens deixem estar de tantes punyetes. Total les punyetes no ens serviran mai de res.
Alexandre: petons retornats i moltes gràcies.
Assumpte: gràcies a tu també. M’alegra que t’hagi agradat. Molt.
Petonàrro per tots i, escolteu una coseta: com renassos puc fer-m’ho per poder-vos escriure un comentari a cada un de vosaltres quan em vingui de gust? Encara no he trobat la solució i, mira que no ho he intentat vegades ni res!!!!!
Un desordre de casa, un desordre de sentiments i un neguit per tot el que perdem de manera irremeiable.
M'ha agradt força.
Luguca
Gràcies Luguca: de fet la vida és un constant neguit...
Una abraçada de Mortadel.la
Publicar un comentario