.
¡Ah, la llei de Murphy! Com a científic, jo, el Professor Mashirito, em negava a creure en tals "lleis". Els atribuïa el mateix rigor científic que els auguris realitzats en les entranyes d'un animal sacrificat.
En el meu afany per demostrar que el tal Murphy no era més que un xarlatà, vaig idear un pla que posés en dubte el seu postulat més cèlebre, el de la "torrada untada de mantega".
Amb aquest objectiu vaig obrar així: durant un període de temps desdejunaria, menjaria i soparia torrades amb mantega, fins que un dia, per accident, una d'elles i seguint les lleis de Newton (fins a llavors el meu ídol) vingués a parar al terra.
¿En qué consistia l'originalitat del meu experiment? Doncs que untava les torrades de mantega per les dues cares. Fer-ho només per una no demostrava res en els primers intents, requeria massa successos per a demostrar res factible i l'espera de la caiguda casual de la torrada repetidament podia trigar mesos, fins i tot anys. Necessitava alguna cosa més efectiva.
Em deia a mi mateix "si Murphy té raó, haurà tantes probabilitats que caigui d'una cara com de l'altra, i llavors, invariablement, ¡la torrada haurà de quedar de costat! De no ser així la llei de Murphy és un frau".
I va arribar el fatídic dia, una negligència i la torrada triada per el destí va volar de les meves mans tot just quan acabava de untar la segona cara. Va ocórrer tot com amb càmera lenta, diverses voltes en l'aire, inclosos diversos tirabuixons i un triple Axel, va donar de ple amb una cara en terra, va rebotar i amb l'altra cara, més untada encara, va anar a parar sobre les meves sabates noves de pell. Newton, ¡vés-te a la merda!
En el meu afany per demostrar que el tal Murphy no era més que un xarlatà, vaig idear un pla que posés en dubte el seu postulat més cèlebre, el de la "torrada untada de mantega".
Amb aquest objectiu vaig obrar així: durant un període de temps desdejunaria, menjaria i soparia torrades amb mantega, fins que un dia, per accident, una d'elles i seguint les lleis de Newton (fins a llavors el meu ídol) vingués a parar al terra.
¿En qué consistia l'originalitat del meu experiment? Doncs que untava les torrades de mantega per les dues cares. Fer-ho només per una no demostrava res en els primers intents, requeria massa successos per a demostrar res factible i l'espera de la caiguda casual de la torrada repetidament podia trigar mesos, fins i tot anys. Necessitava alguna cosa més efectiva.
Em deia a mi mateix "si Murphy té raó, haurà tantes probabilitats que caigui d'una cara com de l'altra, i llavors, invariablement, ¡la torrada haurà de quedar de costat! De no ser així la llei de Murphy és un frau".
I va arribar el fatídic dia, una negligència i la torrada triada per el destí va volar de les meves mans tot just quan acabava de untar la segona cara. Va ocórrer tot com amb càmera lenta, diverses voltes en l'aire, inclosos diversos tirabuixons i un triple Axel, va donar de ple amb una cara en terra, va rebotar i amb l'altra cara, més untada encara, va anar a parar sobre les meves sabates noves de pell. Newton, ¡vés-te a la merda!
.
autor: Angle, del blog El pitjor bloc del món
.
14 comentarios:
jajajaja quina ràbia!
Un conte genial com tots els altres teus ;) Gràcies!
Jajajaja m'has fet riure!! :-))
En Newton tenia raó, eh?... Em sap greu per les teves sabates jejeje
Molt bon relat!! Ja saps que m'agrada com escrius :-)
Pel títol ja m'he imaginat qui en seria l'autor. I pel relat no hi ha dubte: Angle 100% :-) Potser que provi de fer l'experiment…
Je, je, je, quina gràcia... boníssim!
Angle, ets tot un "xiste". M'encanta com escrius!
Lo que si queda tremendament demostrat es la llei de la gravetat , que no perdona....ni a les sabates .
Ohhhh! Pobres sabates! Molt bon relat.
la ment, quantes giragonses pot fer i total la torrada acaba a les sabates...quina ràbia, el temps mental gastat en possibles possibilitats...viu la vida.
Ja no li quedaran ganes de fer experiments!!! jajaja Un relat divertit i ben escrit.
Molt curiosa la trampa lògica d'untar-les dels dos costats...molt bo el relat!!!
Moltes gràcies a tots pel vostres comentaris, amb lectors així és fàcil.
Gràcies a tu Bajoqueta per ofernir-nos aquesta oportunitat :)
Assumpta, en Newton és un desgraciat estúpid al costat de Murphy... la gracitació universal, ja! jo m'enric d'ella, encara está per provar que ho sigui, la llei de Murphy si que és universal, hahahaha (rialla de professor boig) :)
Fes-ho, fes-ho P-CFACSBC2V, però descalç :)
Moltes gràcies Carme, el més gratificant de tot és treure un somriure al que em llegeix, bé, una llàgrima també, però en aquest no, eh? :)
Moltes gràcies Mortadel·la, a mi també m'agrades tu... amb Tulipan i pa Bimbo :)))
... ai, ja he donat dos cops a enviar abans d'acabar hahaha, segueixo...
Si garbi24, la llei de la gravetat no perdona a ningú, però la llei de Murphy a més de no perdonar s'enriu de nosaltres amb unes bones riallades, això si que és greu i no la gravetat :)
Gràcies kweilan. Sí, les pobres sabates que no tenien culpa de res, ni de la ment trastocada del Professor, ni de la punyeteria de la llei de Murphy.
Senga, li passaré els teus consells al Professor, tot i que l'Assumpta es cregui que soc jo mateix huhuhu
Marta, no coneixes al Professor, de ben segur que ja en té pensada una altra de les seves :) Moltes gràcies.
Moltes gràcies Elvira, és que el Professor no en pensa de bona :)
Que bo, el puto Murphy i les seves lleis. Però no saps que quan es vol comprovar la llei en qüestió, aquesta té un corol·lari que diu que no es complirà?
Publicar un comentario