107.- Temps

El dia no podia acabar pitjor. L’ajudant estava de baixa, la feina s’acumulava i l’informe mensual no estava llest, ho hauria de fer a casa, on l’esperava la canalla, la bugada i un sac de tasques en les que el marit no col·laborava gens.
I ara això, el cotxe no s’engegava. Cansada d’intentar-ho , va agafar la carpeta i va marxar a peu. Necessitava unes vancances , temps per ella, temps …
No coneixia aquell carreró fosc. Li feia por deixar l’avinguda, però li estalviaria un temps preciós. Caminava amb el cap baix amb pas apresurat, en part per la pressa que tenia i en part per la por que li feia la foscor d’aquell passadís estret.
Un sorrol sobtat va fer que aixequés el cap. Allà estava, un local vell amb un rètol polsós en el que es podía llegir “TENDA DE TEMPS” ¿Què volia dir allò? ¿Tenda de temps? No es va poder resistir, la curiositat i una força estranya que l’empenyia fer-ho la va fer entrar en aquell local.

- Bon vespre ¿La puc ajudar en res? -. Era un home petit i vell, que va a aparèixer del no res.
- Bon vespre – va contestar ella –. He entrat per curiositat ¿Què vol dir això de “Tenda de temps”?
- Doncs això mateix- va respondre l’homonet –. Aquí venem temps.
- ¿Com temps? ¿Anys, dies? –. Allò era absurd.
- Exactament, el que vosté vulgui ¿No s’ho creu? ¿Veu aquestes ampolles? Si beu el seu contingut tindrà el temps que necessiti, com més en begui més temps- Sense dubta aquell vell l’estava enredant. Miri, podem fer una prova – va contiuar l’homonet, amb un somriue que va fer que ella s’escarrufés –. Begui’n unes gotes, si no la convenç, continui el seu camí i si li agrada compri’n més.
- D’acord – va dir ella, sense saber perquè, no podía fer altra cosa. Va agafar una de le ampolles més petites i es va mular els llavis amb aquell líquid verdós i repugnant.
Un sorrol sobtat va fer que aixequés el cap. Allà estava, un local vell amb un rètol polsós en el que es podía llegir “TENDA DE TEMPS”.
.

autor: Angle, del blog El pitjor bloc del món

.