.
El vaig veure a una cantonada. Amb la mà estesa, dreçat sense tibantor. Portava un vestit vell, planxat sota el matalàs. Els cabells blancs i la barba poblada li donaven un aire de venerabilitat. Era una figura que atreia la gent. La seua mà oberta demanava una ajuda, no pas compassió. La cara d’una seriositat plàcida, sense irritació demostrava que no s’avergonyia de mendicar. Probablement havia estat un home ric, de casa bona. Potser va tindre una ensopegada o es va rebentar la fortuna. Vés a saber!
M’hi vaig acostar i en posar-li a la mà una almoina generosa, em va dir amb veu greu i segura: Gràcies senyor!
Va acceptar l’almoina amb dignitat, sense reverències ni falses manifestacions de gratitud. Pronuncià les paraules amablement, amb un to, gairebé, comercial.
Hi he pensat moltes vegades. Certament el meu gest i les seues paraules van estar una transacció: Ell rebé una petita ajuda i jo m’endugué una imatge inesborrable.
M’hi vaig acostar i en posar-li a la mà una almoina generosa, em va dir amb veu greu i segura: Gràcies senyor!
Va acceptar l’almoina amb dignitat, sense reverències ni falses manifestacions de gratitud. Pronuncià les paraules amablement, amb un to, gairebé, comercial.
Hi he pensat moltes vegades. Certament el meu gest i les seues paraules van estar una transacció: Ell rebé una petita ajuda i jo m’endugué una imatge inesborrable.
.
autor: Josep Cid Ginovart
.
15 comentarios:
Sí, quan es dóna no es marxa amb les mans buides.
La generositat l'hauríem de practicar tots més sovint. El que passa que mai saps si els diners que dones seran per una bona causa...
M'agrada això que diu en P-cfacsbc2v... Quan donem, no marxem amb les mans buides. Jo penso el mateix :-)
M'agrada molt aquest conte. Josep has sabut acostar-me aquesta imatge com si l'estigués veient ara mateix. I la sensació d'haver guanyat un "moment" fins i tot una història.
Un conte molt tendre i que segur que tots hem viscut en algun moment. I que jo tardaré crec en tornar a viure... ho sento molt però després de vàries males experiències amb gent que demanava, he deixat de donar res.
Segur que hi ha gent que realment demana per menjar, però també hi ha moltes altres que demanen perquè formen part d'una màfia, etc. I me nego a participar en este joc.
Gràcies pel conte Josep!
Bon relat i és veritat que a vegades aquestes "transaccions" són les que ens donen més satisfaccions.
M'agradaria fer un aclariment. fa anys, jo era dels que deixava propina arreu i que feia almoïna indiscriminadament, fins que, en veure que ja no em donaven ni les gràcies vaig tallar radicalment. Em vaig fer un raonament: Val més per a mons fills. El conte que explico no te res a veure amb sentiments caritatius. És el personatge que em va fascinar. Em va semblar tant interessant que l'hagués ajudat en qualsevol situació.
Josep, t'he entés perfectament simplement, que suposo que com a molta gent ens han vingut al cap les males experiències que hem tingut amb gent que demanava. Jo per exemple, una que recordo va ser que em van robar el bolso... i el mal de cap i mal rotllo que me van donar me dura fins avui quasi.
Però està clar que donar als altres sempre és un sentiment que omple molt i molt :)
Però Bajoqueta, així fas pagar justos per pecadors.
I és clar que n'hi ha de màfies. Però també hi ha gent que té veritable necessitat.
Jo he vist al Viena pujar un home i anar passant per les safates que deixa la gent i agafant trossos d'entrepà i bebent el que queda als vasos (i li es igual barrejar dos glops de taronjada amb tres dits de coca-cola i un culet de cervesa) Quan em demana, sóc incapaç de dir-li que no.
A vegades, el fet que algu ens hagi enganyat (què a tots ens ha passat, perquè és cert que hi ha qui s'omple les butxaques) fa que ens endurim massa.
Tens raó Assumpta, que paguen justos per pecadors, però fot molt donar diners per exemple a una persona que veus que ho necessita, i quan et gires vore com ha tirat el bocadillo que li has comprat... per posar un exemple... i se'n van a comprar un tetabrick de vi.
Jo he pres esta posició, i si no veig a algú a qui puc ajudar realment no ho faig. És una posició egoísta, però que crec que molta gent també la pren, encara que ara los farà vergonya dir-ho.
Sempre m'he preguntat que hi ha darrera un pidolaire, alguns casos podrien molt ben ser totalment injustos.
Tot i no ser rentable...es una bona transacció....igual que el compte.
Quan prens una decisió, sigui quina sigui, sempre paguen justos per pecadors!
Perdò :-) De veritat que no pretenia iniciar cap discussió ni res semblant dins dels comentaris al relat :-))
Cadascú és ben lliure de fer el que vulgui amb els seus calers.
El persontage del conte és interessant perquè s'insinua tot un passat al darrere que et deixa un final obert.
...per a mi la qüestió més important és que només essent generosos podem gaudir de la felicitat...per a mi no hi ha altra manera de ser feliç...com més dono, el que sigui, pot ser un somriure... més recompensada em sento no pel que responen sinó pel meu fer...
Publicar un comentario