Un matí assolellat somreia per les escletxes de la persiana escassament oberta. L’ambient es mantenia fresc en la penombra, el rellotge del campanar proper va fer sonar les campanes onze vegades. Li quedava una hora fins al migdia. Es va vestir sense pressa, va pentinar-se amb compte, i raspallà curosament les sabates abans de posar-se-les. A la cantonada de sota de casa hi havia una floristeria, hi va comprar un pomell de margarites blanques, un ram de flors net i fresc.
Va arribar al banc de la plaça acabats de tocar tres quarts de dotze, encara hauria d’esperar uns vint minuts. La dona que esperava mai havia estat puntual. Es va asseure a la terrassa del bar proper, una tauleta petita arraconada al costat d’una de les grans columnes de la plaça porxada. L’ambient hi era molt més agradable i gaudia de l’ombra mentre bevia una orxata saborosa.
La plaça bullia de vida, el carrer gran hi abocava un munt de gent, dones amb nens que s’alliberaven de les mans de les seves mares per córrer lliures, pensionistes que feien petar la xerrada a l’ombra d’algun arbre, homes amb americana i corbata entrant i sortint de les nombroses entitats bancàries, senyores amb el cabàs i algunes bosses de la compra... i de cop i volta, ella.
Vestia una brusa i uns pantalons amples de fil blanc, calçava unes sandàlies de pell de color marró clar. Duia una bossa de roba de molts colors, un collaret llarg amb un penjoll de plata, i una amplia pamela de palla. Li va semblar fantàstica, una expressió sublim de bellesa i sofisticació, una elegància natural innata, una dona de somni.
Dençà de la primera vegada que l’havia vista se’n va enamorar. La va trobar colpidorament irresistible, va pensar que si la perfecció existia era dins les formes voluptuoses d’aquell cos. Feia tres anys des d’aquell primer dia. Des de llavors cada nit la somniava, la desitjava. De dia l’esperava. Al banc de la plaça, o passejant pel mercat, fins i tot al carrer de casa d’ella. Avui eren margarites, ahir un perfum, demà potser una joia....La buscava per fer-li un regal, però mai va trobar el valor per fer-ho.
.Va arribar al banc de la plaça acabats de tocar tres quarts de dotze, encara hauria d’esperar uns vint minuts. La dona que esperava mai havia estat puntual. Es va asseure a la terrassa del bar proper, una tauleta petita arraconada al costat d’una de les grans columnes de la plaça porxada. L’ambient hi era molt més agradable i gaudia de l’ombra mentre bevia una orxata saborosa.
La plaça bullia de vida, el carrer gran hi abocava un munt de gent, dones amb nens que s’alliberaven de les mans de les seves mares per córrer lliures, pensionistes que feien petar la xerrada a l’ombra d’algun arbre, homes amb americana i corbata entrant i sortint de les nombroses entitats bancàries, senyores amb el cabàs i algunes bosses de la compra... i de cop i volta, ella.
Vestia una brusa i uns pantalons amples de fil blanc, calçava unes sandàlies de pell de color marró clar. Duia una bossa de roba de molts colors, un collaret llarg amb un penjoll de plata, i una amplia pamela de palla. Li va semblar fantàstica, una expressió sublim de bellesa i sofisticació, una elegància natural innata, una dona de somni.
Dençà de la primera vegada que l’havia vista se’n va enamorar. La va trobar colpidorament irresistible, va pensar que si la perfecció existia era dins les formes voluptuoses d’aquell cos. Feia tres anys des d’aquell primer dia. Des de llavors cada nit la somniava, la desitjava. De dia l’esperava. Al banc de la plaça, o passejant pel mercat, fins i tot al carrer de casa d’ella. Avui eren margarites, ahir un perfum, demà potser una joia....La buscava per fer-li un regal, però mai va trobar el valor per fer-ho.
autor: arisdot, blog La trista existència dels enzes - (conte amb 365 paraules justes!)
.
12 comentarios:
Tenim l'esperança que un dia faci el pas de donar-li els regals :)
Gràcies pel conte arisdot!
Molt bon conte i molt ben explicat. De vegades no som prou valents per a donar aquest pas i d'altres ens proposem objectius per ventura massa elevats, fins al punt de que no ens creiem capaços d'assolir-los ni tan sols nosaltres. La mescla dels dos fets no és un cóctel recomenable per a la salut mental.
És molt bonic. A vegades és falta de valor, a vegades una saviesa estranya que ens fa preveure que... m'ha agradat
Que dificil es sempre trencar el glaç , tot i que s'ha de fer almenys saps si , si o no.
Un bon conte! Pobre Ot, deu tenir una pila altíssima de regals. El dia que s'hi atreveixi l'enterrarà viva! :-D
Però Ot, home!!! Desprès de tres anys!! T'has d'animar! :-))
On trobarà ella un home tan fidel i detallista com tu? Fes-me cas, corre!! Dóna-li les flors!! Va! Amb una carrereta l'atrapes abans que giri la cantonada...
Avui serà el teu dia!! :-))
Molt bon relat!
Tres anys són prou temps per a decidir-se....a més què en fa dels regals no donats? Molt ben escrit, ben narrat.
Això passa, busques i no hi és... què hi farem... m'agrada molt, veritable història pot ser? i tant...
Bajoqueta, Ot també te l'esperança intacta, és Ot, l'esperançat. Potser no sap si te l'esperança de reunir el valor per donar tots els regals all seu amor platònic. o si es l'esperança de trobar algú a qui poder donar-li. Però sap estimar i sap que tard o d'hora serà correspost.
Cesc, podria ser realitat, però no ho es. Si ho fos tot plegt seria molt pitjor, oi? Per allò que la realitat supera la ficció....
Boníssim conte, Arisdot. Preciós!
Enhorabona.
M'ha encantat! L'he trobat preciós i molt ben redactat.
;)
Endavant, que no tingui por que algún dia haurà de fer el pas. Per què no avui?
Publicar un comentario