102.- La Núria

Després d’unes quantes relacions en què no havia tingut massa sort, la Núria s’havia decidit a viure amb l’Àngel. Des que compartien pis, ell , el dissabte, quan tornava del quiosc, dins del diari li posava una flor. Un dia, una orquídea, un altre, una rosa... I la Núria pensava que quina feina li donava... les havia de posar en aigua i després, tirar-les... Quan se’n va cansar li va dir: No vull més flors.
Als matins, l’Àngel s’havia acostumat a portar-li un cafè a l’habitació. La Núria protestava perquè s’havia d’incorporar per prendre-se’l, si no, es refredava. Trobava que no podia gaudir com ella volia dels darrers minuts al llit abans de començar la rutina diària. Al cap d’unes setmanes, l’Àngel ja no li feia el cafè perquè se’l trobava intacte a la tauleta cada tarda, quan tornava a casa.
Cansat de la feina, però content de veure-la, als vespres, li donava un petó i es mostrava molt interessat en com li havia anat mentres entrava a la cuina. Procurava fer àpats que a ella li vinguessin de gust però...Amor!...no et preocupis...ja em faré jo el que vulgui. I l’Àngel va deixar de preparar el sopar.
Anaven fent. Sortien amb els amics, gaudien al cinema, s’abraçaven al sofà quan veien la tele, i a les nits, l’Àngel sempre se li acostava. Però ella, interiorment cada dia el sentia més embafador... Ets massa afectuós, Àngel, no ho sé... no em deixes mai començar a mi res. Sempre m’avances. I ell ja no se li apropava tan sovint.
El 22 de cada mes, aniversari del seu primer petó, l’Àngel li duia sempre un regal. Una joia senzilla, una bossa, un mocador de seda... però quan es va atansar el sisè aniversari, ella li va dir que no li comprés res, que volia estalviar...I així van passar vuit mesos. Aleshores, la Núria va pensar que li havia tornat a passar.
Va fer la maleta i li va escriure una nota, gairebé igual que la que li havia deixat a la seva darrera parella: “No em sento estimada. Que et vagi bé.”
I va tancar la porta de l’apartament, pensant que aquesta vegada tampoc no havia tingut sort.

.

autora: kweilan, del blog Llibres llegits i per llegir, (conte amb 365 paraules justes!)

.