miércoles, 30 de septiembre de 2009

122.- Sóc... o potser ja no

.
Despertà en una habitació d'hospital tot envoltat de gent que semblava conèixer-la i tanmateix es va mostrar distant i esquerp.
.
—"No em podia negar. Tots em van incitar que ho fes. Però és que ara no sé què era el que havia de fer i no em podia negar. Era el meu deure ciutadà. Déu! No puc recordar més allà d'avui mateix. Ni tan sols no sé què vaig sopar ahir a la nit! No sé. D'on han sortit tots? Per què em miren així? Em fan por! " —Pensà l'individu.
.
Els presents, que envoltaven el seu llit, es movien com de forma coordinada i competien per amanyagar les seves extremitats. L'home va intentar escapolir-se però el tub del sèrum i unes oportunes corretges no li donaven gaire llibertat.
.
S’interrompí l'enrenou quan va obrir la porta el cirurgià embotit en el seu uniforme verd difícil d'identificar ja que portava encara gorra i màscara. Agafava amb la mà un portapapers amb l'informe mèdic. El personal entusiasmat va fer un passadís al nouvingut. Amb passos ferms i segurs es va aproximar fins el llit. Mirà amb duresa a l’esquerra i a la dreta per apartar la munió de seguidors. Entrava així més aire a la llitera. Amb parsimònia i cerimonial féu una ullada al portapapers. Va mirar de dalt a baix al pacient que entre expectant i espantat esperava saber notícies.
.
—Tal com havíem previst l'operació ha estat un èxit. Ja és vostè un ciutadà normal. Quan la cicatriu de l'implant estigui curada del tot podrà anar-se vostè a casa seva. L'estat li està molt agraït —digué esbossant-ne una gran somriure de satisfacció.
.
Tot seguit es dirigí als visitants:
—Doneu-li ànims. Ja és un més entre vosaltres. Ja és un individu integrat a la societat. Ja no recorda cap dolor ni cap plaer. Doneu-li ànims. Sobretot doneu-li ànims pel gran pas que ha realitzat.
.
© Manel Aljama (maljama) cuenta cuentos, febrer 2009 – abril 2009
Destinació blog.
.
.

martes, 29 de septiembre de 2009

121.- El vell captaire

.
El vaig veure a una cantonada. Amb la mà estesa, dreçat sense tibantor. Portava un vestit vell, planxat sota el matalàs. Els cabells blancs i la barba poblada li donaven un aire de venerabilitat. Era una figura que atreia la gent. La seua mà oberta demanava una ajuda, no pas compassió. La cara d’una seriositat plàcida, sense irritació demostrava que no s’avergonyia de mendicar. Probablement havia estat un home ric, de casa bona. Potser va tindre una ensopegada o es va rebentar la fortuna. Vés a saber!

M’hi vaig acostar i en posar-li a la mà una almoina generosa, em va dir amb veu greu i segura: Gràcies senyor!

Va acceptar l’almoina amb dignitat, sense reverències ni falses manifestacions de gratitud. Pronuncià les paraules amablement, amb un to, gairebé, comercial.

Hi he pensat moltes vegades. Certament el meu gest i les seues paraules van estar una transacció: Ell rebé una petita ajuda i jo m’endugué una imatge inesborrable.
.
autor: Josep Cid Ginovart
.

lunes, 28 de septiembre de 2009

120.- Teia

En tenia tant, d’amor, a dins! Tant, que en vessava per arreu sense ni adonar-se’n.
Si ella agafava el metro en tornar de la feina, tota la gent del vagó, de sobte, se sentia feliç i es mirava complaguda en els ulls dels altres passatgers. Si ella entrava a una farmàcia, els clients, com a molt, compraven aigua oxigenada o cotó fluix, que sempre va bé tenir-ne a casa, però ningú comprava els remeis que tenia pensat perquè amb l’amor que es respirava amb la presència de la noia, tot d’una, es trobaven molt i molt bé. Si ella caminava pel passeig marítim, i distretament pensava en el seu estimat, les onades aturaven el seu ritme i tímidament s’acoblaven als pensaments de la noia; l’escuma, normalment blanca, es tornava fúcsia i tacava la sorra, les petxines, els peus dels nens i els de les nenes. Si ella seia en una terrassa, a prendre una cervesa, amb algun amic, ell, sense voler-ho, sentia que ella era l’aire que sempre voldria respirar i la cervesa es solidificava en pètals de rosa, de color fosc, d’amor profund.

No us explico cap història d’aquelles que s’expliquen pel meu barri vell, us explico, simplement, el que he viscut. Ella va dormir un dia, per casualitat, a casa meva; quan va marxar, el temps es va aturar en pols de paraules poema i l’olor de la casa va transmutar, de comú i acollidor, a calidoscòpic i estelat. I al vespre, quan el meu home va arribar, després d’un llarg viatge per feina, em va besar apassionadament, com només havia fet els primers dies de sortir amb mi, i em va dir a cau d’orella: “Voldria tenir alguna cosa amb tu.”
.
autora: Marta Pérez, pàgina Marta Pérez Sierra
.
fotografia: Roser Vives
.

domingo, 27 de septiembre de 2009

119.- Som el que som

.
Va néixer al mateix lloc que tots els seus avantpassats, des de petita va ser acaronada per vents febles, sota el sol i de vegades molla per una persistent pluja que l’ajudava a fer-se gran, sabia que el cicle de la vida no perdona, per això no va desaprofitar ni un dia dels que viuria a la mateixa llar amb totes les seves germanes, unes més grans, altres de mes petites i algunes desaparegudes o malaltes, que no arribarien mai a grans.
Va tenir lligams forts amb les mes properes, amb altres de més llunyanes tant sols alguna vegada s’havien vist uns moments en que les condicions eren favorables.
La seva pell, ja morena, li ensenyava que aviat arribaria a la maduresa, amb la mateixa fixació que des de petita havia tingut, ser una de les seleccionades per que la posessin en un dels llocs de privilegi, doncs la resta acabarien totes juntes sense tanta sort, per passar a una servitud més banal tot i que molt honrosa i respectada.
Abans de que les primeres arrugues fessin aparició a la seva pell, va veure amb molta alegria, com era una de les escollides, juntament amb altres de bon aspecte com ella i eren apartades i destinades a el que sempre havia desitjat. Finalment havia aconseguit arribar a lo que ella volia, amb sort arribaria a gaudir d’alguna taula d’un famós restaurant, envoltada de noblesa i ser cruspida per una persona digne d’ella.
I és que encara que siguis una simple oliva, sempre s’ha d’aspirar a lo més alt possible, doncs no és el mateix ser seleccionada, cuidada i etiquetada que trinxada juntament amb totes les altres, per acabar passant per un embut cap a dintre d’una ampolla de plàstic.
Aspireu doncs, a lo més alt, que el més baix ja ho tenim assegurat .
.
autor: Garbi24, del blog Garbi24
.

sábado, 26 de septiembre de 2009

118.- Més enllà

Al transbordador espacial hi anaven set navegants -encarregats de governar l'aparell- i tres passatgers milionaris interessats en mirar la terra des de l'atalaia privilegiada de l'espai. Tots havien pagat l'astronòmica xifra de dos milions de dòlars. S'havien enlairat de la base de l'Agència Espacial edificada al mig de la gran plana desèrtica i van entrar, en molt poc temps, a l'anomenada atmosfera zero. El vol havia estat plàcid tot i els tremolors de l'arrancada, sempre violenta. Gràcies a la gravetat artificial podien caminar per on volien i contemplar la impressionant imatge de les illes del pacífic entre boires blaves intenses. La satisfacció tenia tot el passatge somrient i ben content.
De sobte, les alarmes es van posar en marxa i a les pantalles de totes les dependències es podia llegir clarament la frase PERILL de col·lisió. Tothom s'esglaià i els encarregats del passatge van recomanar, amb certa gravetat a la parla, de retirar-se a les lliteres i lligar-se ben fort els vestits espacials d'emergència. Van posar l'aire comprimit i van tancar tots els compartiments. L'ordinador havia detectat com s'apropava cert objecte de dimensions considerables amb perill d'accident immediat. Allò no anava bé i el capità del “Gran Apol·lo” (així és com es va batejar l'artefacte al coincidir amb la commemoració dels 50 anys del primer viatge espacial amb èxit) va avisar al Control Central: -No tenim potència als motors. Anem sense govern cap a l'infinit i l'ordinador assenyala perill de col·lidir tot i no haver vist res apropant-se a nosaltres.
El capità no hi havia de fer res més: el motor no es tornaria a engegar fins al final de l'alarma i no podrien rebre socors doncs la terra era a milers de milles. Per això estava decidit a pitjar el botó per injectar gas anestèsic a l'aire condicionat per sedar tothom i no patir angoixes.
Estava decidit a fer-ho, i de sobte, tot mirant per la finestreta va observar finalment l'objecte assenyalat com a perillós per l'ordinador: hi havia dos éssers estranys amb les mans esteses fent-los-hi senyals en forma d'enorme rètol: Felicitats pels 50 anys, gent de la terra! Ara, tots a Mart!.
Era efecte de l'anestèsia o ja eren al més enllà?
.
autor: Miquel Marimon, del blog Atura't
Conte amb 365 paraules justes i sense utilitzar la lletra "U".
.

viernes, 25 de septiembre de 2009

117.- La decisió


Havia de prendre una decisió i encara que, a primera vista, i per a la majoria dels mortals, aquest acte fos trivial i senzill, en el seu interior es debatia una batalla que no acabava d'inclinar-se cap a cap bàndol.

Dues alternatives, simples i alhora transcendents. La primera suposava no acceptar l'inevitable, el rendir-se a una força major a la de la seva voluntat. La segona representava distanciar-se d'allò que més estimava i seria confirmar que podria viure allunyat d’ella.

Estava en el pont, amb la vista fixa en la coberta del vell pesquer, on s'amuntonaven les xarxes, disposades a ser llançades al mar en un nou torn d'arrossegament. Ni la mar moguda, ni les gotes d'aigua salada que el vent empenyia a la seva cara des de les ones que copejaven el casc del vaixell, el podien treure del seu estat malenconiós. Avui era el seu últim dia de pesca en la mar, va arribar la seva temuda jubilació. L'últim dels milers de dies, que havien modelat el seu rostre a força de salnitre i sol.

Tota una vida dedicada al mar, com ho fessin anteriorment el seu avi i el seu pare, el qual el va enrolar en el seu primer vaixell, el María Cristina, amb tan sols setze anys. Molts havien estat des de llavors els vaixells als quals va pujar de matinada, anhelant perdre de vista la costa i endinsar-se en el mar. Fins que va poder fer-se’n amb un propi.

Era feliç envoltat d'aigua. Ni els records de companys arrabassats per l'abraçada del mar, ni les cicatrius que lluïa el seu cos, feien que tingués cap ressentiment pel que més volia, el seu mar. Com podria viure sentint només la bruta i morta terra sota els seus peus? El pensament li provocava marejos, com mai els va sentir navegant. La idea d'aquest futur sense sentir els vaivens de les ones feia que se li afluixessin els genolls.

I la pregunta seguia aquí, tritllejant en les seves oïdes, perforant el seu cervell, des que anit, Maria, la seva dona, li digués: “Pep, ara podrem prendre'ns una vacances ¿Què t'agradaria més, mar o muntanya?
.
autor: Angle, del blog El pitjor bloc del món
.

jueves, 24 de septiembre de 2009

116.- El secret de Scherezahade


En una època llunyana regnà el cruel soldà Bajoquè III. En realitat el monarca era de bona pasta, però la infidelitat de la muller l’havia amargat i, no content amb decapitar l’adúltera, havia decidit venjar-se del gènere femení en pes. En poques paraules, se li havia girat feina.
.
D’acord amb el seu pla, cada dia es casaria amb una verge i decapitaria la seva esposa anterior. El soldà mantingué aquesta estressant agenda durant 3.000 dies, de manera que les verges (com sol passar en tota època i circumstàncies) començaren a escassejar. Només la filla del visir, una tal Scherezahade, presentava prou garanties de puresa. El seu pare mirà de dissuadir-la; però la noia, que tenia recursos (i havia fet un màster a Deusto) estava convençuda que els homes són més fàcils de manipular que una rentadora. Encara que necessitin més sabó.
.
La nit de noces, Scherezahade demanà al tòtil de Bajoquè que li concedís uns segons per acomiadar-se de la seva germana. Va aprofitar aquells instants per explicar-li un conte que començava així: “Després d’un llarg recorregut fins a aquell far...” El soldà s’ho escoltava tot darrera d’una gelosia i es deixà atrapar per l’encís d’una història que era mentida i que ni tan sols era d’utilitat pública, però que entretenia d’allò més. El conte acabat, la germana, ben alliçonada, en demanà més. Bajoquè coincidí mentalment amb els desitjos de la cunyada. Però, Scherezahade s’excusà, al·legant que estava cansada, i prometé per l’endemà un microconte apassionant que ni en Larsson.
.
L’endemà la filla del visir complí la promesa i explicà un altre relat captivador; però en prometé un d’encara millor per a la nit següent. D’aquesta forma beneita transcorregueren 1.001 nits (i de passada la parella tingué tres fills, perquè no tot era literatura en les seves relacions). Al cap d’aquest temps, Bajoquè havia esdevingut un esclau de la ficció; per tant, en agraïment, abolí la seva venjança, nomenà Scherezahade reina vitalícia i va comprar-se un televisor de plasma per entretenir l’espera entre contes.
.
Schere respirà tranquil·la. Val a dir que la tasca se li havia fet molt més fàcil des que havia descobert la pàgina de “365 contes”.
.
autor: Allau, blogs The Daily Avalanche i Disseccionari
.

miércoles, 23 de septiembre de 2009

115.- El fantasma

.
Veure’l no és fàcil. Pot passar que, durant una migdiada imprevista, et desvetlli el pes d’una mirada que t’observa, però al moment de refregar-te les parpelles, l’aparició ja s’ha esvanit. O mentre et raspalles les dents, sorprens al mirall una ombra esmunyint-se pel passadís, silenciosament. O la vidriera que s’obre al jardí reflecteix una imatge, que quan fas mitja volta desapareix. “Que l’has vist?”, preguntes a la Sílvia. Ella t’interroga amb la mirada, alçant els ulls de la revista que fulleja. “No res”, t’apresses a dir, perquè no vols espantar-la i has de fer veure que no hi creus en espectres, encara que des que us vareu instal·lar a la casa et visita sovint aquella presència fugissera.
.
A la immobiliària ja us van advertir que l’edifici, restaurat a consciència, era centenari. Però no van pas mencionar que hi rondava una ànima en pena! De les seves breus aparicions n’has anat composant una imatge fragmentada com les tessel·les d’un mosaic, però cada dia més completa: diries que és alt i bronzejat, i això d’entrada et desconcerta, perquè la tradició els tendeix a presentar escanyolits i pàl·lids; sempre vesteix amb una elegància que creies reservada als mortals, i inclús es permet l’excentricitat de portar barret; es mou amb discreció però amb aplom, i en saber-se descobert prefereix escapolir-se fent unes gambades llargues i dignes abans que cap corredissa.
.
No és que t’espanti, però et molesta intuir-lo vagarejant com si estigués a casa seva, insolent. I te l’imagines furgant les teves coses, interferint en els moments d’intimitat amb la Sílvia, vigilant-te. “Això no pot continuar així”, penses.
.
Una tarda plegues de la feina abans d’hora, i quan arribes a casa trobes al penja-robes del rebedor un barret familiar. El palpes esperant que els dits el traspassin, però el barret és d’una solidesa inqüestionable, com també ho és el cos suat que al dormitori es sacseja damunt la Sílvia.
.
autor: Jordi Masó Rahola, escriu a Relats en català
.

martes, 22 de septiembre de 2009

114.- Muricec

.
Un bon dia de finals d'agost, vaig sentir un crit d'esglai. Vaig interpretar per la veu confusa, sembla que un animaló salvatge havia estat trepitjat. Primer vaig pensar que es tractava d'una sargantana, d'un talla-robes que cuetejava per darrera vegada, víctima de les rodes del carro de la compra, però era un muricec.

L'animal s'havia aixoplugat al balcó, sota el carro de la compra, amb tal fortuna que la Pepa el va treure a passejar, la va esperar mentre comprava al Plus, va suportar la llum diürna, l'enrenou del carrer i els sotracs continuats de les rodes amb el dibuix de la vorera.

Després de la cursa d'obstacles, l'animaló va intuir que entrava en un pis, un calfred va recórrer el seu cos, perquè allò era per ell com entrar al Laberint de Creta, sabia que si hi entrava no en sortiria viu, i es va deixar caure del carro, valia més morir en la llibertat de l'escala que en un laberint humà.

Per resoldre la situació vaig buscar el pot de vidre transparent de les galetes, i un drap. El muricec va manifestar una protesta verbal per aquell atac desmesurat d'una bèstia de més d'un centenar de quilos i d'una envergadura que el superava en una vintena de vegades.

El muricec era al pot, tapat amb un drap i, ara què? Cap a Vallcalent on hi ha un centre de recuperació de fauna salvatge, el problema és arribar-hi amb cotxe. Si els homes de l'edat antiga s'havien inventat els laberints, a les darreries de l'època contemporània havien descobert les rotondes, passos elevats on es creuen tres camins, dues línies de tren i una sèquia de reg. Comptat i debatut vaig deixar el cotxe al final de l'avinguda 11 de Setembre i hi vaig anar a peu.
Una noia em va rebre, va anotar en una base de dades, el meu nom com a cap de família, l'adreça i la població del samarità.

Suposo que si l'animal té bona salut, l'aviaran a la nit, si està molt fotut servirà com a aperitiu d'una de les aus del centre de recuperació de fauna salvatge. Així que salut o bon profit.
.
autor: Jordi Alins, del blog Alins - Endevinalles
.

lunes, 21 de septiembre de 2009

113.- Indulgència

.
Davant del mirall del bany es fregaven les mans amb un coto sucat d’acetona per treure-se’n les restes de cola.
- Quantes n’has fet avui?
- No ho sé, va mentir – poder nou o deu dotzenes. Sabia segur que n’havia acabades cent vint-i-una. Capicua havia pensat.
- Jo he fet grossa.
- Sí, però els plats i estendre la rentadora ho he fet jo.
- i la migdiada, va riure sorneguera.
- Ets dolenta!

Quaranta vuit anys de convivència tenien aquestes coses. Van tancar els llums del passadís i van anar al dormitori. A la seva banda del llit es van despullar amb cura deixant la roba ben plegada damunt de cada cadira i nues es van allitar.

- Tens el cul fred, va dir.
- i el nas i els peus, això vol dir que sóc tota una dona.

Es van buscar les mans i es van trobar. I abraçades es van fer l’amor, amb carícies i petons, amb pessics i esgarrapades, donant-se plaer i fent-se mal. Com sempre, com el primer dia però a poc a poc. Quan es passa dels setanta tot es fa lentament.

Estirades cap amunt respiraven fort.

- Anirem a l’infern ho saps oi?
- Estimar-se no pot ser pecat i a més tenim influències. Se’ls va escapar una riallada fresca i còmplice i encara rient es van fer un petó petit i van apagar la làmpada de la tauleta.
- Bona nit amor meu.
- Bona nit.

A fora, al menjador hi havia tot de capses plenes de petits objectes i al racó entre mig de dues butaques una caixa gran. Imprès al costat hi deia Bisbat d’Urgell i a dins, totes ben col·locades i embolicades amb plàstic, dues-centes seixanta-cinc figuretes acabades de muntar de la Mare de Déu de Núria.
.
autor: Jordi Casanovas, del blog Cròniques de sota el mugró
.

domingo, 20 de septiembre de 2009

112.- Fa temps que no hi ets

.
Ja fa temps que vas marxar, de cop i volta em vaig trobar sol sense tu al meu costat.
Moltes nits les passo plorant i llegint les cartes que m’enviaves quan no vivíem junts.
Els primers dies sense tu van ser molt durs, no tenia ganes de fer res, estava a casa tancat deixant passar el temps sense fer res, només mirant fotografies nostres.
La taula del menjador estava plena de fotografies desendreçades, de tots els viatges que vam fer junts, de les que ens feiem sense cap motiu en especial, de les de la nostre boda i tantes altres.
Les mirava i les tornava a mirar, i de tant en tant anava eixugant les llàgrimes que queien sobre les fotografies.
No puc parar de pensar en tots els moments que vam passar junts.Aquelles passejades pel poble després de la feina, les excursions que feiem els caps de setmana per no estar tancats a casa…
Recordo molt quant anavem a dormir, el ritual que feies cada nit al posar-te el pijama, les cremes per tenir la pell mes suau...
I als matins quan ens aixecàvem i ens vestíem i tu et posaves aquell perfum que tant m'agradava i deixaves l'habitacio perfumada.
Quan dormo amb sembla sentir com em parles a cau d'orella i em desperto i veig que no ets al meu costat.
Ara em sento sol i tinc por que arribi un dia que al despertar-me no me’n recordi de tu i tot el que vam passar junts, i que el temps esborri els meus records.
Molts dies penso en el dia que ens vam conèixer, per casualitat, al banc de sota de casa, tu vas arribar i et vas asseure al meu costat.
I ara no paro de pensar en el dia que em vas deixar per marxar tan lluny.
.
autor: Carles Campomar, del blog Històries curtes
.

sábado, 19 de septiembre de 2009

111.- Laura


Quan a la fi va poder obrir els ulls, no sabia on era. Tot era fosc, no se sentia res, ni a ningú. Va provar de parlar però no li sortia cap paraula.

Li feia mal el cap. Per dins i per fora. Només podia pensar... “si sento dolor... vol dir que sóc viva!”

Va intentar moure’s... però amb prou feines va poder-ho fer. Aquell dolor immens la va recórrer tota de cap a peus, d’un extrem de braç a l’altre.

No podia saber quant temps portava així, minuts, hores, dies. La noció del temps semblava haver-se esvaït.

No sabia on era, però estava clar que era en algun lloc.

Només podia fer dues coses, pensar i dormir.
“No vull dormir”, es va dir a si mateixa. “Si hi tinc un cop, no es bo quedar-me adormida. Només aclucaré els ulls”.

Va intentar recordar alguna cosa que li podés donar una mica de llum al perquè es trobava en aquella situació. La última imatge que podia recordar, la situava a casa seva.

“Recordo que era a casa... que feia molta calor... vaig... vaig fer-me una dutxa, sí, i em vaig preparar una llimonada... sí, anem bé... ho recordo perfectament”.
I també recordava aquell got fred de llimonada... com el bevia i es delectava amb cada glop, com se’l va aproximar a les galtes, el va anar fent seguir fins al coll i després va fer lliscar-lo fins al pit...

Però no en podia recordar res més. En aquest punt acabava cada vegada que ho tornava a intentar.

Enmig de la desesperació, van semblar-li arribar de fons les notes d’una cançó... i tot seguit un soroll infernal, com un vell vaixell de fusta que arrossegat per la tempesta es parteix en dos enmig de les onades i les roques...

Silenci de nou. Només sentia el propi batec del cor, el so del qual la va fer estremir encara més si això era possible.

Llavors per fi, encara que molt llunyana, va sentir una veu mig entretallada: “Estimada Laura, mai escoltaràs aquestes paraules, però vull que sàpigues que siguis on siguis sempre t’estimaré”.

Va decidir llavors que el millor que podia fer, era dormir... per sempre més
.
autora: Assumpta Pijuan, del blog Des d'on neixen tots els somnis... (conte amb 365 paraules justes!)
.

viernes, 18 de septiembre de 2009

110.- Assegut al porxo



.

Assegut al porxo, mirava la lluna.

Era tot just un quart de lluna, amb un color ataronjat molt especial, com si s’hagués encomanat dels colors de la posta. Li faltava una banya. Vaig pensar que quan el núvol o la mateixa lluna es belluguessin una mica, la banya tornaria al seu lloc.

Una mica més tard va sortir un estel. Feia molta claror i es veia molt bonic al costat de la lluna. La lluna va somriure en veure’s acompanyada, tot i que no havia trobat encara la banya que li faltava. La lluna anava baixant cap a l’horitzó, lentament, coixa d’una banya.

La lluna i jo ens vam quedar amb la boca oberta en veure l’estel, que semblava fix i quiet, al cap d’una poca estona va començar a pujar i va passar de llarg.

La lluna ja no somreia i els núvols ja li tapaven els ulls. Es deixava anar en un lent descens que res no podia aturar.

No només no retrobava la banya perduda, sinó que s’anava desdibuixant poc a poc.

Perdia la seva forma de lluna i semblava com una gota de lluna desfent-se en la calor d’aquesta nit d’estiu.

I mentre la gota de lluna baixava i baixava... s’anava convertint en espurnes de lluna. Fins que la nit va quedar fosca com cap altra que jo pogués recordar.

Aquella nit gairebé no vaig dormir pensant si la lluna s’havia desfet de veritat o potser només eren els núvols i tornaria a sortir demà com si no hagués passat res.

L’endemà, quan ja havia perdut l’esperança que sortís... va passar l’estel, semblava el mateix del dia anterior. En aquell precís moment, va sortir la lluna riallera i em sembla que li va picar l’ullet.

Però l’estel, ràpidament, va tornar a passar de llarg.

La lluna, pacientment, va esperar que en sortís un altre, i un altre, i un altre... i els somriures es van multiplicar.

.

autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments

.

jueves, 17 de septiembre de 2009

109.- Flux

Agafa el bitllet de cinquanta amb rapidesa, deixant la petita capsa d´almoïnes escapçada i oberta. Amb mans tremoloses el traspassa a les mans del camell, que ulla el descampat ple de runes del capvespre. El bitllet és marcat, però sembla bo, així que l´afegeix al feix que guarda a la cisterna del water de casa. La veïna de sota, al vespre, es deixa el gas obert i a la matinada, la deflagració ensordeix el barri. De tot això, un tècnic d´assegurances en treu una prima extra, i se´n va de vacances a les illes gregues. Bescanvia el bitllet en un restaurant d´Heraklio. Serveix per pagar a un vell pescador de la zona , el qual el dóna a la dona. Complidora de mena, el fa servir per pagar la factura que tenia pendent amb el llauner, un senegalès que el fa arribar a la muller i els seus dos fills que viuen a Dakar, a l´espera de papers des de fa sis anys. Amb aquest diners compren tres sacs d´arròs d´importació, i el bitllet vola a la Xina, i és ingressat a una sucursal del Northern Rock, que el reutilitza en els seus negocis d´hipoteques als Estats Units.Un empleat del banc, viu ell, decideix invertir trinco trinco en euros, davant la davallada del dòlar, i el bitllet dorm a la petita caixa forta d´una bonica mansió de Passadena. Amb la consabuda Crisi, el directiu és acomiadat, i passat un temps, no té més remei que reemborsar la seva inversió, amb la qual cosa el bitllet acaba a Brusel.les, al Banc Central Europeu. Trichet decideix abaixar els tipus, amb lo qual hi ha un tímid intercanvi de fons bancaris, i el bitllet és traspassat a Madrid (on sinó?) fins que, dins un intrincat flux intermonetari que no explicaré ara, acaba a la sucursal d´un banc de províncies.

La velleta entra a l´església. Encen un ciri i diposita el bitllet marcat amb una creu a la petita capsa d´almoïnes, on hi llueix un nou candau. No té ningú, tret d´un fill que estima molt. Aquest entra poc després que hagi sortit i força el petit candau. Torna a agafar el mateix bitllet amb mans tremoloses.

El reconeix.
.
autor: Estranger, del blog Onsevol (conte amb 365 paraules justes!)
.

miércoles, 16 de septiembre de 2009

108.- Frèesies (Viaranys de la memòria)

.
Vine amb mi i recorrerem junts els viaranys de la memòria, on el racó més ombriu és també ple de llum, on la remor de l'aigua parla clarament amb els porus de la pell que enyora.Recordes la mar i les onades quan crèiem que podríem conquerir aquell reialme de pau i sal amb l'ajuda dels braços solament? O els còdols que trobàvem colgats en la sorra i que féiem saltironar damunt de la superficie de l'aigua, trencant la calma entre onada i onada? I arribàvem arrebossats a casa. I la mànega del jardí servia de preludi a la dutxa vigilada per l'esguard matern? I rèiem i no sabíem res encara de la falsedat i l'engany, de la hipocresia i la solitud, de la guerra… En resum, dels mals de la humanitat? I pensàvem que tothom era tan feliç i innocent com nosaltres, que ens conformàvem amb aquells minsos diumenges platgers per somriure a la vida?Vine amb mi, vols? Recordes quan dormíem a la mateixa cambra, perquè no hi havia diferències aparents entre els nostres cossos, i no naixien vergonyes d'adults? I vas fer-te dona, i no volien que veiés la teva nuesa formosa, i van separar-nos? En florir les freèsies. I vaig haver d’ocupar una nova habitació plena d’ombres, de tristesa, d’enigmes indesxifrables que no entenia cap dels dos. Però, en absència dels pares, em permeties visitar-te, emparar-me sota els llençols amb tu a la vora. Vestits, però més a recer que mai. Recordes? Vine amb mi, acompanya'm un cop més. Flaira, omple't d'aquesta olor que tot ho envolta. Avui, germana, també floreixen les freèsies. Malgrat no ser-hi tu. La mort no ha volgut que gaudeixis de l'embriaguesa dels seus pètals aquesta primavera...
.
autor: deomises, del blog Es desclou la tenebra...
.

martes, 15 de septiembre de 2009

107.- Temps

El dia no podia acabar pitjor. L’ajudant estava de baixa, la feina s’acumulava i l’informe mensual no estava llest, ho hauria de fer a casa, on l’esperava la canalla, la bugada i un sac de tasques en les que el marit no col·laborava gens.
I ara això, el cotxe no s’engegava. Cansada d’intentar-ho , va agafar la carpeta i va marxar a peu. Necessitava unes vancances , temps per ella, temps …
No coneixia aquell carreró fosc. Li feia por deixar l’avinguda, però li estalviaria un temps preciós. Caminava amb el cap baix amb pas apresurat, en part per la pressa que tenia i en part per la por que li feia la foscor d’aquell passadís estret.
Un sorrol sobtat va fer que aixequés el cap. Allà estava, un local vell amb un rètol polsós en el que es podía llegir “TENDA DE TEMPS” ¿Què volia dir allò? ¿Tenda de temps? No es va poder resistir, la curiositat i una força estranya que l’empenyia fer-ho la va fer entrar en aquell local.

- Bon vespre ¿La puc ajudar en res? -. Era un home petit i vell, que va a aparèixer del no res.
- Bon vespre – va contestar ella –. He entrat per curiositat ¿Què vol dir això de “Tenda de temps”?
- Doncs això mateix- va respondre l’homonet –. Aquí venem temps.
- ¿Com temps? ¿Anys, dies? –. Allò era absurd.
- Exactament, el que vosté vulgui ¿No s’ho creu? ¿Veu aquestes ampolles? Si beu el seu contingut tindrà el temps que necessiti, com més en begui més temps- Sense dubta aquell vell l’estava enredant. Miri, podem fer una prova – va contiuar l’homonet, amb un somriue que va fer que ella s’escarrufés –. Begui’n unes gotes, si no la convenç, continui el seu camí i si li agrada compri’n més.
- D’acord – va dir ella, sense saber perquè, no podía fer altra cosa. Va agafar una de le ampolles més petites i es va mular els llavis amb aquell líquid verdós i repugnant.
Un sorrol sobtat va fer que aixequés el cap. Allà estava, un local vell amb un rètol polsós en el que es podía llegir “TENDA DE TEMPS”.
.
autor: Angle, del blog El pitjor bloc del món
.

lunes, 14 de septiembre de 2009

106.- Dalt del tren

.
Cada viatge porta gent nova, uns que van, d’altres que venen.

Quan pujo al tren, intento endevinar on va la gent i quin és el motiu pel qual hi han pujat. De vegades la mateixa persona que va compartir viatge d’anada, el fa de tornada al mateix vagó que el meu. Ha passat tot un cap de setmana en el qual ha fet potser coses molt diferents a les que he fet jo, o potser no tant diferents. Sempre ens crida l’atenció la vida de la resta de la gent, i potser és tan o més avorrida que la nostra.

Al meu davant tinc un noi que dorm des que ha pujat a la seva estació. Segurament no ha pogut dormir tot el que necessitava durant el cap de setmana i ho ha de fer ara.

A l’altra banda de seients, un home amb una noia petita, o noi, no he aconseguit saber si era una noia que semblava un noi o un noi que semblava una noia. La nena o el nen, porta una arracada i em despista. Han passat el cap de setmana junts en un parc temàtic. La seva mare sembla que no viatja amb ells. Potser és un pare separat que ha volgut fer alguna cosa diferent les poques hores que té per donar-li.

Hi ha una altra parella davant seu, que per la seva conversa he descobert que són estudiants i fan aquest viatge des de fa poc. És el seu primer any a la universitat, no saben que encara els hi queden molts diumenges a dalt d’un tren. Moltes hores perdudes que no recuperaran mai, i que potser ara podria estar compartint amb d’altres persones.

Al passadís hi ha molta gent de peu. Alguns s’ho emprenen amb filosofia, ja saben el que els espera cada diumenge al pujar al tren.

Després de molt de temps d’anar en tren, m’agrada anar sola i poder fer el que més m’agrada: llegir. Però de vegades també m’agrada mig dormir-me mentre escolto converses que la gent diu en veu massa alta per no poder ser escoltades. En tot un viatge pots escoltar petites histories que no saps com van començar ni com acabaran.
.
autora: bajoqueta - blog Terra de llibres (conte amb 365 paraules justes)
.

domingo, 13 de septiembre de 2009

105.- En Pep del mas

.
En Pep viu sol amb un gos cec i vell. Al mas hi té de tot. Viu sol com vol i com pot. De nit es pren un got de vi dolç com la mel I més tard clou els ulls I dins la ment ho pot tot. Sent el so d’un plor prim com un fil d’or, el plor de la mar que és lluny del tros i ell la sent i sent el gust de sal i sap que la mar és un com un llac gran ple de cel, de sol i de sal. Es beu un glop de vi i va fins el llit i dorm.
Un jorn més que a poc a poc, lent el pas i fi el gest fa del món un món nou. I ell ho sap, riu amb ells ulls com qui se sap ric, tan ric com un rei i tan vell com el temps. Amb pas las va fent el viu,no sent el pes dels anys ni se sent pas sol. Ell viu com vol, ell és un rei, el rei del mas del pi verd.
No diu mai un mot, no té amb qui fer un rall, bé a cops amb el gos hi té com un joc: el gos fa bup i ell diu prou… En Pep fa un mos quan el sol es pon, pa amb sal, un xic de col, un poc de llet… És prim i fort, és de cor tou i bla com un be, mai ha fet mal, no sap què és.
En Pep sap que té sort, és fort, té un gos cec i vell. El mas és seu. Té un pou i tot. Té vi. Té un rusc i té mel. Sap que ho té tot. El seu temps és un temps tot seu, cap torb el pren, cap trau al cap ni cap cop al cor…. fort com un roc, dolç com la mel.I sap que la nit i la ment el fan rei de la mar que és lluny del mas i prop d’ell quan clou els ulls i la veu, i la sent.
Ho té tot, en Pep.
.
Com a Elvira li agraden els reptes, ens ha fet un conte monosil·làbic. Felicitats per aconseguir-ho!
.

sábado, 12 de septiembre de 2009

104.- Tots la podem perdre!

L’he perduda no la trobo enlloc... desesperada ploro. Començo a buscar-la. Tranquil·litzat Marta, torna a començar des del principi. Miro a l’armariet on penjo les claus; no hi és!vaig al dormitori busco entre els llençols, dins els calaixos, entre les calces i mitjons; no hi és! Potser en el caixer automàtic de la plaça. Surto de casa, baixo les escales de tres en tres, arribo al caixer, merda!una iaia a dintre, estic a punt de perdre tots els papers, finalment la iaia surt – Bona tarda nena – li torno la salutació amb un somriure una mica forçat, entro al caixer miro per tots els racons i no hi és!Marta com pot ser que l’hagis perduda???? Tu que no perds mai res, m’estiro els cabells- Torno a casa m’encenc una cigarreta i vaig a la cuina, buido tots els armaris de pots, olles i cassoles, ho deixo tot estès al mig de la cuina, deixo una nota a la senyora que ve a netejar a casa, -“demà Teresa faci net els armaris de la cuina, gràcies”- no tinc ganes de tornar-ho a endreçar tot. Em miro el desordre de la cuina a certa distància. Quan estic a punt de perdre tota esperança, m’assec a la cadira del meu escriptori miro dins la paperera i....els ulls se m’obren com dues llunes, l’he trobadaaaaaaaaaaaaaaaaaaa.......una llàgrima em rellisca galta avall, ella em mira entre confosa i interrogant i em diu –“perquè m’has deixat aquí sola, en aquest raconet, entre paperassa que a hores d’ara no té cap sentit per a tu???? –Perdona’m li dic plorant. He trobat la paciència!!!! Pensava que l’havia perdut per sempre. La paciència la trobo sovint entre les mirades del que m’estimen, entre els somriures i les llàgrimes dels amics, entre les paraules de tots els meus blocaires preferits, entre les xerrades a la nit a la vora del foc, al centre ben col·locada en primera posició a l’aula de dansa, a la muntanya darrera un roure, a la feina entre les meves estimades col·legues i amigues de feina... en fi no crec que la torni a perdre...
.
autora: Marta Vilella
.
autora foto: Cristina Rufí
.

viernes, 11 de septiembre de 2009

103.- Una taca ampla

Una taca ampla de colors entre verds i grocs sobrevola el punt que considero que deu ser casa meva. Plou, ho diu el radar meteorològic. M’aixeco. Obro la finestra i comprovo que el dia és gris. De vegades hom no es pot fiar dels superpoders d’una màquina. Estenc el braç i una bona colla de gotes em mullen la mà. És una sensació agradable, des de casa, fins que se’m cansa el braç i tanco la finestra. No vull que les gotes envaeixin el meu espai interior. Trona a la llunyania. Hauria de desendollar l’ordinador i, potser, altres aparells domèstics. Em sorprèn un tro més a la vora. És hora de reprendre la lectura d’un llibre que tenia mig oblidat, cap a la meitat, una mica dissimulat per la pols.
.
autor: p_cfacsbc2v, del blog Friccions
.

jueves, 10 de septiembre de 2009

102.- La Núria

Després d’unes quantes relacions en què no havia tingut massa sort, la Núria s’havia decidit a viure amb l’Àngel. Des que compartien pis, ell , el dissabte, quan tornava del quiosc, dins del diari li posava una flor. Un dia, una orquídea, un altre, una rosa... I la Núria pensava que quina feina li donava... les havia de posar en aigua i després, tirar-les... Quan se’n va cansar li va dir: No vull més flors.
Als matins, l’Àngel s’havia acostumat a portar-li un cafè a l’habitació. La Núria protestava perquè s’havia d’incorporar per prendre-se’l, si no, es refredava. Trobava que no podia gaudir com ella volia dels darrers minuts al llit abans de començar la rutina diària. Al cap d’unes setmanes, l’Àngel ja no li feia el cafè perquè se’l trobava intacte a la tauleta cada tarda, quan tornava a casa.
Cansat de la feina, però content de veure-la, als vespres, li donava un petó i es mostrava molt interessat en com li havia anat mentres entrava a la cuina. Procurava fer àpats que a ella li vinguessin de gust però...Amor!...no et preocupis...ja em faré jo el que vulgui. I l’Àngel va deixar de preparar el sopar.
Anaven fent. Sortien amb els amics, gaudien al cinema, s’abraçaven al sofà quan veien la tele, i a les nits, l’Àngel sempre se li acostava. Però ella, interiorment cada dia el sentia més embafador... Ets massa afectuós, Àngel, no ho sé... no em deixes mai començar a mi res. Sempre m’avances. I ell ja no se li apropava tan sovint.
El 22 de cada mes, aniversari del seu primer petó, l’Àngel li duia sempre un regal. Una joia senzilla, una bossa, un mocador de seda... però quan es va atansar el sisè aniversari, ella li va dir que no li comprés res, que volia estalviar...I així van passar vuit mesos. Aleshores, la Núria va pensar que li havia tornat a passar.
Va fer la maleta i li va escriure una nota, gairebé igual que la que li havia deixat a la seva darrera parella: “No em sento estimada. Que et vagi bé.”
I va tancar la porta de l’apartament, pensant que aquesta vegada tampoc no havia tingut sort.
.
autora: kweilan, del blog Llibres llegits i per llegir, (conte amb 365 paraules justes!)
.

miércoles, 9 de septiembre de 2009

101.- Un futur millor?

Vivia a Santo Domingo en una casa sense tele i compartia joguines amb el meu germà gran. En sortir de l'escola anavem a la platja per jugar a pilota i pescar amb el pare. A les nits réiem junts i ballavem sense parar.

Un dia, el pare va dir que anava a Barcelona, per guanyar més diners i viure dignament. Jo no entenia que volia dir. Mesos més tard, la mare també va marxar. Deia que no ens volia deixar però que ho havia de fer. Quan va marxar, el meu germà no li va donar ni un petó; em va dir que la mare no ens estimava.

L'abuelita ens cuidava com podia. El meu germà, que era bon estudiant, no anava a l'escola i jo, que em costava, m'esforçava. Quan la mare trucava, volia parlar amb ella però gairebé no podia. Sempre ens deia que aviat vindria i que ens enviava diners, però a mi els diners m'eren igual, la necessitava a ella. Un dia, ens va dir que tindriem un germanet. El meu germà va penjar el telèfon cridant que la mare mai tornaria i va marxar corrents.

Però s'equivocava, jo sabia que vindria.

I així va ser. Un dia, l'abuelita ens va dir que la mare ja venia; vam anar a l'aeroport amb roba nova i el meu germà amb les ulleres que li havien fet. Portavem un ram amb les seves flors preferides. Quan la vam veure, la vaig abraçar tant. Ja no em separaria del seu costat.

Dies més tard, agafavem l'avió. Em feia por i li donava la ma al meu germà, que deia que anavem a Barcelona perquè no erem bons per estar amb l'abuelita.

Barcelona no em va agradar. No tenia amics, havia d'aprendre un idioma i quan sortia de l'escola havia d'anar al bar dels pares per cuidar dels meus germans petits. El gran només jugava a videojocs, era al carrer fins tard i li deia a la mare de tot.

Ara la mare està malalta, han tancat el bar i el pare està a l'atur. El meu germà gran és pres i jo intento treballar. I encara em pregunto si això és viure més dignament.
.
autora: rits, del blog Vuit8ena (relat amb 365 paraules justes!)
.
.

martes, 8 de septiembre de 2009

100.- La foto

.
Quan aquell estiu vàrem estar per terres escoceses, la càmera treia fum. Tot és maco, tot es pot fotografiar. Un viatge de molt bon record, la veritat. Em va agradar especialment la ruta que vam fer pels Highlands. I com no, l’halo de misteri que envolta el llac Ness. Com que a casa som força descreguts, i solem riure d’aquestes coses, separats en un racó poc transitat, vaig dir a la meva dona que possés per una foto en actitud d’horror, com si estigués totalment espantada, amb el llac de fons. Amb els meus coneixements sobre el programes d’edició d’imatge vaig pensar que no em costaria gens inserir en aquesta foto una imatge d’un monstre que surt del llac i ataca la meva dona. Em va semblar una cosa curiosa i divertida per ensenyar als amics quan féssim l’obligatòria sessió de mirar fotos de viatge.

Però en fer la selecció de les fotos, ja a casa davant del meu ordinador, em vaig endur un ensurt de mort quan vaig arribar a la foto en qüestió. En aquella foto, la que jo havia fet amb un somriure trapella als llavis, ja hi havia un monstre reptilià que sobresortia de l’aigua, i per les mancances de les dues dimensions, realment semblava que ataques la meva dona. Vaig quedar-me esmaperdut, jo no havia retocat la foto, ningú no ho havia pogut fer, les acabava de descarregar!

Després d’uns minuts palplantat davant la foto, sense poder moure ni un múscul, la meva dona va entrar a l’estudi i es va mirar la pantalla tot abraçant-me per l’esquena.

- Ostres! T’ha quedat xulíssima, hahaha! Sembla talment real, ets un crack! Ja veuràs quina cara posaran els Ramírez quan els l’ensenyem!

Això em va treure una mica del xoc, i vaig mirar de somriure afirmativament, però em sembla que la meva cara era més aviat una ganyota. No li vaig dir res, no he dit mai res a ningú, i la foto va quedar com que l’havia retocada jo. De vegades intento entendre què va passar, per què els meus ulls no van captar res estrany en el moment de fer la foto. Però em sembla que prefereixo seguir sense entendre-ho.
.
autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't" (conte amb 365 paraules justes!)
.

lunes, 7 de septiembre de 2009

99.- Abduït

.
Una nit tranquil·la d’agost quant la foscor venç la temperatura, passejo per la costa respirant l’aroma del mar gaudint de la llibertat més absoluta sense cap més responsabilitat que la de viure el moment sense pensar en el demà.
Una llum enlluernadora que surt del mar em sorprèn per la seva magnitud, sobta la seva presència i s’acosta amb la mateixa rapidesa que el temor a lo desconegut. Poques coses recordo del moment i de les quatre hores que han tardat en retornar-me.
No sé qui són, però sé el que volen, m’han abduït per que faci una feina pel bé del planeta i la humanitat Res més fàcil i complicat com ser jutge dels successos de tot el que passa, amb un poder de predicció ,on la decisió de matar o donar vida està en les meves mans, he de decidir qui ha de viure i qui ha de morir per el bé de tots. M’adono que he estat programat per fer el bé, encara que això comporti eliminar i destruir o ajudar qui ho necessiti. Tinc el criteri, tinc el poder, tinc la mateixa por del moment del contacte. Tota la meva vida canvia en quatre hores, de ser un simple mortal sense més responsabilitat que la justa per viure a tenir el món a les meves mans.
Haig de posar-me a treballar, doncs hi ha molta feina acumulada, que sembla de molt bon fer, però a les primeres decisions, quan algú ha de ser eliminat per provocar el ben estar de molts, a altres els hi produeixo un patiment que genera un altre problema que m’obligarà a eliminar a altres i així fins a quedar-me sol.
Atabalat pels dubtes decideixo començar per ajudar qui més ho necessita, amb la conseqüència que si tothom està bé la població augmenta fins a la temuda saturació.
Tinc el poder, però no el puc aplicar, potser no ho se fer o pot ser no es pot tenir tothom content, el cas es que ara m’adono que potser no soc l’únic abduït d’aquest país.
.
autor: Garbi24, del blog Garbi24
.

domingo, 6 de septiembre de 2009

98.- R.I.P.

.
Arribà coixejant. A l’asfalt repicava el seu caminar, cada cop menys compassat.
.
Girà cap a l’esquerra, entre alts murs. Mirà a banda i banda: familia González Parejo, familia Rius i Font, familia Miralles i Roldán, familia Mediavilla Domínguez...; aquí, un angelet orant junt al retrat d’una adolescent, emmarcat en plata; més endavant, un gosset de peluix, d’un blau deslluït, al costat d’una placa d’acer inoxidable: “tus padres no te olvidan”.
.
Mirà entre dues altres files de nínxols. Al bell mig s’amuntegaven flors, envoltades de cintes negres amb lletres d’or –“siempre en nuestros corazones”, “Déu et guardi”.
A una placeta, deu o dotze tombes de marbre –blanc, rosa, negre i d’altres de granit-, contemplaven rengleres de morts.
Arribà. Era allí, per primer cop sola, per primer cop notant la mort per dins. Aturada, va contemplar una imatge difuminada, menjats els colors d’un jersei tot ratlles blanques i marrons, d’uns cabells bruns, d’una barba curta. Somreia? aquest somriure ja no hi era, enlloc. Avui, feia tres anys. Tres anys mort.
.
El vidre del nínxol retornava la seva imatge reflectida, transparent, com si hi fos amb la Mare de Déu del fill abaixat de la Creu, patint sobre els seus genolls, amb la sanefa de fils de randa fent floretes blaves, amb dues dates: 12-08-51, 28-09-85.
Un foc interior li pujà a l’altura de les orelles, mentre una llàgrima regalimava galtes avall. Pensar, recordar, però, com? Hi ha records que mosseguen l’ànima i buiden el cap de mots adients, que puguin explicar allò que el dolor no s’explica.
Notava la cremor del sol a l’esquena. Eren a la tardor, silenciosa i diàfana. Una flor blanca va caure del tercer pis, on reposa el nen que van atropellar, als 6 anys.
Tornà a mirar aquells ulls juganers del passat. Li vingueren al cap les comportes del crematori: cendra d’ulls, de somriure, de rialles, de germà.
.
El sentiment d’angúnia dels primers temps havia deixat pas a llargues nits habitades per aquella presència: tornava sempre que es tancaven els llums i els ulls. Ara, fins i tot en els somnis era mort. Un pas més i es faria l’oblit.No volia oblidar. Comprendre l’absència, sí. Rebutjar el record, mai.
.
autora: Luguca (conte amb 365 paraules justes!)
.

sábado, 5 de septiembre de 2009

97.- De set vides que tinc

I sí, com diu ell... Escales que ja no són, cambres decorades d’antics papers estampats, restes de rajoles de colors, el quarto blau i el quarto groc... Els dos banys sencers tirats avall, bidets trencats; Rovellades banyeres...! Oh!! Mestressa si veiessis com ho han deixat!

Cuina i marbres desapareguts, tot plegat, tot junt, si miro a baix, només s'hi veu que runa.

Ni taula de menjador, ni aquell seu balancí, ni balcons oberts, ni l'empit de pedra de les nostres finestres... ni les torratxes plenes de flors... ni veïns per saludar...

Fora les enredades troques de llana per poder jugar o mantes per poder-nos tapar, ni les seves menudes mans que em puguin mimar, ni corregudes pel llarg i estret passadís, ni velles portes de fusta on poder-m’hi llimar les ungles...

Tot escales avall, sense miraments, sense sentiments!

Si jo hagués estat persona i no animal, això no hagués passat. De set vides que tinc, hagués triat quedar-me'n en només una, perquè tot i haver-les de sacrificar, vostè ja no haguessis marxat així: abandonada en el seu balancí o estirada sempre damunt del llit. L’hagués cuidat fins a la mort, la meva, no la seva, i un servidor a la que hagués vist la primera tancada d'ulls, el seu últim respirar, n'estic convençut, que de poder tenir l'oportunitat de parlar, l'hagués pogut salvar. Però ha estat ell, l'home, el que ho ha volgut així: vetllar només per poder tirar una casa abans de tenir cura de vostè, de la més bellíssima persona que per sort la vida, sense cap mena de dubte, em va deixar conèixer.

Avui mateix he volgut marxar d’allà, de la casa del meu nou amo per poder tornar cap aquí.

Allà no veig les mateixes teulades. Ni la gespa que vós i jo de tant en tant trepitjàvem, ni tampoc el nostre llit.

No hi tinc res allà, res, i per no tenir-hi res, prefereixo quedar-me aquí, mirant el que encara ens resta als dos.

Oh!! Mestressa! I és que per cada cop que tanco els ulls, la segueixo veient com sempre, asseguda al seu balancí.
.
autora: Anna Portell, del blog Mortadel·la casolana
.
foto: 121è. joc literari de Jesús M. Tibau
.

viernes, 4 de septiembre de 2009

96.- La gitaneta

.
La gitaneta plorava. Sanglotava abraçada a la mestra i les companyes. El col·legi tancava per vacances de Nadal i les criatures mostraven una alegria incontrolada. Però ella plorava desconsoladament. Per primera vegada havia anat a l’escola i aquells mesos havien estat els més feliços que recordava.
.
El col·legi era una meravella. Tothom l’estimava i l’omplia de petons. Les primeres mostres d’afecte que havia rebut en tota la seua vida.
.
Ara, tenia por de tornar a casa. Amb només tretze anys sabia el rebuig de propis i estranys i mai una tendresa l’havia fet sentir-se estimada. Aquell Nadal coneixeria el futur marit. Un casament aparaulat molt abans d’ésser dona, d’acord amb els costums de la raça.
.
Per tot plegat, ella no volia deixar l’escola. Volia jugar amb aquelles criatures afectuoses, sentir-se segura i aprendre de lletra de la mà d’uns mestres comprensius i bondadosos.
.
De fet, el col·legi era molt especial. Tan especial com els alumnes… discapacitats.
.
autor: Josep Cid Ginovart
.

miércoles, 2 de septiembre de 2009

94.- L'Ot, l'esperançat

.
Un matí assolellat somreia per les escletxes de la persiana escassament oberta. L’ambient es mantenia fresc en la penombra, el rellotge del campanar proper va fer sonar les campanes onze vegades. Li quedava una hora fins al migdia. Es va vestir sense pressa, va pentinar-se amb compte, i raspallà curosament les sabates abans de posar-se-les. A la cantonada de sota de casa hi havia una floristeria, hi va comprar un pomell de margarites blanques, un ram de flors net i fresc.

Va arribar al banc de la plaça acabats de tocar tres quarts de dotze, encara hauria d’esperar uns vint minuts. La dona que esperava mai havia estat puntual. Es va asseure a la terrassa del bar proper, una tauleta petita arraconada al costat d’una de les grans columnes de la plaça porxada. L’ambient hi era molt més agradable i gaudia de l’ombra mentre bevia una orxata saborosa.

La plaça bullia de vida, el carrer gran hi abocava un munt de gent, dones amb nens que s’alliberaven de les mans de les seves mares per córrer lliures, pensionistes que feien petar la xerrada a l’ombra d’algun arbre, homes amb americana i corbata entrant i sortint de les nombroses entitats bancàries, senyores amb el cabàs i algunes bosses de la compra... i de cop i volta, ella.

Vestia una brusa i uns pantalons amples de fil blanc, calçava unes sandàlies de pell de color marró clar. Duia una bossa de roba de molts colors, un collaret llarg amb un penjoll de plata, i una amplia pamela de palla. Li va semblar fantàstica, una expressió sublim de bellesa i sofisticació, una elegància natural innata, una dona de somni.

Dençà de la primera vegada que l’havia vista se’n va enamorar. La va trobar colpidorament irresistible, va pensar que si la perfecció existia era dins les formes voluptuoses d’aquell cos. Feia tres anys des d’aquell primer dia. Des de llavors cada nit la somniava, la desitjava. De dia l’esperava. Al banc de la plaça, o passejant pel mercat, fins i tot al carrer de casa d’ella. Avui eren margarites, ahir un perfum, demà potser una joia....La buscava per fer-li un regal, però mai va trobar el valor per fer-ho.
.
autor: arisdot, blog La trista existència dels enzes - (conte amb 365 paraules justes!)
.

martes, 1 de septiembre de 2009

93.- L'experiment

.
¡Ah, la llei de Murphy! Com a científic, jo, el Professor Mashirito, em negava a creure en tals "lleis". Els atribuïa el mateix rigor científic que els auguris realitzats en les entranyes d'un animal sacrificat.
En el meu afany per demostrar que el tal Murphy no era més que un xarlatà, vaig idear un pla que posés en dubte el seu postulat més cèlebre, el de la "torrada untada de mantega".
Amb aquest objectiu vaig obrar així: durant un període de temps desdejunaria, menjaria i soparia torrades amb mantega, fins que un dia, per accident, una d'elles i seguint les lleis de Newton (fins a llavors el meu ídol) vingués a parar al terra.
¿En qué consistia l'originalitat del meu experiment? Doncs que untava les torrades de mantega per les dues cares. Fer-ho només per una no demostrava res en els primers intents, requeria massa successos per a demostrar res factible i l'espera de la caiguda casual de la torrada repetidament podia trigar mesos, fins i tot anys. Necessitava alguna cosa més efectiva.
Em deia a mi mateix "si Murphy té raó, haurà tantes probabilitats que caigui d'una cara com de l'altra, i llavors, invariablement, ¡la torrada haurà de quedar de costat! De no ser així la llei de Murphy és un frau".
I va arribar el fatídic dia, una negligència i la torrada triada per el destí va volar de les meves mans tot just quan acabava de untar la segona cara. Va ocórrer tot com amb càmera lenta, diverses voltes en l'aire, inclosos diversos tirabuixons i un triple Axel, va donar de ple amb una cara en terra, va rebotar i amb l'altra cara, més untada encara, va anar a parar sobre les meves sabates noves de pell. Newton, ¡vés-te a la merda!
.
autor: Angle, del blog El pitjor bloc del món
.