98.- R.I.P.

.

Arribà coixejant. A l’asfalt repicava el seu caminar, cada cop menys compassat.

.
Girà cap a l’esquerra, entre alts murs. Mirà a banda i banda: familia González Parejo, familia Rius i Font, familia Miralles i Roldán, familia Mediavilla Domínguez...; aquí, un angelet orant junt al retrat d’una adolescent, emmarcat en plata; més endavant, un gosset de peluix, d’un blau deslluït, al costat d’una placa d’acer inoxidable: “tus padres no te olvidan”.

.
Mirà entre dues altres files de nínxols. Al bell mig s’amuntegaven flors, envoltades de cintes negres amb lletres d’or –“siempre en nuestros corazones”, “Déu et guardi”.
A una placeta, deu o dotze tombes de marbre –blanc, rosa, negre i d’altres de granit-, contemplaven rengleres de morts.
Arribà. Era allí, per primer cop sola, per primer cop notant la mort per dins. Aturada, va contemplar una imatge difuminada, menjats els colors d’un jersei tot ratlles blanques i marrons, d’uns cabells bruns, d’una barba curta. Somreia? aquest somriure ja no hi era, enlloc. Avui, feia tres anys. Tres anys mort.

.
El vidre del nínxol retornava la seva imatge reflectida, transparent, com si hi fos amb la Mare de Déu del fill abaixat de la Creu, patint sobre els seus genolls, amb la sanefa de fils de randa fent floretes blaves, amb dues dates: 12-08-51, 28-09-85.
Un foc interior li pujà a l’altura de les orelles, mentre una llàgrima regalimava galtes avall. Pensar, recordar, però, com? Hi ha records que mosseguen l’ànima i buiden el cap de mots adients, que puguin explicar allò que el dolor no s’explica.
Notava la cremor del sol a l’esquena. Eren a la tardor, silenciosa i diàfana. Una flor blanca va caure del tercer pis, on reposa el nen que van atropellar, als 6 anys.
Tornà a mirar aquells ulls juganers del passat. Li vingueren al cap les comportes del crematori: cendra d’ulls, de somriure, de rialles, de germà.
.
El sentiment d’angúnia dels primers temps havia deixat pas a llargues nits habitades per aquella presència: tornava sempre que es tancaven els llums i els ulls. Ara, fins i tot en els somnis era mort. Un pas més i es faria l’oblit.No volia oblidar. Comprendre l’absència, sí. Rebutjar el record, mai.
.

autora: Luguca (conte amb 365 paraules justes!)

.