martes, 8 de septiembre de 2009

100.- La foto

.
Quan aquell estiu vàrem estar per terres escoceses, la càmera treia fum. Tot és maco, tot es pot fotografiar. Un viatge de molt bon record, la veritat. Em va agradar especialment la ruta que vam fer pels Highlands. I com no, l’halo de misteri que envolta el llac Ness. Com que a casa som força descreguts, i solem riure d’aquestes coses, separats en un racó poc transitat, vaig dir a la meva dona que possés per una foto en actitud d’horror, com si estigués totalment espantada, amb el llac de fons. Amb els meus coneixements sobre el programes d’edició d’imatge vaig pensar que no em costaria gens inserir en aquesta foto una imatge d’un monstre que surt del llac i ataca la meva dona. Em va semblar una cosa curiosa i divertida per ensenyar als amics quan féssim l’obligatòria sessió de mirar fotos de viatge.

Però en fer la selecció de les fotos, ja a casa davant del meu ordinador, em vaig endur un ensurt de mort quan vaig arribar a la foto en qüestió. En aquella foto, la que jo havia fet amb un somriure trapella als llavis, ja hi havia un monstre reptilià que sobresortia de l’aigua, i per les mancances de les dues dimensions, realment semblava que ataques la meva dona. Vaig quedar-me esmaperdut, jo no havia retocat la foto, ningú no ho havia pogut fer, les acabava de descarregar!

Després d’uns minuts palplantat davant la foto, sense poder moure ni un múscul, la meva dona va entrar a l’estudi i es va mirar la pantalla tot abraçant-me per l’esquena.

- Ostres! T’ha quedat xulíssima, hahaha! Sembla talment real, ets un crack! Ja veuràs quina cara posaran els Ramírez quan els l’ensenyem!

Això em va treure una mica del xoc, i vaig mirar de somriure afirmativament, però em sembla que la meva cara era més aviat una ganyota. No li vaig dir res, no he dit mai res a ningú, i la foto va quedar com que l’havia retocada jo. De vegades intento entendre què va passar, per què els meus ulls no van captar res estrany en el moment de fer la foto. Però em sembla que prefereixo seguir sense entendre-ho.
.
autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't" (conte amb 365 paraules justes!)
.

16 comentarios:

Assumpta dijo...

Conte número cent amb un gran somriure!! :-))

Ai, XeXu, és que els científics només creieu en allò que poden veure els vostres ulls jiji i ja veus, en Nessie era allí, només possible de captar amb cert tipus de càmera (vas tenir sort!!) i et va concedir l'honor de sortir a saludar ;-))

Relat molt divertit... i cert!! :-)

P-CFACSBC2V dijo...

Ja fa molt de temps que es diu que la realitat supera la ficció, i que hi ha coses que no les volem veure! M'ha agradat, el conte. Per un moment m'he imaginat que aniria més cap al terror, però crec que és millor com és ara.

Felicitats a tothom pels 100 contes!!!

Trini dijo...

Llàstima que no hi hagis acompanyat el text amb la foto! XDD
Aquest és un conte per a....

"La dimensió desconeguda"!

garbi24 dijo...

Les meves fotos , en el mateix lloc , no varen mostrar res d'estrany .
Trobo que si que hauries d'acompanyar la foto . Pobre Nessie

kweilan dijo...

Molt bo, Xexu...una història realista amb un toquet màgic i misteriós.

senga dijo...

...hi ha moooooooooooooltes coses que no les volem veure...per veure de veritat cal mirar amb els altres ulls...els de la conciència profunda...i llavors descobrim que tot, tot el que passa té un sentit...i també té un sentit tot allò que per nosaltres pot ser un misteri...és un misteri perquè les nostres capacitats són mooooooooolt limitades...

Carme dijo...

Xexu, ens ho has posat fàcil, amb això d'Escòcia d'endevinar que eres tu... a la primer a línia. Je, je, je.

Ostres! Ja hem arribat als 100! Felicitats a tothom!

M'encanten aquestes històries que semblen realistes i tenen aquest misteri per desxifrar.

Marta dijo...

Un bon relat per festejar els 100!!! M'encanten els misteris!!!

XeXu dijo...

Ei, gràcies a tots, m'alegro que us hagi agradat, i és un honor per mi poder ser el que primer va publicar, i ara ser el número 100! Ja ho tenim això, Bajo, ja no queda res! Hem arribat als tres dígits, guau!! Felicitats a tots.

Elvira FR dijo...

Bon conte! Hi ha coses que a ull nu no es poden veure.

Cesc dijo...

Jo també preferiria no saber què ha passat!

bajoqueta dijo...

Xexu, gràcies pel teu cinquè conte!

Gràcies a tots pels vostres contes, comentaris i mails d'agraïment per este blog. Com sempre dic, el mèrit és vostre ja que esteu participant amb moltes ganes per poder arribar als 365. I arribant al número 100 demostreu les vostres ganes per escriure i contar històries d'allò més variades. Espero que no us canseu i moltes gràcies a tots!

bajoqueta dijo...

Ah, i que m'havia olvidat de dir una cosa. Ho sento per no poder entrar als blogs de tots els que participeu, ho intento, però entre tant de blog és impossible! Espero poder entrar a tots ni que sigue un dia :)

Sílvia dijo...

Un conte molt divertit! Jo també m'he quedat amb les ganes de veure la foto "retocada", jeje!

Sílvia dijo...

Per cert, BAJOQUETA, FELICITATS PELS 100 CONTES!

bajoqueta dijo...

Gràcies Sílvia!