213.- Sense perdre la son

.

No se’n recordava de quan havia començat, probablement des de sempre. Entre els llençols, la seva imaginació viatjava a cent per hora. Si havia vist per la televisió alguna joguina que li agradés, aquella nit imaginava que l’aconseguia, que jugava amb ella i els seus amics fins que la son la guanyava; si havia vist algun indret meravellós en un documental, sabia que, així la lluna s’enlairés, ella se n’aniria de viatge per terres inexplorades. Quan va complir divuit anys va pensar que havia d’abandonar aquest hàbit, que havia arribat a la majoria d’edat i el seu deure era comportar-se com a un adult. Però va adonar-se’n que sense la seva ració d’imaginació no podia agafar la son. Deixar el seu cap lliure de desitjos fets realitat, només per una estoneta i a un llit, era un repel·lent de la sopor. No va tardar a caure en la seva addicció per a poder lliurar-se a Morfeu.

El problema va esdevenir molt greu quan, avorrida d’inventar històries d’altres, va començar a imaginar les seves pròpies. Així, quan coneixia a un noi que li agradava, entre les flassades solitàries, acabava als seus braços fins que els ulls es tancaven cansats de tant amor. Les seves il·lusions van traspassar la frontera dels coixins i van començar a assaltar les hores diürnes. I a cada somni no assolit, rebia una gran decepció. Decepció rere decepció, es va jurar que mai més tornaria a somiar històries irrealitzables encara que mai més pogués tornar a aclucar l‘ull. Insomne, ullerosa es va recloure en sí mateixa i es va allunyar del món sencer.

Un dia, mentre esperava a la consulta del metge, per a passar el temps, va començar a escriure una frase que li rondava pel cap, una frase buida, però que en quant la va anar col·locant en un context va omplir-se de significat, d’una història plena d’emocions, d’il·lusions, d’aventures, de ganes... Quan l’infermera la va cridar, es va anar cap a casa a acabar el relat.

Avui té més de tres-cents contes escrits i gaudeix d’uns ulls plens de vida. A les pàgines blanques com llençols va trobar la millor manera d’abocar els seus somnis sense perdre la son.

.

autora: Anabel, del blog La cuentista de Hamelin (conte amb 365 paraules)

.

147.- El rei que tenia el nas vermell

Te n’explicaré un que m'he inventat aquesta tarda. Li va dir Jaume al seu fill, Àlex.
Hi havia una vegada un rei que tenia el nas vermell...
- Ep! para, pare! Aquest ja el sé!
- Ja el saps? Hi ara! Si me l'he inventat avui! El rei del meu llibre tenia el nas gran i vermell perquè li agradava massa el vi, i de tant que en bevia el nas li lluïa talment un far encès.
- Sí pare, és el mateix que em van explicar a P5... i tu l'has agafat i ara dius que es teu! Ets un mentider!
- Espera una mica més, tingues paciència que seguiré explicant-te'l i ja veuràs que és diferent.
- Segueix així: Tant li agradava el vi a aquell rei que, amb el delit de tenir el més sublim dels que es fessin al seu reialme va jurar que la seva filla es casaria amb qui li dugués el vi que més li agradés.
L'Àlex ja feia cara de cansat... i d'enfadat...
- Pareeee!! Ja està bé! Explica-me'n un altra de diferent!
Sense fer-li cas, el pare seguí: - De tant tastar vins, el rei va perdre la vida i el van haver d'enterrar entre les llàgrimes de la ciutadania. La filla del rei que tenia el nas vermell estava trista perquè a més de quedar-se sense pare es va quedar sense marit. Tanmateix...
- Ara arribarà aquell bell cantaire que recita davant la finestra de la princesa... Eh, pare?
Caram! Sembla que sí que és el mateix que t'anava a explicar...
El pare agafà una guitarra i cantà imitant al petit pretendent de la princesa del relat...
L'Àlex es quedà de pedra. Mai havia sentit cantar al seu pare... i aquella veu el va captivar. Ni sabia que el seu pare sabés música ni, encara menys, guitarra...
En un instant, d'indignat passà a admirat, i als tres minuts va aclucar els ulls mentre el seu pare cantava suaument...
- Que guai el meu pare!
El pare se'n anà satisfet. I digué en veu baixa mentre l'acariciava... Tingues sempre la capacitat de meravellar-te.
A l'altra banda de la cambra, la resta de la família també mirava...

.

autor: Miquel Marimon, del blog Atura't
Conte amb 365 paraules justes i sense utilitzar la lletra "O".

.

26.- Remenat de contes

*

Portava estona seguint el camí de rajoles grogues mentre un lleó, un espantaocells i un home de llautó el seguien tot intentant xerrar amb ell. No li agradaven. Com podia ser que aquestes tres curiosos personatges parlessin? De sobte a mà dreta del camí naixia un corriolet petit, sense aquelles maleïdes rajoles grogues. Cansat com estava de la companyia d’aquell trio tant estrany, va decidir agafar-lo. Entre precs, els seus tres companys de viatge, van demanar-li que no es desviés, però ell va fer orelles sordes i va continuar tot sol per aquell camí.

Passada una estona, després de saludar un gat que portava botes, d’entre els arbres va veure emergir la silueta d’un llop, que de mica en mica va anar acostant-se. Quan van ser davant per davant, l’animal va preguntar-li: “Caputxeta, on vas?”. Caputxeta? Per qui li havia pres? “No sóc la caputxeta, o és que no tens ulls a la cara?”, li va deixar anar, “no veus que ni porto cistell ni vesteixo de color vermell?”. El llop, amb la cua entre cames, va donar mitja volta i va tornar per on havia arribat.

Va reprendre el camí i al primer revolt va topar amb una caseta feta de xocolata. Mentre mirava a l’interior, va arrencar un tros de finestra i se’l va menjar. Tenia gana. Dintre va veure un parell de marrecs, un nen i una nena, que empenyien una bruixa dintre d’una olla. Va fugir corrents, no volia veure’s barrejat en aquell afer.

Quan va arribar a un prat tot verd, va veure com set nans custodiaven un taüt. Dintre hi descansava una noia amb els ulls tancats. Li va fer un petó als llavis a petició dels menuts i es va despertar. “Casa’t amb mi!”, li va proposar la Blancaneus. Per què no? Era guapa i molt ben plantada. “D’acord!”, va dir ell, “però no viurem ni en una casa de palla ni en una casa de fusta. M’han parlat d’un llop que les fa desaparèixer. Ara mateix en construirem una de totxos perquè duri eternament”.

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos...

*

autor: Jordi Casanovas, blog He omplert la banyera d'aigua freda

*