sábado, 31 de octubre de 2009

153.- Pepe

.
Va nàixer a Andalusia. Va venir a Tortosa per mediació d'un oncle seu, que havia fet el servei militar a la nostra ciutat quan Tortosa era plaça militar. És un home senzill, amic de tothom, de parla graciosa i amb un accent andalús tant remarcat que de vegades costa d'entendre. Els anys a Catalunya l'han identificat totalment amb el país i la seua gent i, sense perdre les arrels d'origen, es considera i el considera tothom un tortosí més. Pepe és un home bastant gran. És a prop dels noranta i, malauradament, s'ha quedat cec. Una vertadera llàstima. Penso que no es mereixia una cosa així a la vellesa. Ha sigut un home alegre que a més, ha sabut donar alegria als qui l'han envoltat. No ha negat mai res a ningú i amb el seu caràcter obert i ocurrent s’ha guanyat l'afecte de tothom.
.
La seua manera de parlar és una mescla d'andalús escapçat amb el català de Tortosa que li surt espontàniament, sense cap esforç. És com si hagués inventat una nova llengua i que ja no recordés la seua del tot, ni hagués pogut aprendre del tot la nostra. Sentir-lo és una delícia. És un home profundament humà i, sense ell saber-ho, un filòsof de naturalesa autodidacta.
.
Me'n recordo que de menut al barri tothom em cridava "Joseret". Era el diminutiu de José. Llavors el nom de Josep no s'estilava gaire. Pepe, escoltava quan me cridaven i sempre que em trobava sol s'acostava i em deia amb el seu andalús tot fent-se el diàleg ell mateix:
.
- Ossé, Osseillo, Pepe, Pepeillo- - Senyó guardia: Ossesseca -.
.
Això traduït al nostre idioma, més o menys volia dir:
.
- Josep, Josepet, Pep, Pepet- - Senyor guàrdia: Josep a seques-
.
Jo li seguia el corrent perquè em feia gràcia i no anava més enllà. Només quan em vaig fer gran i la gent em continuava cridant Joseret, em vaig adonà de la importància de fer-te cridar, des de menut, pel nom que et van posar el dia del bateig.
.
autor: Josep Cid Ginovart
.

viernes, 30 de octubre de 2009

152.- Lloro por mí

.
Ella le cogía la mano con suavidad, con ternura, como si fuera una flor a la que temía ahogar. Las lágrimas bajaban lentamente recorriendo sus pálidas mejillas. Él, tumbado en la cama del hospital intentaba mirarla, pero sus ojos estaban ya desolados como campos quemados. La enfermedad que poseía su cuerpo había golpeado por última vez y su corazón, débil, vacío, no aguantaba más y se apagaba lentamente como el fuego sin madera que quemar.

Lloraba en silencio, junto a él, mirándolo a través de sus ojos nublados, con desconsuelo, sin alegría ni esperanza, solo el tacto de su piel madura le transmitía la sensación de que aún estaba allí. Una lágrima solitaria fue a caer en su mano, y él, recogiendo esa breve, pequeña e inesperada sensación cogió fuerzas.

- Laura, no llores por mí, no quiero que nadie… nadie llore por mí, no lo necesito.- E hizo una mueca imitando una sonrisa.

‘No, no lloro por ti’ quería decirle ella pero no podía y se limitó a responderle con la misma sonrisa. No, no lloraba, o por lo menos ya no lloraba por él. El amor de primavera, pasional, que tenían hacía tiempo que se había ido. Ni siquiera se había acabado, no podía describirlo pero había cambiado.

Las flores ya no sonreían igual. No, no lloraba por él, lloraba por ella pues estaba junto a la persona que había amado tanto y en el momento de su despedida era incapaz de sentir ninguna sensación por él. Sabía que cuando saliera de la habitación volvería a su rutina, una rutina sin él, ya no le importaba, ya no estaba junto a él.

No, no lloraba por él, pero sus lágrimas eran reales como el rocío que baña la verde hierba con el primer rayo de sol. Su enfermedad se lo había llevado todo, su energía, su amor, su esperanza. Sólo quedaba un pijama, en una cama, en un hospital, en una ciudad, en un mundo sin él.

Dejó su mano caer mientras se levantaba. Mientras caminaba hacia la salida le dijo:
- No, lloro por mí, porqué ya no puedo recordar cuando fue la última vez que te amé.

Él ya no estaba.
.
autor: bajoqueto (conte amb 365 paraules justes)
.

jueves, 29 de octubre de 2009

151.- Arcàdia, marca registrada

.
—Va vinga, corre Mercè, que no arribem!
Però sí, amb mig pam de llengua fora, sí que hem arribat a temps a la terminal T1 del Prat, just per a agafar el vol X3791 de Vueling amb destinació Palma de Mallorca. Al pujar, però, m’he adonat que la meva Blackberry X3 de Vodafone ja estava apagada, ara m’he quedat sense bateria i he d’enviar un mail urgentíssim!

Després d’un vol plàcid, a l’arribar a Son Sant Joan un cartell del Consell Insular ens ha donat la benvinguda. Un cop amb les nostres maletes Samsonite, hem anat a l’oficina de Pepecar a recollir el Citroën AX, pagat amb la Visa del Central Hispano que compartim. Però, abans d’anar a l’aparthotel resort Ses Pitiüses, havia de passar un moment per la feina a enviar el mail. Així que ens hem aturat a la sucursal de Palma de la Bayer. A l’entrar, movent-se amunt i avall, un exèrcit d’homes i dones amb pantalons de pinces grisos i americanes Benetton beix. Rera el taulell, una noia morena amb la tarja d’empleat número 2365 a la solapa.
—Hola! Mira, sóc Brand Manager Senior de la sucursal de Barcelona i necessito enviar un mail de manera molt urgent, que podria passar un moment a fer-ho?
—Ho sento, però jo només soc Helpdesk Assistant i no tinc autoritat per a deixar-lo passar. Provi de parlar amb el Key Account Manager Tasks, aquell senyor d’allà, que té autorització de nivell 3.
I sí, m’he identificat com el treballador 1745 de la zona C2, i finalment m’ha deixat passar i he pogut enviar el mail, menys mal!

I aquí estem, jo estès en una hamaca Coronel Tapioca picant patates Lays Receta Campesina, i la Mercè asseguda en una cadira Ta-Tay verda, bevent tònica Schweppes mentre juga amb el peu a fer ballar l’espardenya Camper i reflexiona en veu alta:
—Ah, no trobes que això és vida, carinyu? Aquesta posta de sol és espectacular!
—Ai sí, menys mal d’aquests moments de desconnexió que ens permeten fugir de la realitat— Li contesto mentre acabo de xarrupar la Coca-cola amb una palla de Plásticos Díaz i penso en si he portat els Durex de casa.
.
autor: Jordi Puig, del blog El blog de l'arbre vermell
.

miércoles, 28 de octubre de 2009

150.- Tic-tac

Tic-tac, tic-tac. És tard i fosc. És negra nit. Tot està més silenciós que mai. Tic-tac, tic-tac. Bé, tot apart d'aquest maleït despertador. Avui, i com aquests darrers mesos, no puc d'adormir-me. Durant l'estiu, vaig intentar convèncer-me de que aquest insomni era degut a la calor. Ara, a mitjans d'octubre, és una opció que he hagut de descartar. Tic-tac, tic-tac. Fa dies que la nit fosca em sembla més fosca, que la nit silenciosa sembla més silenciosa. Des de la nit que va marxar. Tic-tac, tic-tac. Laura... com l'enyoro, maleït sia. Fa tres mesos que va marxar i fa tres mesos que no puc dormir. La calor? Més voldria que aquest insomni fos degut a la calor! La raó d'aquest maleït insomni ets tu, Laura. És massa dur dormir sol després de sentir, durant tant de temps, la calor del teu cos al meu costat. Tic-tac, tic-tac. Mai abans m'havia adonat del sorollot que fan les agulles del despertador. Quan em despertava a mitjanit, t'observava mentre dormies, escoltava la teva melodiosa respiració, m'impregnava de la teva essència... fins que m'adormia. Ara, quan em llevo, veig el llit buit de tu. I, com sempre, recordo els moments que varem passar junts. Tic-tac, tic-tac. Com aquella tarda, quan ens vam conèixer en aquell parc. Jo, assegut en un banc que quedava just davant d'on eres tu. Tu, amb un llibre a les mans. Jo, amb el mateix llibre. Mirades, somriures. El primer contacte, les primeres paraules. Hores i hores conversant sobre aquell llibre. I ens fem inseparables. I ens agradem. El primer petó, i el segon, i el tercer. I el primer “t'estimo”. Tic-tac, tic-tac. Vam passar grans moments junts, oi, bonica? Tic-tac, tic-tac. Perquè vas marxar? Érem feliços, Laura. Ens estimàvem. Res podia anar millor. Tic-tac, tic-tac. Una trucada. Una maleïda trucada que ho va esgarrar tot. Encara recordo aquella veu solemne. Un accident. Un accident que es va endur la teva vida i, amb ella, es va endur també la meva. T'enyoro Laura i t'estimo. Espera'm allà on siguis, vindré a buscar-te. T'ho prometo.
.
autora: Patrícia, del blog Jocs de nens
.

martes, 27 de octubre de 2009

149.- Solstici

.
.
06:05, la xafogor presagia un calorós dia d'estiu. Les ganes d'abandonar els arrugats i humits llençols són més fortes que l'habitual desig de romandre una estona més al llit.

06:08, camino cap a la dutxa amb tota la pressa que em permeten les meves entumides articulacions.

06:13, mentre els meus músculs tornen a la vida amb el refrescant doll d'aigua, torno a pensar en instal·lar un aparell d'aire condicionat.

06:31, ja sec, poso la cafetera al foc i mentre espero el so del vapor anunciant que ja està llest el cafè, em preparo unes torrades i espremo unes taronges. La meva sequedat no ha durat molt, les gotes de suor rellisquen decidides per la meva esquena.

06:42, la ràdio confirma el pronòstic. Avui, 21 de juny, solstici d'estiu, s'espera un dia calorós. Els termòmetres ronden els 30 graus i s'espera que les temperatures arribin a... No és necessari ser llicenciat en meteorologia per a saber això, apago la ràdio.

06:49, m'acabo la torrada amb l'últim glop de cafè. Anit ja ho vaig deixar tot llest, només em queda baixar al soterrani a preparar-me. Aquí baix, la humitat fa que em resulti difícil respirar amb tot aquest pes adherit al meu cos.

07:01, surto al carrer, no em molesto ni en tancar la porta i em dirigeixo cap a l’aturada de l'autobús. A l'arribar, el meu tors, sota la jaqueta està completament mullat. L'espera es fa eterna.

07:14, aquí arriba, la línia a Tel Aviv. Quan m’incorporo, escolto crits al meu darrera. – Quiet, policia! - Sons metàl·lics i el retrunyir de botes em convencen que això va de debò. - Tira't enterra, cabró! Les mans al clatell!- Estic estranyament tranquil. Amb un moviment brusc llenço la mà cap al meu maluc. Dispars. La força brutal dels impactes eleven els meus peus del sòl.
.
07:??, estic sobre l'asfalt. Quina hora és? No sento res? Tot es torna vermell. Solstici d'estiu, què significarà això? Dóna igual. És estrany, el meu últim pensament no és per al paradís amb les seves verges i plaers inaudits, sinó en perquè vaig pensar en aquesta ximpleria de l'aire condicionat.
.
autor: Angle, del blog El pitjor bloc del món
.

lunes, 26 de octubre de 2009

148.- Matí de diumenge

En Jordi s’havia despertat tot xop, neguitós, amb una sensació estranya. Se sentia com fa molts anys en la seva primera nit a Cuba, amb aquella xafogor característica de les insomnes nits tropicals.
Però no era el cas. La nit en realitat, havia estat freda, molt freda.
En llevar-se, va veure que una fina capa blanca ho cobria tot. Era com si una mantellina de seda s’hagués dipositat, amb tota cura, damunt d’aquells camps de la plana.
Absort en els seus pensaments, ho contemplava dret davant l’inmens finestrall de la seva habitació.
Que li estava succeint?, a ell, l’empresari més important de tota la província. Si més no, així el definien sempre en els diferents articles de premsa apareguts en la última dècada.
Si ho tenia tot, que més podia desitjar?
Però en realitat se seguia sentia buit, com si alguna cosa li seguís mancant. Al vespre, en arribar a casa només en Duke l’esperava. Ell li demostrava tot l’afecte i admiració que precisava. Sense paraules, era capaç d’extreure-li aquell somriure que s’havia negat, a ell mateix, cada jornada.
Potser havia arribat l’hora de canviar la manera de fer les qüestions diàries, però no sabia pas com fer-ho, ni disposava de temps per a plantejar-s’ho.
Aquell matí de diumenge, mentre esmorzava, assaboria cada glop de cafè de la tassa que premia amb les mans.
Un primer raig de sol, s’escolà justament fins allà mateix on era ell.
I va somriure de bon matí. Per fi ho va veure clar. Aquelles petites coses són les que el feien realment feliç.
Sense pensar-s’ho dos cops li va fer un xiulet a en Duke i aquest, tot d’una, va aixecar les orelles gairebé al mateix temps que sortia cofoi en direcció a en Jordi.
Van sortir a fer un passeig plegats. Un passeig llarg i tranquil.
En Jordi va saber gaudir d’aquell petit plaer que se li oferia avui.
Un dia radiant, encara fred, però amb un magnífic cel blau amb només quatre pinzellades de núvols acaronats pel vent.
Demà dilluns no anirà a treballar, segur que podran passar sense ell.
Avui ha rebut un regal preciós, un regal de llum. La llum de la seva nova vida.
.
autora: Assumpta Pijuan, del blog Des d'on neixen tots els somnis... (conte amb 365 paraules justes!)
.

domingo, 25 de octubre de 2009

147.- El rei que tenia el nas vermell

Te n’explicaré un que m'he inventat aquesta tarda. Li va dir Jaume al seu fill, Àlex.
Hi havia una vegada un rei que tenia el nas vermell...
- Ep! para, pare! Aquest ja el sé!
- Ja el saps? Hi ara! Si me l'he inventat avui! El rei del meu llibre tenia el nas gran i vermell perquè li agradava massa el vi, i de tant que en bevia el nas li lluïa talment un far encès.
- Sí pare, és el mateix que em van explicar a P5... i tu l'has agafat i ara dius que es teu! Ets un mentider!
- Espera una mica més, tingues paciència que seguiré explicant-te'l i ja veuràs que és diferent.
- Segueix així: Tant li agradava el vi a aquell rei que, amb el delit de tenir el més sublim dels que es fessin al seu reialme va jurar que la seva filla es casaria amb qui li dugués el vi que més li agradés.
L'Àlex ja feia cara de cansat... i d'enfadat...
- Pareeee!! Ja està bé! Explica-me'n un altra de diferent!
Sense fer-li cas, el pare seguí: - De tant tastar vins, el rei va perdre la vida i el van haver d'enterrar entre les llàgrimes de la ciutadania. La filla del rei que tenia el nas vermell estava trista perquè a més de quedar-se sense pare es va quedar sense marit. Tanmateix...
- Ara arribarà aquell bell cantaire que recita davant la finestra de la princesa... Eh, pare?
Caram! Sembla que sí que és el mateix que t'anava a explicar...
El pare agafà una guitarra i cantà imitant al petit pretendent de la princesa del relat...
L'Àlex es quedà de pedra. Mai havia sentit cantar al seu pare... i aquella veu el va captivar. Ni sabia que el seu pare sabés música ni, encara menys, guitarra...
En un instant, d'indignat passà a admirat, i als tres minuts va aclucar els ulls mentre el seu pare cantava suaument...
- Que guai el meu pare!
El pare se'n anà satisfet. I digué en veu baixa mentre l'acariciava... Tingues sempre la capacitat de meravellar-te.
A l'altra banda de la cambra, la resta de la família també mirava...
.
autor: Miquel Marimon, del blog Atura't
Conte amb 365 paraules justes i sense utilitzar la lletra "O".
.

sábado, 24 de octubre de 2009

146.- La perruquera i el sopar

.
Quan arribaren a casa, mare i filla, estaven que no podien més. La filla perruquera i la mare ajudant a rentar caps, eren dos màquines. Estaven en el dejuni de les festes majors i dona si i altra també passaven per la botiga de les Maries per posar-se el cap en condicions. La feina era esgotadora i arribaven a les dotze de la nit a casa amb la llengua fora.
.
- Ja heu sopat...? – preguntaven als marits que repapats en el sofà miraven la tele.
.
El vell home de bona xarreta i sempre amb la frase com fibló les hi contestava...
.
- No em faria profit no esperar-vos. Ja sabeu que no ho faria mai. Però no pateixis per naltres, si no vols fer res, també passarem, que ja som grans i sabem patir un dia.
.
La vella Maria sense escoltar ja era a la cuina a fer el que devia com a mestressa de casa. I la filla, també ja parava taula, semblava que el cansament no podia en elles i sense posar el cul i cames en repòs.
.
Cadascuna al seu lloc, feien el que havien de fer.
.
- Pare, ja podeu seure a taula, que ja teniu el plat per començar.
.
L’home ronsós del temps de tenir l’ossamenta en el tou es feu en el lloc de sempre.
.
- Noia? Que no em portes l’enciam?
.
- Pare, hem quedat que per un dia... Amb el plat net i una forquilla podíeu passar.
.
autor: Anton, del blog Rebaixes
.

viernes, 23 de octubre de 2009

145.- Deu passos

.
És hora d'anar a dinar i camino per la vorera tot pensant en les meves coses.
De sobte, m'aturo al voltant d'un grup de gent que, entendrits, observen un gosset que està lligat i crida desesperadament.
Una parella agafats de bracet fan comentaris entendridors,- quan ens casem en comprarem un.- li diu ella.
A la mateixa rotllana hi ha un senyor gran, amb la seva neta.
- Mira avi, que bonic que és.
Cada cop hi ha més observadors, a tots ens fa gràcia i ens fa patir,
- Ves on deu ser el seu amo?

Decideixo anar-me'n.
Deu passos, faig deu passos i el món s'atura.
Deu passos i veig una noia asseguda al terra amb la mirada fixa i abaixada, la mà estesa i mig oberta.
Un tros de paper on hi ha escrit, amb lletra de mal traç, un seguit de paraules tristes.
Unes monedes a la falda indiquen que algú l'ha vist.
La Maria ha passat per moltes desgràcies, ha passat gana, s'ha sentit malalta i sense saber on anar.
Es lluny de casa i fa molt que no sap res del seu infant.
Demana almoina per el present i una súplica per el futur; tornar abraçar el seu ninó.

De sobte, surt una noia de la botiga del davant, deslliga la corretja, amanyaga el seu petit amic i se'n va.

Comença a plovisquejar.
Una pluja petita, però prou insistent, i la Maria sap que s'ha acabat la seva feina. Quan plou la gent no s'atura a donar almoina.
S'aixeca a poc a poc, els ossos li fan mal i el peu fa dies que li fa la guitza.
Camina carrer avall, amb els pensaments lluny,
i no us sabria dir si el que li llisca per la cara és aigua de pluja o llàgrimes dels seus bonics ulls.
Que tinguis sort, Maria.
.
autor: Pep Climent, del blog Intercanvi
.

jueves, 22 de octubre de 2009

144.- Gorjablancs

Allà a la cuina, des de sempre que hi hem tingut dos llumets, d’aquells rodonets i encastats al sostre, els tècnics en diuen dicroiques.
.
Doncs, aquell matí de dissabte, entrem a la cuina i els llumets no hi eren. Només quedava l’anella del voltant ben buida. I els llums? Com pot ser que hagin desaparegut.
.
Vaig mirar per tot arreu i els llums no eren enlloc. Després vaig prémer l’interruptor... i sí... des dels forats buits del sostre, sortia una claror llunyana.
.
Els llums hi eren i funcionaven! però simplement, en comptes de caure cap avall, complint la llei de la gravetat, s’havien ensorrat cap a munt. Vam rescatar-los, evidentment!
.
Algú els havia estirat des de dins, algú que voltava per aquella mena de mini-pis, d’un pam d’alçada entre la teulada i el sostre mort.
.
Més tard, un rebombori va remoure tot el sostre, corredisses amunt i avall.
.
I anant d’una habitació a l’altra, ens adonem que en algunes zones del pis fa una pudor molt desagradable.
.
Desorientats, en parlem amb el veïns. “Gorjablancs” ens diuen. Han estat vistos pujant i baixant tranquil·lament en la verticalitat de les façanes, com si res.
.
Mirem la teulada, les teules remogudes, i algun forat entre teules, aquí i allà. I de sobte, per l’espai que deixa la primera teula, allà davant nostre, un petit gorjablanc treu el cap, com si sortís d’una pel·lícula de dibuixos animats. Mira encuriosit, i en percebre un petit moviment, se’n torna endins cap a la seguretat d’aquell cau inaccessible per a nosaltres. Té una taca blanca sota el coll.
.
Tot el cap de setmana, amb aquests veïns sorollosos. No sabem quants n’hi ha. Sembla que de dia dormen, al capvespre es desperten i comencen les corredisses, deuen jugar els menuts mentre la mare se’n va a caçar.
.
En ple sopar, mig acostumats ja als nous veïns, ens quedem a les fosques! Deuen haver estirat algun fil elèctric dels que passen per dalt. Fem proves fins que aconseguim que torni l’electricitat, a tot arreu menys en una habitació. Aquell llum no funciona.
.
Ens expliquen mil aventures entre els gorjablancs i els veïns. No som els únics!
.
Què podem fer amb aquest aprenents d’electricista?
.
autora: Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments (relat amb 365 paraules justes)
.

miércoles, 21 de octubre de 2009

143.- La nostra història


Em va agradar tant la teva primera història d'amor, perquè tot anava a poc apoc, perquè quan l'explicaves, jo sentia el meravellament de cada gest i de cada proximitat com si fossin meus. Potser perquè la meva primera història també havia estat així... lenta, molt més lenta encara que la teva. I en aquell moment quan ens les explicàvem, era com si això ens acostés també, l'un a l'altre, a poc a poc.
.
Jo imaginava que entre tu i jo, forçosament, les coses anirien també lentes, però em vaig equivocar. No sé si la força que m'empenyia, que ens empenyia era més potent o que ja no érem tan joves, o que em semblava que el temps ens fugia de les mans, però de seguida les paraules de les nostres cartes en blanc i negre van ser agosarades i quan ens vam trobar, els petons van ser precipitats i les carícies també.
.
I ara m'adono que la pressa pot ser tant bonica com la lentitud i que el que compta és el sentiment.Viure més d'una història és com viure més d'una vida.
.
M'agrada pensar que quan ens retrobarem, combinarem presses i tendreses i ens donarem el temps que calgui per una mirada... potser després d'haver-nos sadollat amb les mans i amb els llavis i d'haver-nos perfumat amb les nostres olors ben barrejades.
.
autora: Berta, del blog Besades
.
foto extreta de google
.

martes, 20 de octubre de 2009

142.- La pluja

Dalt de tot del penya-segat, mirava cap a baix i veia com les onades trencaven fort contra les roques. N’hi havia de totes les formes i mides. Va avançar un pas més i tot de petites pedres van precipitar-se barranc a baix. Li mostraven el camí. L’únic camí possible arribat a aquest punt. Ja res tenia sentit. Allà dalt veia l’única via d’escapament.

Va comença a bufar aire. El cel, negre i tapat, amenaçava pluja. Bon dia per dir adéu a tot: deutes, preocupacions, problemes, família... Una gota li va caure damunt del cap. Començava a ploure. Quina ironia! Arribaria xop a l’aigua enlloc de mullar-s’hi dintre. Les petites gotes es van convertir en una cortina de pluja. Va alçar el cap i l’aigua li va anar a parar a la cara. Va obrir la boca. Va beure gotes de pluja. Llavors, es va treure la jaqueta. I després els pantalons. I després la camisa, fins que va quedar-se completament nu. Va estendre els braços i va alçar de nou la vista al cel. Estava completament calat. Mica en mica un petit somriure va anar apareixent. Un somriure! Feia temps que no reia! Que n’havia perdut les ganes! Llavors, enmig de l’aiguat i la tempesta, va recollir la roba del terra, va mirar de nou des del penya-segat cap avall i va donar mitja volta. Estava purificat i podia tornar a casa, amb els seus.

autor: Jordi Casanovas, blog He omplert la banyera d'aigua freda
.

lunes, 19 de octubre de 2009

141.- Desintoxicació

.
Tip de sentir a familiars i amics que no paraven de dir-li que tanta lectura arribaria a fer-li mal (i amb la cua entre cames pels precedents que hi ha), en Mateu va decidir posar-se en mans especialitzades. Després de rigoroses proves i anàlisis en dejú, li van diagnosticar una elevada concentració de metàfores a les artèries i una poc tranquil•litzadora presència d’epítets i oxímorons als sediments, que aconsellaven posar-se en tractament sense més dilació.


-Ja et deia jo que de tant llegir perdries l’escriure! –clamava la seva muller amb aquell aire de superioritat que atorga un advertiment fet quan toca, a algú que no ha volgut escoltar.


Sort que van ser-hi a temps. Va ser dur i de mal sortir-ne però, hores d’ara, en Mateu és un home nou. Va liquidar la biblioteca venent-la a pes a un drapaire, va esquinçar els carnets de lector que duia a la cartera i es va fer incloure, amb nom i cognoms, en una d’aquelles llistes que impedeixen l’accés a qualsevol establiment adherit als sistemes de lectura pública. Com en una moderna crema de naus, en Mateu havia iniciat un viatge sense retorn possible.


Ara ja no enyora de cap manera el seu passat, fins al punt que quan ensopega amb algú que porta un bestseller sota l’aixella o passa per davant de l’aparador de novetats d’una llibreria ben proveïda no pot ocultar una mueca de disgust.
Coneguts seus que s’han mantingut en el vici sostenen amb unanimitat que no hi ha res pitjor que un ex–lector entre la facció més extremista dels sense lletra militants.


autor: Josep M. Sansalvador, del blog De res, massa

domingo, 18 de octubre de 2009

140.- Petits plaers

Com cada dia quatre de mes ens toca cobrar la nòmina que m’ha motivat a estar treballant durant tot el mes.
.
La secretària em crida i pujo cap a l’oficina.
.
Al sortir de la feina marxo una estona al bar a prendre unes cerveses amb els amics, ja que la dona treballa fins tard a la nit.
.
Ja han passat un parell d’horetes i abans de marxar al bar jugo una estona a la màquina d’allà a veure si em toca ni qui siguin deu euros.
.
En sortir del bar marxo cap a sopar a un japonès, que hi ha als afores del poble.
.
Menjo un poc de sushi i pollastre a la llimona.
.
El temps passa i aviat marxaré cap a casa, però vaig a fer una darrera copa al pub del costat del japonès on vaig de tant en tant.
.
A l’entrar al bar, el cambrer, que ja amb coneix, em serveix la mateixa copa de sempre i ve una noia a fer-me companyia, m’ofereix un poc de coca i sense pensar-ho li dic que sí, no sé que em cobra però el que em demana li pago.
.
Al cap d’una estona pujo a una habitació amb ella a... com ho diríem “finament” a fer l’amor.
.
Quan acabem torno cap a casa, és molt tard i la meva dona ja deu haver arribat fa hores.
.
Pujo les escales tan ràpidament com puc però no tinc forces ni m’aguanto dret.
.
En ser a dalt agafo les claus per ficar-les dins del pany però no tinc valor per fer-ho. Caic a terra, al costat de la porta agenollat, començo a plorar desesperadament, necessito ajuda, m’he gastat gairebé tot el que he cobrat avui amb uns plaers que no ajudaran gens a la meva família.
.
autor: Carles Campomar, del blog Històries curtes
.

sábado, 17 de octubre de 2009

139.- No puc fer non non

.
Vaig cap el llit. La nit em pren amb un bes dolç i els meus ulls es fan xics com un punt. Caic pel balç del son i de la son, que amb la mà i el braç fan un niu tou, tot per a mi. Veig el món blau fosc. El cel, amb un vel gris treu la llum i amb el dit bla prem fluix un tros de gel blanc i plou.
.
El meu cap dins el son és ple de tot i de res. I de cop: se sent el so d’un tro ben fort, la llum d’un llamp i el cor em fa un bot, els ulls: dos clots plens de por. D’un salt el cos, va i surt del llit, fuig de la por, amb set, i jo vaig amb ell a fer un glop de llet amb mel. Un brot de llum per un solc del mur, un raig roig i groc com un puny d’or… i de pet em treu ja del tot la son que duc al fons dels ulls. I molts més trons, plou fort i tot és fosc. I jo, ja sens son, faig un tomb llarg pel pis amb un pas ferm. Vaig i vinc- Vinc i vaig. Plou molt. Raigs i trons fan del cel un orc de foc Jo em fonc de por com un nin . Vaig i vinc. Vinc i vaig , un munt de temps, pel pis, com un sac de pell amb peus de plom. A poc a poc. I ja plou menys. No plou tant. És un xim xim prim i fi. No hi ha cap més tro ni cap més llamp. Uf! El pes del cos las, mort de son a la fi.
.
Me’n vaig de nou cap el llit. Quan plou molt no puc fer non non. A qui té el son prim com jo li cal pau si no no dorm.
.
El temps fa el seu pas lent per la nit. Uns quants tic tacs més tard… surt el sol. Ja no plou.
.
autora: Elvira, del blog Si dubto és que sóc, si penso és que sóc (que un altre cop ens ha fet un conte monosil·làbic!)
.

viernes, 16 de octubre de 2009

138.- L'ascensor


A la Mariona li deien Netty. Al néixer, la seua mare, la Júlia, estava tan contenta que li va semblar que el món s’il.luminava com un arbre de Nadal. El seu marit no havia vist mai una nena tan preciosa.
.
Vivien en un àtic prop de la Sagrada Família. Era un pis vell, havia estat dels pares de la Júlia, però reformat de dalt a baix. L’antic ascensor tenia un encant especial. La Júlia l’agafava cada matí a la mateixa hora i com sempre es trobava el veí del replà, el Xavi. Es coneixien des de petits i poques paraules havien creuat. El Xavi sempre havia estat sorrut i antipàtic i encara que tenien una edat semblant –a punt de fer els trenta- mai no havien compartit res, ni jocs d’infants ni complicitats d’adolescent. La Netty ja tenia tres mesos i la Júlia no l’havia vist des del naixement de la nena.
.
Aquell dia, però, la Júlia es va veure en l’obligació de dir-li alguna cosa, la seua mare havia mort feia unes setmanes . A les paraules de condol, el Xavi va fer una mena de soroll i es va quedar callat. La Julia havia après a conviure amb el noi però pensava que era un tipus estrany i es va preguntar què passaria amb ell, ara sol , sense la seua mare.
.
Els anys passaren i es continuaven trobant a l’ascensor. De vegades, la Netty li somreia innocentment i ell ni tan sols canviava el gest. La Júlia algun dia l’hagués escanyat.
.
Sabia per les veïnes que treballava en algun lloc però poca cosa més. I sol. Sempre sol.
.
La Netty creixia i cada dia era més guapa i més estudiosa. A l’institut sempre els deien que era molt intel.ligent i aviat aniria a la Universitat. Els seus pares tenien grans projectes però de moment estaven ocupats preparant una gran festa per la nena: 18 anys ja!
.
S’apropava el gran dia i una tarda entrant al pis, la Júlia va escoltar sorpresa que el veí reia i com obrien una ampolla de cava. També rialles d’una noia enamorada... i per uns instants el món –el seu món- es va quedar a les fosques.
.
autora: kweilan, del blog Llibres llegits i per llegir, (conte amb 365 paraules justes!)
.

jueves, 15 de octubre de 2009

137.- Cos repartit

.
24/III/1949

Fa un mes que caminem. Set homes quasi desconeguts per a mi m’acompanyen. Què estranys i diferents són els Andes quan cal fugir, esdevenir anònim i haver de callar, malgrat ésser Pablo Neruda, el poeta consagrat, que defensa el seu país! Què estranys són quan no es tracta d’una visita diplomàtica, i duc parracs i malmenjo i no m’aveso a la vida clandestina que m’obliguen a dur des de fa quinze mesos!

Ara, però, cal dormir. Abraçat a les alforges que guarden el meu Canto General, intentaré fer-ho.

26/III/1949

Jorge Bellet, el cap de l’expedició, sap el camí. Jo ja fa dies que em trobo a mans del seu coneixement, mentre ens obrim pas entre la selva de la serralada andina. Tots els cims ens semblen iguals, però ell no necessita mapes ni indicis de res. El camí dels contrabandistes és conegut pels traginadors de fusta. Demano descans, el cavall coixeja. La travessia també és dura per a ell.

Enyoro els amics i Matilde i la comoditat de casa... Quan tornaré a trobar-los?

27/III/1949

He somniat que tornava a Xile, que acabava la fugida i la contínua recerca d’amagatall. Un bany reparador i afaitar-me aquesta barba que em canvia la fesomia i l’aspecte a primera vista. He somniat que de nou tenia davant les ruïnes de Macchu Picchu, que demanava ajuda a les divinitats inques. I elles accedien a facilitar-nos el camí. He somniat que somniava en la llibertat i això m’ha confortat.

28/III/1949

Creuem el riu, el cavall sagna i les aigües cobreixen el seu cos. S’han acabat els queviures, si la carn assecada i el pa dur poden anomenar-se així... Jorge Bellet pronuncia un nom que m’és familiar: San Martín de los Andes, el primer poble en sòl argentí, la salvació i l’exili.

Caic de genollons i dono gràcies en silenci. Ploro, abraçat a Víctor Bianchi, l’únic amic que ha gosat acompanyar-me en aquests temps difícils. Ploro perquè sóc lliure novament. Exiliat però lliure, després de mesos vivint en clandestinitat. Amb el cos repartit pels camins recorreguts fins aquí, com canta el folklore del meu país.

Era Pablo Neruda, el famós poeta. Des d’ara sols sóc un complet desconegut enmig dels Andes.
.
autor: deomises, del blog Es desclou la tenebra... (conte amb 365 paraules justes!)
.

miércoles, 14 de octubre de 2009

136.- El pecat de la vídua

.
Una dona jove, guapa i vídua pels voltants dels anys quaranta, no era massa estrany de trobar, juntament amb totes les penúries per subsistir i tirar endavant un fill. Però la Eulàlia era diferent, ella tenia un altre sofriment, un que fa molt de mal, quant no es pot curar. Estava enamorada, de la persona equivocada, la persona que potser més l’estimaria i l’ajudaria, però mai podria acostar-s’hi lo suficient, per gaudir del seu alè, el seu tacte o aconseguir que aquella mirada la despullés i la fes seva.
.
Llargues nits sola, enyorant la seva presència, la portaven a caure en pecat, amb moviments per auto complaure’s a si mateixa, arribant a plaers que li provocaven una gran culpabilitat.
.
Necessitava netejar la seva consciencia del pecat i s’obligava a anar a l’església a confessar el seu repetitiu sisè manament. Sortia reconfortada d’haver netejat la seva culpa, però sortia cada vegada amb el pecat de perjuri a les seves espatlles, al no poder explicar la veritat de la seva repetitiva recaiguda.
.
Va decidir acabar amb tot, el sofriment era massa gran, sabia el que havia de fer, avui seria l’últim dia de confessar-se, es va armar de valor, dirigint-se al confessionari. Just al davant, i com mai havia fet, agafà la porta principal, sense avisar, ajudada per la sorpresa, va entrar a dins a buscar el motiu del seu pecat.
.
Mai ningú va estranyar, un canvi de capellà i el canvi d’humor sobtat d’una vídua que va decidir provar sort a la capital.
.
autor: Garbi24, del blog Garbi24
.

martes, 13 de octubre de 2009

135.- La Teletienda de Lucius Malfoy

.
-Hola queridos telespectadores, soy Lucius Malfoy. Y hoy quisiera hablaros del nuevo producto para el cabello, de la marca líder en tratamiento capilar y melenudo para magos y muggles, hablo, por supuesto, de Pantene Pro-Voldemort.
“Sé que estáis pensando: ¿qué dice este tipo tan salao? ¡Os hablo de un producto fantástico y novedoso para nuestra melena lujuriosa!
Pero más importante que mi charla, son los hechos. Por ello haremos una demostración. A ver, ¿un voluntario? Sí, tú mismo chico. Aquí tenemos un joven anónimo, ¿cómo te llamas?
- Draco Malfoy.
- ¿El mismo apellido que yo? Seguro que alguien piensa: “¡Es un truco! Están compinchados!”. Pero, ¿no es Malfoy un apellido corriente…? En mi familia, por ejemplo, hay mucha gente que se apellida Malfoy. Os aseguro, y es palabra de mortífago, que nunca en mi vida había visto a nuestro voluntario, ¿verdad que no, chico?
- No, papá.
- Papá dice, jaja ¡qué bromista es el cabrón! Ahora pediremos la colaboración de nuestra bella azafata. Entra, Narcisa. Nuestra azafata Narcisa será la encargada de aplicarle el tratamiento reparador de puntas abiertas a nuestro voluntario. La línea seca de Pantene Pro-Voldemort permite ser aplicada directamente. Procede, Narcisa… El producto es completamente incoloro e inodoro. Se esparce por el cabello…
- ¡Me pica, mamá! ¡Cómo pica….!
- ¡Qué chistoso es el chico! Por supuesto que no pica. Haremos una breve pausa mientras nuestro voluntario disfruta del tratamiento…
- Ay, cómo pica… ¡es una tortura!

**Cortinilla de magos y brujas de brillante melena al viento**

- Bien, ya veo que el tratamiento ha terminado. ¡En apenas unos minutos, queridos telespectadores! Dinos, Draco, ¿cómo te sientes? ¿No sientes una fresca y maravillosa sensación en el cabello?
-Bueno… ¿eh? Ah, sí… es-tu-pen-da-y-ma-ra-vi-llo-sa…
-Habla sin miedo Draco, que parece que lo estés leyendo, jajaja
-Es que no me he puesto las lentillas y no veo bien el cartel…
-¡El cartel! ¡Qué chistoso es el hijoputa! Venga, vete a jugar por ahí… Amigos: los niños y los borrachos no mienten. ¡Pantene Pro-Voldemort es un producto estupefantástico para nuestras melenas! Para a adquirirlo sólo tienen…
-¡Mamá, se me cae el cabello! ¡Se está cayendo…!
-¡Lucius, ven! ¡Se le cae…!
.
.
Aquest relat és un fragment d’un fanfic propi, “Tom Riddle y el barreño de lejía”. El podeu llegir sencer aquí:
http://www.fanfiction.net/s/4845696/1/Tom_Riddle_y_el_barreno_de_lejia
.
COMENTARIOS EN CASTELLANO!
.

lunes, 12 de octubre de 2009

134.- Un alfabet per a lletres i notes musicals

.
Temps era temps hi havia un únic alfabet per a lletres i notes musicals, que hi convivien harmònicament. Per això els primers textos de la humanitat són versos, amb paraules rimades i una cadència rítmica irrepetible i inoblidable.
.
Tot comença en la dansa, en la cançó de bressol que la mare dedica a aquella criatura amorosa que amanyaga cada vespre entre els seus braços, en el xiulet emès amb força perquè et sentin a l'altra banda de la vall... El xiulet, és clar! El xiulet arriba on no arriben les paraules i els cors de veus es fan sentir com una única veu potent i harmonitzada.
.
I per què no va seguir sent així?
.
No ho sabem ben bé del cert. Però un primer constipat, aquella cançó de notes molt extremes en l'escala musical que demanen un sobreesforç a la gola... no sabem com va ser però va haver-hi un moment per al primer gall, un esgarip terrible que va ferir les orelles sensibles dels nostres avantpassats i que va provocar el divorci entre les lletres i les notes musicals, que mai més van voler compartir l'espai ordenat d'un únic alfabet.
.
Van ser anys d'incomunicació entre els pobles, de proses denses i fosques, i de ritmes barrocs i estridents. Sí que han intentat fer les paus, prou mostres en tenim! Però des d'aquell esgarip estrident, res va tornar a ser com abans.
.
Jo no sé si és veritat, però així m'ho han contat. I si no és cert, algú s'ho haurà inventat.
.
autor: Víctor Pàmies i Riudor, del blog Raons que rimen
.

domingo, 11 de octubre de 2009

133.- Dies de ràdio

.
“Bon dia són les nou, el conseller d'economia s'ha plantat i ha plantejat la seva dimissió al president. A les deu del matí hi ha prevista una roda de premsa conjunta, per explicar les raons d'aquesta situació.... ara anem a veure com tenim el trànsit al país, i tot seguit el temps...”.
.
Acabada la roda de notícies, la Marta es treia el mòbil de la bossa, aquella que li va regalar ell en el viatge a Escòcia, hi havia dues trucades perdudes i un missatge. Era ell, i en el missatge li deia que si us plau el truqués que l'estimava molt i que si calia ho deixaria tot per estar amb ella. La Marta va tancar amb força el telèfon, el va tirar dins la bossa i va anar al lavabo a netejar-se els ulls. Sort que a la ràdio això passa desapercebut pensava, mentre creuava els dits tement que la veu no se li notés tremolosa. Va tenir temps per esmorzar una mica i anar repassant les notícies que a les deu havia de tornar a actualitzar. Quan faltaven dos minuts, va entrar a la sala, el llum de silenci era encès, es va asseure a la taula i es va posar el auriculars, va agafar els papers, alguns d'ells tacats amb el cafè ben carregat de l'esmorzar, i el compte enrere començava, tres, dos, un, dins...
.
“Bon dia son les deu, el conseller d'economia i el president estan oferint en aquests moments un roda de premsa per aclarir si el conseller continua o no en el càrrec, connectem amb el nostre enviat a la sala de premsa del palau... Bon dia des del palau del govern, el conseller d'economia en aquests moments està anunciant que deixa el càrrec...”.
.
De sobte la Marta es treu els auriculars, s'aixeca de la cadira, va directe a la bossa d'Escòcia, treu el mòbil, i truca. Mentre, a la sala de premsa el conseller ha acabat de parlar i ara és el torn del president. Al mateix moment, sona un mòbil, el conseller es treu de la butxaca de l'americana el seu, i despenja amb la mirada de desconcert del president: “Marta, ja t'ho vaig dir, t'estimo...”
.
autor: Estrip, del blog Descric (conte amb 365 paraules justes!)
.

sábado, 10 de octubre de 2009

132.- Trucada intempestiva

.
A casa portem un petit bar de barri, no obrim a les nits perquè preferim treballar amb els esmorzars dels treballadors, per tant matinem molt, i en conseqüència anem a dormir d'hora. Us explico això per que entengueu que ja estava profundament adormit quan a quarts d'onze va sonar el telefon del rebedor.
Després d'encendre el llum, buscar les ulleres i les sabatilles i aixecar-me mig somnàmbul vaig arribar a contestar el telèfon, amb aquell neguit que et provoca una trucada nocturna:
- Digui!
- Bona nit, Benet sóc en David i et telefono per...
(David?, si jo no conec cap David! Espera! No pot ser altre que en David Sastre!, però si fa més d'un any que no sé res d'ell. Era un client, un amic que venia cada tarda al bar després d'acabar la feina i vam agafar tanta confiança que jo li anava apuntant les consumicions que pagava religiosament cada divendres, excepte l'últim quan va marxar del barri deixant el compte per pagar i confirmant allò de que “Si deixes diners a un amic, perds els diners i l'amic”)
- ... un negoci que et pot interessar ...
(Un negoci interessant?, però si aquest noi mai ha tingut sort amb res. A veure si s'ha tornat a ficar en els problemes que el van fer marxar del poble?. De totes maneres no se sap mai, i amb la crisis actual el bar tampoc es que deixi gaires beneficis per deixar perdre qualsevol oportunitat...)
- ... serien 300 euros ...
(Doncs Déu n'hi do!, tampoc perdo res per deixar-lo parlar...)
- Així li interessa, senyor Benet?
- Si, si!, digues David.
- Doncs com li deia, sóc en David Gonzàlez de l'empresa Ahora.Com i li ofereixo l'oportunitat d'estalviar-se fins 300 euros si contracta la nostra línia ADSL ara mateix...
- Però si jo no tinc ni ordinador, home!. I a vostè li sembla que són hores de molestar per les cases?. Adéu!
La meva dona encara estava desperta:
- Qui era, Benet?
- Un pesat d'aquests que et venen una connexió a Internet per telèfon.
- I perquè els dones tanta conversa?. Has de penjar abans, home!
- Ja tens raó, ja!
.
autor: McAbeu, del blog Xarel-10
.

viernes, 9 de octubre de 2009

131.- La Maria

.
La Maria tenia dos anyets i veia el món gran, enorme. Tot se li feia una muntanya. Estava obsessionada a obrir la porta. Veia que tots: el pare, la mare, els veïns... entraven a casa sense problemes i ella no hi arribava i hi volia arribar. S’estirava cada dia una mica, estirava els dits.... Es posava de puntetes però tampoc podia. Mentre feia això algun adult s’acostava, li obria la porta amb un somriure i ella l’empenyia amb la seva minúscula força i s’enfadava perquè no ho havia pogut fer ella sola. El dia que l’aconseguí obrir fou feliç. Ja sóc com els altres, puc obrir i tancar portes! I somreia encantada per la nova capacitat assolida. Però llavors s’adonava que la mare no només obria portes, també arribava als prestatges de dalt de tot. I ella també hi volia arribar. Reia quan el pare l’agafava en braços i la feia anar amunt... tan amunt que podia agafar els caramels del prestatge amagat i podia ajudar la mare a baixar els gots per dinar. Però durava poc perquè la mare cridava: baixa-la! Baixa-la que caurà! Baixa-la que trencarà els pots! I el pare la baixava i la deixava a terra i ja no podia agafar els caramels. Però la mare li donava els caramels. I la mare obria i tancava la porta. I la mare li deia: què vols? I ella li deia el conte de dalt i li baixava.
I jugava i ja no pensava que no podia arribar dalt de tot dels prestatges, no pensava que podia aprendre a obrir la porta o a engegar la tele o obrir els llums. Quan necessitava alguna cosa plorava i la mare, sol·lícita, venia i li deia què et passa i responia no hi arribo i la mare, sol·lícita, li baixava el conte i li llegia.
Va aprendre que si plorava més fort li donaven caramels, si cridava li donaven llaminadures. I si plorava, gemegava i xisclava enmig del supermercat li compraven xocolatines.
.
Un dia va decidir que no calia aixecar-se del llit ni obrir la boca per menjar perquè la mare, sol·lícita, no la deixaria pas morir de gana.
.
autora myself, del blog Fragments de vida
.

jueves, 8 de octubre de 2009

130.- Heroi

.
En Joan surt de treballar. A l’altra banda del carrer veu una iaieta molt enfeinada baixant el carret de la compra per les escales del metro.
- Buf... és cansat fins i tot de veure, millor que l'ajudi.
Carret en mà baixa l’escales.
La iaia, que s'ho mira, li va dient:
- Compte no et caigui, que si no, no sopem a casa.
En aquell instant, un home amb intencions de robar la bossa a la iaia, surt de darrere una columna i intenta fer-li la traveta a en Joan, que immediatament pensa:
- La bossa o el carret?
Amb un gir complet de puntetes i una bona embranzida amb els braços situa el carret entre la iaia i el carterista, i en quedar d'esquenes al lladregot li estomaca una coça al bell mig de l'estómac. La iaia, que en el seu esforç per baixar encara va pel quart graó, no s’ha adonat de res, i s’espanta quan veu el carret, de cop, al seu darrere. Comença a cridar:
- Que em roben el carro!
Es posa nerviosa. Marxa el lladre. Baixa les escales. S’entrebanca. En Joan, amb el braç que li queda lliure, agafa la iaia per la rebequeta i la torna a posar a lloc, a resguard. Ella el mira malament i amb por, treu forces d’on no n’hi ha, pren el carret i se’l baixa corrents. En Joan pensa:
- Pobra àvia, ni tan sols ha vist el que li venia al damunt. I tenia forces de sobres!
Se n’adona que li ha caigut la cartera després de fer el ninja. De sobte, un senyor, amb cara de ser més dur que les pedres, i li diu:
- Noi, l'he atrapat i li ha caigut això. De lluny ho he sentit, picava fort el lladregot! Aquí tens la teva cartera.
En Joan, sense dubtar-ho un moment, li contesta seriós:
- Vostè és un Heroi. Moltes gràcies.
.
Més tard arriba a casa; la Marta l'espera per fer el sopar.
- Com ha anat el dia, amor?
- Acabo de fer l'heroi com mai. - respon en Joan.
- Què has fet? – li diu la Marta
- Li he dit Heroi a un Heroi.
.
autor: Agustí Febrer (conte amb 365 paraules justes!)
.

miércoles, 7 de octubre de 2009

129..- El senyal

Va ser quan visitava els barris alts de Lisboa, pujant cap a l’Alfama, aquell seguit de carrers humits i retorts. La tafaneria em va fer alçar una cortina granat fosc que cobria una porta de fusta. Allà tot era estrany, per això no em va sorprendre entrar dins d’un oratori que semblava un garatge amb bancs i molta flor de plàstic.
.
- “Per dos euros li mostro la cara del Senyor que s’apareix a la paret del fons. El dia de Difunts es veu més clara, però ara encara la podrà apreciar.”
.
Un home amb guardapols m’estirava cap dins. Després d’encendre un llum pàl·lid m’insistia: “Miri fixament, ¿la veu bé?”
.
No el volia defraudar. Jo era estranger allà i li seguia la veta. La veta i els dos euros. Però mirant la paret sí que notava una cara. Com quan trobes un mur escrostonat, que hi figures coses i no et fa estrany. Ara bé, en aquella penombra malaltissa, la cara s’anava assemblant a la d’un home amb barba i amb braços que es movien; no era una cara amable sinó amenaçadora. Em vaig fregar els ulls per allunyar la suggestió. L’home del guardapols somreia mentre apagava el llum perquè s’havia acabat l’efecte dels dos euros.
.
De nou em veia al carrer estret i amb pudor de claveguera. El conjunt garatge-oratori m’havia quedat als ulls com quan mirem el sol i ens enceguem. Ja negra nit, a l’hotel no podia dormir i vaig decidir visitar de nou el carrer de la cortina color de sang. La porta no estava tancada i a l’interior s’hi veia gràcies a unes llànties oscil·lants. L’home del guardapols no hi era però, ben mirat, ningú podia robar una ombra.
.
Atret pel fons, hi vaig clavar els ulls mentre enfocava la meva llanterna. El silenci s’espessia per la humitat densa, i anava a fer mitja rialla escèptica quan un objecte agut em va aferrar el braç; sortia de la paret on ja cremaven uns ulls ferotges, i a mi em feia l’efecte d’una mà. Me’n vaig desfer amb una forta estrebada i aquestes marques: cinc dits. Mireu, aquí en teniu el senyal. ¿Quin Senyor era el que s’apareixia a la paret?
.
autora Olga Xirinacs, del blog Olga Xirinacs
.

martes, 6 de octubre de 2009

128.- La tossuderia

.
Després de males èpoques, la sort li somreia. Per fi la noia de recepció havia acceptat sortir amb ell, estava molt animat. Acabava de signar els papers del pis, per fi era propietari. L’augment de sou que havia rebut li permetia això i una mica més encara. No es podia negar que passava per una bona temporada. Se sentia bé amb ell mateix, i en forma. Aquella tarda va voler sortir a córrer, això sempre se li posava molt bé. Però va triar malament la ruta. Amb l’iPod a les orelles no va sentir el cotxe que girava la cruïlla a més velocitat de la permesa, de manera que el món, sense previ avís, simplement es va enfosquir.

Només dos flaixos de consciència es van quedar gravats a la seva memòria. El primer, algú que deia que no li moguessin el cap, però cap imatge l’acompanyava. El segon, un moviment horitzontal per un passadís amb llum artificial d’hospital, amb quatre persones dretes al voltant.

El metge que intentava reanimar-lo va fer el que va poder, però ja no reaccionava. Les darreres descàrregues de desfibrilador no van aconseguir res. Deu minuts de reanimació van fer perdre les esperances a l’equip mèdic, que tot d’una, a un senyal del metge, es van aturar. Decebut, el doctor es va arrencar la mascareta i va anunciar l’hora de la mort. Ja no hi havia res a fer. L’únic soroll que se sentia en aquell moment era el xiulet de l’encefalograma pla.

Però no havia acabat. Tres minuts després, i amb tots els aparells apagats i el material recollit, una de les infermeres es va adonar que el pit del difunt s’inflava rítmicament: respirava! El que la medicina no havia solucionat ho feia ara aquell cos, que havia tornat literalment de la mort. No va costar gens estabilitzar-lo.

Un cop va recuperar la consciència, tot l’equip va anar a visitar-lo i es van interessar per com havia sortit de l’abisme després d’haver estat declarat clínicament mort. La resposta que va donar va sorprendre tothom:

- Si home! Ara que em començaven a rutllar les coses penseu que l’havia de dinyar!!?
.
autor: Xexu, del blog "Bona nit i tapa't"
.

lunes, 5 de octubre de 2009

127.- Paraules sense dir

.
El va mirar de reüll, mentre jugava amb el paper del sucre del cafè que s’estava prenent. No el volia mirar directament perquè no descobrís la necessitat que sentia d’abraçar-lo. Però no claudicaria, ell tenia la mirada perduda, observant el carrer, no es fixava en ella, no li deia res.

No sabia què dir, se sentia incòmode. Ella estava jugant amb el sucre i no el mirava. Estava en silenci des que havia arribat. Tenia ganes de fer-li un petó, de sentir que aquella distància entre els dos desapareixia, però no volia fer el ridícul, estava clar que el rebutjaria.

Havia anat de bòlit tot el dia per poder anar a la peluqueria a la tarda i preparar un sopar romàntic. Volia estar guapa per a ell. Li havia enviat un missatge per quedar, un missatge neutre perquè no intuís la sorpresa.

No li havia dit res en tot el dia. Avui era el seu aniversari i ella no se n’havia recordat. Un simple missatge neutre per quedar era tot el que li havia expressat. No entenia què li passava. Estava trist.

Quan va aparèixer al bar on l’havia citat no li havia dit res del seu nou pentinat, de la seva roba.. s’havia passat tot el dia esperant aquell moment, la seva reacció.. i ell no havia dit res. No entenia què li passava. Estava trista.


Es va aixecar per anar al lavabo. No podia suportar la situació. Tenir-la tan a prop però tan lluny alhora li havia generat un nus d’angoixa que no el deixava respirar.

Va veure com s’aixecava, com marxava al lavabo. No volia estar amb ella. L’angoixa que sentia va augmentar, no ho podia suportar, no volia sentir-se ridícula amb el seu pentinat nou per algú que ja no sentia res per a ella. Va demanar el compte.

Va sentir com demanava el compte, el cor se li va accelerar. No volia estar amb ell. Va preferir no girar-se. No volia sentir-se ridícul perseguint a algú que ja no sentia res per a ell.

Es va aixecar de la taula i va marxar.

Va obrir la porta del bany i va entrar.
.
autora: pluja, del blog Pluja d'estiu...
.

domingo, 4 de octubre de 2009

126.- Els vells amants


El cambrer els va acompanyar a la seva taula i els va saludar amb un somriure. Un somriure còmplice, de vells coneguts… De fet tots eren vells coneguts.
Ell li va passar la mà per la cintura amb un gest delicat. Ella va notar com se li electritzava el cos. Uns segons. Només amb aquell gest…
La taula era en un racó del menjador davant d’un balcó. Des d’allà els llums del poble i les munyanyes retallades donaven a l’estança un decorat màgic. Silenciós. De lloc perdut. De pau. Era el seu lloc. Un recés que visitaven des de feia anys. Un lloc resguardat de curiosos i turistes.
Ells es perdien…
I es retrobaven. Un any més…
Ella duia un vestit negre arrapat al cos i ribetejat amb una fina sanefa de brillantets, unes mitges de seda i unes sabates de xarol, de taló prim… Ell, aquells pantalons que tan bé li esqueien i un jersei gruixut de llana de color taronjat i una camisa de quadres…
Asseguts a taula brindaven amb un vi d’una anyada que els recordava alguna data compartida.
Els agradava descalçar-se mentre sopaven. Les llargues tovalles els ho permetia. Era un joc sinuós de tactes que es reflectia a la mirada. Ella sentia els peus d’ell que li fregaven els turmells i la resseguien , cames amunt…fins als genolls. Notava que el cor se li accelerava i que les galtes se li enrogien.
És del vi, li deia somrient mentre notava que un pessigolleig li pujava cuixes amunt, fins al sexe i s’instal.lava a la panxa, arran del melic. I assaborint un glop de vi es transportava anys enrere quan les trobades furtives els encenia la sang. Les abraçades apresades, els pits premuts i els sexes palpitant. L’escalfor dels cossos acaronat-se a recés d’un parc, quan l’hora minvava i la nit els protegia.
I tornava a obrir els ulls prometent-se no buscar en el passat ni endevinar el futur. Es despedien de nou… buscant en la mirada la paraula exacta que un any més no havien trobat.
.
autora: Noa, del blog La cuca al cau
.

sábado, 3 de octubre de 2009

125.- El pastís de formatge de la tieta Eunice


El pastís de formatge de la tieta Eunice és famós a tota la contrada. Cada dia el Tony’s s’omple de gent menjant-ne, des de fa molts anys, quan la tieta va començar a portar-li’n per vendre’l.

En Tony fa anys que no tanca el local, des de l’any de les destrosses que li van provocar un grup de clients furiosos per trobar el bar tancat i quedar-se sense pastís. No s’havia vist mai una fúria igual, van trencar fins i tot els posa-vasos de punt! Des d’aleshores el Tony’s és el que és : la única granja-bar de l’estat que pots trobar oberta les vint-i-quatre hores del dia, els set dies de la setmana, durant tot l’any. No tanca mai, ni el Dia de l’Aturat Feliç, sagrat per tothom!
Per que us en feu una idea de com treballa (clar que si no ho fes així, ja li haurien cremat el local més d’una vegada...).

En el fons els entenc, perquè està boníssim!
Ja no és només la cremosa textura que es fon a la boca, o la cruixent galeta de la base, o el punt d’acidesa de la maduixa trencant la dolçor del conjunt... És l’experiència total que vius un cop l’has acabat, quan tot un món de sensacions s’obre al teu davant, la felicitat pica a la teva porta i res és mesquí, tot és perfecte: un dia plujós es converteix en radiant, una mala notícia acaba essent un pessic de felicitat, l’alegria i el riure ho inunda tot, el món és meravellós.
Si el tasteu, esteu perduts, ja no voldreu menjar cap altre pastís.

El pastís de la tieta enamora.
Ningú més el fa tan bo, i això que ho han provat... n’han fet concursos i tot! Però mai han aconseguit igualar-lo.
I la tieta Eunice no n’ha mai dit la recepta a ningú. Ni a en Tony. Diu que el secret és l’amor i el bon humor amb què es posa a fer-lo. Jo sé que fa servir una aigua especial, és la única cosa que m’ha dit. Però segurament és una més de les seves tonteries... com la de parlar-li a la planta que té a l’eixida i anomenar-la Maria...
.
autora: Kudifamily, del blog Planeta Clàudia
.
font imatge: Half hour Meals
.

viernes, 2 de octubre de 2009

124.- La carta


Tenia la carta a les mans i les mans li tremolaven. Tenia la vista posada en el remitent, però sense veure-hi res. Els ulls els tenia negats de llàgrimes. El cap li bullia. El temps havia passat, ràpid en algun moment i a poc a poc gairebé sempre. I feia ja tants anys d’allò. No ho havia pogut oblidar, òbviament. Aquestes coses no s’enterren així com així, d’un dia per l’altre. No t’aixeques un matí i la teva memòria ha fet un esborrat selectiu. No. Això marca, i per tota la vida. I era una marca feta a foc, amb un ferro roent. Però una vegada havia après a conviure-hi, tot semblava una mica més fàcil. Una mica només, dintre de la dificultat implícita.

Va deixar la carta a sobre la taula, i la va mirar. Es desafiaven mútuament. Des que feia una setmana que l’havia rebut, la seva vida, les seves hores, els seus minuts, havien esdevingut un continuat desfullar d’una flor imaginària on l’obro o no l’obro era la constant que es repetia al seu cap. Què fer? Feia cinquanta anys que no havia tingut notícies del Manel, el seu marit. I ara li arribava una carta d’ell, datada de gairebé cinquanta anys enrere. Potser la darrera carta que va escriure en vida? Potser la constatació de que finalment havia marxat lluny d’ella i l’havia abandonada? No sabia què fer. Millor deixar les coses d’aquella manera o saber definitivament la veritat? Es veia incapaç d’escollir. Avui no. Es va alçar, va agafar la carta i la va tornar al guardar al calaix on des de feia una setmana romania guardada. Demà, potser, sabria què fer. Avui no.
.
autor: Jordi Casanovas, blog He omplert la banyera d'aigua freda
.

jueves, 1 de octubre de 2009

123.- La pintura dels préssecs

.
S’havia adonat que, quan olorava pintura fresca, li venien ganes de menjar préssecs. L’olor de la pintura es confonia amb l’olor de la fruita –una mica àcida, suau a la pell i dur a la carn.
I mai no s’havia preguntat per semblant associació d’idees. Però, un dia, en tornar a passar això, aparegueren un seguit d’imatges llunyanes, com arrencades d’una pel.lícula neorrealista: Veié un piset; dins del qual, una nena tafanejava, envoltada de matalassos drets recolzats a les parets, mostrant descosits i llargues puntades desiguals als folres.
Per les finestres s’escolava una claror groga d’estiu, tallada per les línies paral.leles de les persianes i, en tocar les coses, es deformaven: llises a la paret, ondulades a les cadires, als llits desmuntats i apilats de qualsevol manera.
La nena, amb calces i samarreta; duia un préssec a la mà, mossegat, amb la pell rentada a l’aixeta. Ningú no la destorbava i es ficava allà on volia; asseguda al terra, mirava i remirava la pols feta miques pel sol; es movia amb lentitud i el cos s’omplia i es buidava de talls lluminosos.
Quan es cansava, els matalassos l’acollien amb una carícia tova, –llançant-se des de molt a prop o des de ben lluny.
Als dormitoris, pares i germans feien soroll –rialles i cançons al compàs de la ràdio-: ”¡Passa’m la brotxa neta! ...¡grata aquella taca de pintura! ... y quiero una camiseta que tenga el número cien... . Mamá, els testos dels geranis destorben a la finestra!”.
Feien neteja, amb renovament de pintura inclòs. Pintaven cada any d’un color. Al menjador es passava el rodet amb un color pàl.lid. Quan aquesta pintura s’assecava, torna a passar el rodet, aquest cop un rodet ple de dibuixets en relleu; quan rodolava paret amunt, es repetien o casetes, o flors, o parelletes de xinesos, ...
Els dormitoris només tenien un color: el de les nenes, rosa; el dels nens, verd poma; el dels pares, violeta.
L’olor de pintura fresca es barrejava amb el de la pols i la humitat que desprenien els matalassos.La nena menjava préssecs, mirava, escoltava i fruïa d’aquella llibertat a l’imperi del desordre i l’anarquia dels mobles, justament en començar les vacances d’estiu.
.
autora: Luguca (conte amb 365 paraules justes!)
.