363.- Evanescència

Com cada matí, després de sortir de la dutxa i gairebé sense eixugar-se, se situà davant el mirall i de manera rutinària es va posar a xiular la cançó que sonava a la ràdio que hi havia a l’habitació, a sobre la tauleta de nit. Després d'ensabonar-se a consciència, s’afaità amb la navalla. Mentre es pentinava, de sobte observà que els cabells se li anaven desprenent a flocs cada cop més grans, fins que, sense que hi pogués fer res per evitar-ho, es quedà sense ni un sol pèl. Incrèdul, passà la mà per la calba i s’adonà que les seves orelles, que havien adquirit un aspecte gelatinós, s'anaven estirant fins a tocar al terra, on acabaren formant dos monticles enganxifosos de color rosat.

.

A continuació li va arribar el seu torn al nas, que se li anà enfonsant lentament a dintre de la cara, fins a desaparèixer. Això va ser just abans que l'ull esquerre escapés de la seva òrbita i quedés allotjat a l'orifici del desguàs del lavabo. En aquest instant va resoldre pessigar-se a una cuixa, per comprovar que no es tractava d'un malson. Sentí immediatament el dolor agut i llavors pensà a cridar per a demanar auxili a qui pogués escoltar-lo. Però ja era massa tard. Amb l'únic ull que li quedava va aconseguir veure encara, abans que aquest emprengués el camí de l'altre, com la boca se li anava esborrant també del rostre. Feia una estona que ja no podia escoltar Sinatra cantant a la ràdio “Strangers in the night”.

.

autor: Joaquim Valls

.