sábado, 22 de mayo de 2010

356.- Sento

Sento com m’agafes del coll i em tires a terra. Sento com em colpeges el cap contra l’acera. El meu crani esberlar-se i el meu “jo” fer-se miques amb ell. Sento les teves puntades a l’estomac i al pit i sento com les meves costelles no son prou fortes. Se’m claven als pulmons i se’m para la respiració. Se’m claven al cor fent que perdi el monopoli de la sang. Les entranyes em rebenten i m’exploten en el ventre sotmeses a la teva força, deixant que la merda campi lliure pel meu interior. Sento els cops a l’esquena, a les cames, a la cara. Cada cop més forts, frenètics i salvatges. Sento com no ho podré aguantar durant molta estona i, poc a poc, em noto defallir. Però encara puc sentir la teva brutalitat en la màxima expressió i com està acabant amb mi i amb el que havia sigut jo fins al moment previ de caure presa de la teva ràbia.

Ara, sento el teu alé als llavis. I sento com l’únic que has fet ha estat atansar-te a fer-me un petó.

Autor: A. M. P.

Blog: Petites discrepàncies

12 comentarios:

bajoqueta dijo...

És com el conte del pastor mentider, que al final ja no se'l creu ningú...

Un conte fortíssim!

Moltes gràcies Arcadi :)

Laura T. Marcel dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
Laura T. Marcel dijo...

Carai amb el conte! Crec que hauria de tenir una avis que digués: "No Apte per a persones sensibles". És bastant fortet. Com a relat està bé, però el que no entenc és que aquest no ofereixi problemes i a mi se'm censurés la fotografia d'un transplantament...

Pau Samo dijo...

brutal! m'agrada la discrepància, els antagonísmes, la vida pot ser així per a molta gent

P-CFACSBC2V dijo...

Uf! Bastant fort, però també ben escrit. M'ha agradat, això del "monopoli de la sang".

Víctor dijo...

Molt bo, Arcadi. Un final sorprenent i colpidor.

Dissortat dijo...

No és que m'impressione l'exagerada brutalitat del conte, però tampoc crec en absolut que la foto que va incloure Laura T. Marcel en el seu tinguera res que ferira la sensibilitat del lector. Era el tronc d'un home amb una perfussió en un braç... Bé, però anem al que anem.

Espere que la primera part d'aquest conte "a ningú que li passe" com es diu per algunes comarques d'aquesta zona. De fet en tots els meus anys de treballar en un servici d'Urgències, mai he vist res paregut, afortunadament. Respecte al desenllaç, aquest si que vos el desitge a tots.

Una bona descripció Arcadi i un bon acabament.

XeXu dijo...

Caram, ara m'has fet venir ganes de rebre un petó així, que em provoqui aquestes sensacions!

Elvira FR dijo...

Quin impacte! un conte contundent, brutal, magnific !

Pilar dijo...

Un cúmul de sensacions i sentiments brutals, continguts en poquíssimes paraules.
El final és molt sobtant...O potser no.
Et felicito.

txernòbil brain dijo...

Moltíssimes gràcies a tothom! Entusiasmat amb les vostres paraules, de veritat!
En podeu trobar més a http://petitesdiscrepancies.blogspot.com/ no dubteu en visitar-ho!

Marta dijo...

Contundent, sí, és la paraula. M'impacta la por que la protagonista sent.