336.- Olor de sol

Vivíem al primer pis d'un edifici de quatre plantes, sense ascensor. Al terrat cada veí disposava, per a assecar la roba, d'un estenedor que anava d'un extrem a l’altre. En aquella època, els bolquers infantils eren grans peces de roba de cotó, de forma quadrada. Jo, que no tenia encara un any, n’embrutava cada dia una dotzena. La nostra flamant rentadora, de turbina, tenia una peça hemisfèrica de goma que girava en el fons de la cubeta i en la seva part superior incorporava, per a escórrer les peces, dos corrons de fusta que s'accionaven mitjançant una maneta. Els bolquers havien de rentar-se sense emprar lleixiu, per no fer malbé la delicada pell dels nadons. Perquè conservessin la blancor, només existia una fórmula: havien d'assecar-se a ple sol.

Cada migdia la meva mare, de nou embarassada, dipositava la roba per rentar en un gibrell, que treia al replà. Tot seguit agafava una flassada vella, em prenia en braços, tancava la porta, anàvem fins al terrat i em deixava assegut a sobre la flassada, jugant amb les pinces de la roba. Després, sense donar-me l'esquena, retrocedia fins a les escales, les baixava corrents, es feia amb el gibrell i tornava a pujar-les a la mateixa velocitat. Si a l'hora habitual d’anar al terrat sorgia algun contratemps que l'hi impedia de fer-ho, li entraven ganes de plorar: temia que el sol se li escapés.

.

El meu pare acostumava a arribar quan fosquejava. Llavors es feia càrrec de mi i ella podia pujar, sense pressa, a recollir la roba. Allà dalt, sovint la seva mirada es desviava cap als edificis veïns, en els terrats dels quals vagaven les siluetes d'altres dones que recollien roba estesa o que, recolzades sobre els murs exteriors de les cases, treien el cap, immòbils, contemplant els llums de la ciutat. Mentre anava desprenent els bolquers de l'estenedor, comprovava, duent-se un per un a la cara, que no hi quedaven restes de taques i que encara feien olor de sol.

.

autor: Joaquim Valls

.

dibuix: Guillem Valls