domingo, 2 de mayo de 2010

336.- Olor de sol


Vivíem al primer pis d'un edifici de quatre plantes, sense ascensor. Al terrat cada veí disposava, per a assecar la roba, d'un estenedor que anava d'un extrem a l’altre. En aquella època, els bolquers infantils eren grans peces de roba de cotó, de forma quadrada. Jo, que no tenia encara un any, n’embrutava cada dia una dotzena. La nostra flamant rentadora, de turbina, tenia una peça hemisfèrica de goma que girava en el fons de la cubeta i en la seva part superior incorporava, per a escórrer les peces, dos corrons de fusta que s'accionaven mitjançant una maneta. Els bolquers havien de rentar-se sense emprar lleixiu, per no fer malbé la delicada pell dels nadons. Perquè conservessin la blancor, només existia una fórmula: havien d'assecar-se a ple sol.

Cada migdia la meva mare, de nou embarassada, dipositava la roba per rentar en un gibrell, que treia al replà. Tot seguit agafava una flassada vella, em prenia en braços, tancava la porta, anàvem fins al terrat i em deixava assegut a sobre la flassada, jugant amb les pinces de la roba. Després, sense donar-me l'esquena, retrocedia fins a les escales, les baixava corrents, es feia amb el gibrell i tornava a pujar-les a la mateixa velocitat. Si a l'hora habitual d’anar al terrat sorgia algun contratemps que l'hi impedia de fer-ho, li entraven ganes de plorar: temia que el sol se li escapés.
.
El meu pare acostumava a arribar quan fosquejava. Llavors es feia càrrec de mi i ella podia pujar, sense pressa, a recollir la roba. Allà dalt, sovint la seva mirada es desviava cap als edificis veïns, en els terrats dels quals vagaven les siluetes d'altres dones que recollien roba estesa o que, recolzades sobre els murs exteriors de les cases, treien el cap, immòbils, contemplant els llums de la ciutat. Mentre anava desprenent els bolquers de l'estenedor, comprovava, duent-se un per un a la cara, que no hi quedaven restes de taques i que encara feien olor de sol.
.
autor: Joaquim Valls
.
dibuix: Guillem Valls

15 comentarios:

xaruga dijo...

Eren temps en que les dones, generalment "no treballaven"; vull dir que es quedaven a casa a fer d'ames de casa, la qual cosa volia dir que no paraven ni quan dormien. Eren temps de menys nivell de vida, però potser, també, de millor qualitat i millor educació dels fills. Es clar que, l'educació dels fills també era cosa de la dona, majoritàriament. Bona evocació d'aquells temps, Joaquim.

JJMiracle dijo...

Bon conte, i càlid (potser per aquesta olor de sol).

Pep dijo...

Recordar les olors, els petits detalls dels temps d'infància i posar-ho en paraules és un regal per els que llegim els relats i contes.

Anónimo dijo...

A mi també m'agradava moltíssim la feina de pujar al terrat amb la mare i esperar estones llargues i càlides que ella acabés d'estendre la roba de 8 persones.

M'ha agradat el conte i he recordar els jocs amb les pinces.

Luguca

Len0re dijo...

Quin conte tan bonic, just en el día de la mare. Jo també vaig ser una nena que esperaba al sol gaudint del seu calor i llum. I les mares sempre preocupades de que ni la mes petita taca destacara en la roba, que lluia radiant quan ens treien al carrer. De la roba, del dinar, de quan ploraves, de la netetja....

Elfreelang dijo...

Temps era temps ....un bon retrat conte de temps del passat....

Laura T. Marcel dijo...

Una foto en blanc i negre que molts tenim en la nostra memòria. Una foto que potser la majoria la vam viure sense ser-hi a la pròpia foto però de la que teniem les sensacions molt a prop.
Com diu la Lenore, si que és un bon homenatge a les mares, avui que és el seu dia.

senga dijo...

...sí, un homenatge a les mares perquè elles són les que poden entendre al nadó pel lligam que hi tenim...un homenatge a les mares que no renuncien a fer de mares i donar al nadó aquesta seguretat que serà per la vida...i una queixa per creure que la dona pot i ha de fer quatre feines a l'hora les 24 hores del dia...una farsa que va molt bé a alguns i en surten molt malament uns altres...

Carme Rosanas dijo...

Jo també recordo aquesta mena de rentadores i la roba estesa als terrats... Un conte bonic i nostàlgic.

No hauria de ser Olor de sol?

Garbí24 dijo...

I si ho pensem bé...tampoc ha passat tant de temps

kweilan dijo...

Bon conte!

Marta dijo...

Olor de sol, que bonic!

Joaquim dijo...

Gràcies pels vostres amables comentaris. Suposo que, això que hagi aparegut publicat el dia de la mare, ha estat cosa de la casualitat. Una curiosa coincidència, però.

Carme, penso que tens raó. Li demanaré a la Mònica de canviar el títol pel que suggereixes.

bajoqueta dijo...

Ja et vaig dir que em portava molts bons records este relat :)

Ara mateix ho acabo de canviar, que tenen raó és "olor de".

I ja li pots dir al teu fill que tinc el dibuix de fons al portàtil, m'encanta!

bajoqueta dijo...

Ah i per cert, que ha estat pura casualitat que este conte hagi estat publicat expressament. Però com este blog és màgic i els contes també es posen al dia que cal, no és la primera vegada que passa :)