viernes, 7 de mayo de 2010

341.- Somriures

Avui m'he llevat d'hora i, sortosament, de bon humor.

Avorrit d'escoltar sempre les mateixes cançons a la ràdio he començat sense adonar-me a taral·lejar alguna de les meves preferides mentre em feia l'esmorzar. Aixeco les persianes i el dia és radiant, el cel blau em transmet calma mentre, assegut en front a una bona tassa de llet, el sol de l'hivern m'escalfa l'esquena i em fa somriure gustosament.

Friso per sortir al carrer i passejar sota els pollancres del parc, així que m'arreglo sense perdre temps. Quan me n'adono em trobo jugant amb el meu reflex al mirall, cada ganyota replica l'anterior. Em somric burlonament.

Arribo al parc i contemplo bocabadat tots els seus racons com si fos la primera vegada que els meus peus trepitgen aquelles fulles caigudes del cel. M'aturo per observar l'avi que feixugament, però amb la il·lusió més infantil, juga a futbol amb el seu nét. “Sóc millor que tu, avi!”, crida el petitó tot just després que el seu avi perdi la pilota. Aleshores la memòria li torna a la seva llunyana joventut i una llàgrima li regalima sota les ulleres per la galta esquerra. Em mira, potser es pregunta si des d'on sóc entreveig els seus records en estat líquid. Jo li somric compassiu mentre, durant l'encreuament de mirades, quedo perplex en veure'm a mi mateix. Un calfred recorre el meu cos quan em sento identificat en ell. Sóc aquell tendre avi, fent equilibris impossibles per tal de gaudir amb el meu nét, aferrant-me de tot cor a la vida i lamentant-me d'haver-la après a valorar massa tard. Recordo amb nostàlgia l'esdevenir del temps, el presumptuós rellotge de la meva existència quan a cada segon engendrem somnis i a cada moment se'ns esvaeixen entre els dits de la mà.

Torno a casa encara pensatiu però amb una idea ben clara: no faré cap més passa sense que l'afany de viure sigui el perquè dels meus actes.
Camino i somric.

autor: Dan, del blog El vol del mussol

13 comentarios:

Pilar dijo...

He vingut corrents en veure el dibuix, Dan. Què puc comentar que no t'hagi dit quan el vaig veure per primera vegada?
Escrius i descrius d'una manera que no em deixa indiferent.

JJMiracle dijo...

Una bona lliçó de vida!

xaruga dijo...

De tant en tant val la pena parar-nos un moment per a adonar-nos
que estem vivin. Hi ha moments que som feliços i no ens en adonem. Molt temps després ens en recordem, però el moment ja ha passat. Això li passa a l'avi que juga amb el xiquet. Està pensant en un temps passat que no tornarà i s'està perdent un moment impagable jugant amb el seu net. Molt bo el teu conte, Dan. L'enhorabona.

◊ dissident ◊ dijo...

Sempre el va intent d'aprofitar tots els moments de la vida. És impossible per molt que ens esforcem.

La por a la vellesa és general i molta.

Molt bé narrat.

Marta dijo...

Cal viure el present i assaborir cada instant. Gràcies, crec que avui em feia falta la reflexió.

Garbí24 dijo...

Tots hauriem de tenir aquest ùltim paràgraf als nostres caps.
Molt ben escrit

Joaquim Valls dijo...

M'ha agradat molt el teu relat... en la forma i en el fons. Enhorabona!

montse dijo...

Hem d'aprendre a mirar com si fos sempre la primera vegada.
Bon relat i bona reflexió.

McAbeu dijo...

Mirar i viure la vida des de darrere d'un somriure és la millor manera de fer-ho.
M'ha agradat molt el conte!

senga dijo...

...les meves passes seran, són,el reflexe de l'afany de viure i aprendre...també quan sigui gran...gràcies per tanta nostalgia que ens vivifica per continuar sens parar cap el proper pas...i sempre, tot ple de miralls...

Carme Rosanas dijo...

Quin dobuix més especial! M'agrada! I el conte també! Que no ens deixi mai l'afany de viure!

bajoqueta dijo...

Com diu Garbi: "tots hauriem de tenir els últims paràgrafs al cap".

Moltes gràcies pel conte Dan :)

DAN dijo...

Moltes gràcies a tots i totes vosaltres per haver-lo gaudit. M'alegro molt que us hagi agradat, doncs un somriure no deixa de ser el nexe perfecte del present amb el passat i el futur de les nostres vides.
Ens llegim! Salut!