martes, 11 de mayo de 2010

345.- Amics virtuals

En el moment en què es van conèixer ja els va semblar que compartien alguna cosa. Aleshores no ho sabien, però es van fer bons amics, i mitjançant el correu electrònic s’explicaven coses, col·laboraven en projectes nous, descobrien casualitats en les seves vides que els unien per un o altre motiu. Quan un tenia una idea, l’altre la reforçava amb suggeriments que la feien més rica, quan un dels dos es sentia decebut, l’altre reaccionava animant-lo. Així van anar teixint una xarxa invisible d’amistat i col·laboració que els mantenia en contacte. Tot en el marc virtual d’Internet; de fet, gairebé no es veien mai però se sentien feliços de saber que,passés el què passés, a l’altra banda de la pantalla l’amic sempre hi era.

Però les coses no sempre són com volem que siguin... Un matí Internet va deixar de funcionar. Els dos amics no sabien què fer, ara perdrien el contacte. Vaja!, tan bé que els anava saber que podien comptar amb el suport virtual de l’amic!. No,no,no, allò no podia ser de cap manera.

Es va anar fent fosc i a poc a poc van anar apareixent els primers espurnejos dels estels, fins que van omplir tot el cel de llumenetes. Ara tots dos, cadascú en una ciutat diferent del país, contemplaven el firmament i s’enviaven missatges imaginats que es transmetien entre les constel·lacions, units per una mena de xarxa còsmica que els interconnectava.

Si!, allò era la solució. Els seus pensaments es transformaven en energia i aquesta es transmetia d’estel en estel fins arribar a entrar en contacte amb l’energia dels pensaments de l’altre. De vegades arribava en forma de somni, d’olor, de melodia, d’onada del mar o de corrent d’aire. Amb o sense correu electrònic, havien trobat la manera de comunicar-se. Podien percebre la presència de l’amic de mil maneres diferents.

Les seves eren ànimes bessones i des d’aquell moment van comprendre que malgrat qualsevol dificultat aparent, es retrobarien sempre.

Autora: Miri4, del blog “+3

17 comentarios:

P-CFACSBC2V dijo...

El que pot fer l'amistat! Bon conte!

Pilar dijo...

Malauradament, retrobar-se en un record és perdre cada dia una mica a l'amic.
Bon conte...Per a reflexionar.

xaruga dijo...

La telepatia és anterior a la xarxa d'Internet. En aquest cas evoluciona a partir de la xarxa. Podria ser, hi ha tants misteris en el ser humà.

montse dijo...

Bon conte, una nova forma de fer amics amb el plaer de la paraula escrita a la xarxa.

garbi24 dijo...

Quant es crea un vincle és molt dificil de trencar.

kweilan dijo...

Molt bonic!

Julio Fidel dijo...

He venido a dar con este texto justamente en el momento adecuado.
Que se vaya la luz es algo que me preocupa. Que se vaya la conexión eléctrica y por consiguiente nuestra conexion a internet y por lo tanto la conexión escrita con los nuevos amigos de quienes no conocemos muchas veces sus caras pero sí sus almas.

Dicen que hay otra red en una dimensión superior o, al menos, con una dimensión más, o varias, que la red de redes internet, la aldea global.

A ésta algunos la han llamado "latice". Se llame como se llame el caso es que existe. A mí me consta. Sus nodulos o sus neuronas se unen a base de Sincronicidad, otro concepto que debe de escribirse con mayusculas, con Mayusculas, porque funciona.

La red a la que estamos conectados mediante energía eléctrica, internet,en la que ahora estamos, no es más que un mapa, un plano, para buscar el tesoro pero el tesoro no está en el plano; en el plano solo está la cruz indicandonos junto a qué palmera está enterrado pero el verdadero tesoro hay que ir a buscarlo a la realidad, a una realidad superior a aquella en la que está dibujado el mapa y que existe a pesar de la existencia o no del propio mapa.

Me preocupa a veces perder el mapa pero como se dice en el escrito nos quedan las estrellas para poder guiarnos y para poder hablar entre nosotros y cambiar nuestros cromos y así poder terminar el album de nuestras vidas pero en un conjunto de dimensiones superior al de la realidad en la que creemos movernos.

Un abrazo a todos lo amigos virtuales en el mapa pero reales un palmo más arriba de la superficie plana del papel y aunque se salten los fusibles.

Julio

bajoqueta dijo...

Molt bonic Miri, això de continuar comunicants-se d'una altra manera et fa tenir esperança entre ells.

Gràcies!

Marta dijo...

Un conte molt bonic. Si confiessim més en la telepatia la tindriem més en compte.

bajoqueta dijo...

Ja hi tornem a ser... estic farta de blogger... no surten alguns missatges...

Carme dijo...

Molt bonic, Miri! Els amics virtuals, són amics de veritat, i com a tals connecten sempre d'una manera o altra!

Miri4 dijo...

Els amics, virtuals o no, són molt importants per a mi. I també ho és trobar la manera de mantenir el contacte amb ells.
M'han agradat molt els vostres comentaris.
Moltes gràcies a tots/es.

La Meva Perdició dijo...

I sense tenir que recórrer a servidors que fan pagar un dineral, i funcionen a pas de tortuga. ^_^
M'agrada aquesta connexió còsmica entre els dos amics. Es com dir que tot té un sentit i les coses estan al seu lloc per alguna raó. Felicitats pel relat.

Dissortat dijo...

Trobar amics en la xarxa és possible. I per descomptat, seguir connectats sense estar en internet, també és possible, mirant la lluna. Jo seguisc mirant la lluna. Un conte que a nivell personal m'arriba molt fondo.

Descrius molt bé el dia a dia d'alguns...

Miri4 dijo...

Gràcies també als darrers comentaris de La meva Perdició i de Dissortat!

Jordi Canals dijo...

M’ha agradat molt el teu escrit Mireia i m’he sentit molt a prop de la teva descripció sobre el vincle de l’amistat. De l’estar bé dues persones encara que sigui virtualment, poder compartir coses, esperances, somnis, projectes. Un tresor molt volgut i net que uneix a dos essers.
Una abraçada amiga.

Miri4 dijo...

Gràcies, Jordi!