La apresurada ducha, que se me antojaba demasiado lenta, el champú sugerido, un secado rápido.
El desayuno, breve sabor del café con leche, demasiado caliente, abandonado en la cocina. Prisa.
El apresurado beso de mi hijo, leve roce de sus labios infantiles en el fugaz umbral de la escuela.
Muy apresurado mi paso hacia la oficina, casi volando, veloz. Mi cuerpo en feroz movimiento. Mi mente planeando sobre mil quehaceres pendientes, programando el día, planificando tareas, compras,...
Y de pronto… cayó el telón, en forma de dolor agudo, de inesperada náusea. Cayó antes de terminar el primer Acto. Mi vida se frenó, súbita y brutalmente, sin previo aviso, en plena calle y a la luz del día, de ese día que nació apresurado y murió inmovilizado.
Ahora… cada día nace apresado. Apresado en un nido de yeso, día a día, hora a hora, incubando mis huesos fracturados, paladeando sabores casi olvidados. Dulce presa del tiempo, mi tiempo, sin prisa.
autora: Mònica Pagès,
8 comentarios:
Doncs haurem d'aprendre d'anar més pausadament per la vida....i de passada serem més feliços
Com diu Garbi, hauríem d'apendre a anar més lents, de vegades no cal córrer tant.
Gràcies pel conte Mònica :)
I semblava que si feia tard a l'oficina s'havia d'esfonsar el món. L'oficina continua, el món continua i sense ella. Hauríem TOTS d'aprendre a relativitzar la trascendència de la nostra feina. Ja sé que la resposabilitat pesa, però també hi ha un xic de vanitat que ens fa pensar que som gairebé imprescindibles.Disculpa, Mònica, estic parlant en general, inspirat pel que tu ens has contat.
Molt bona manera de plasmar com són d'innecesaris molts dels esforços que fem. No tot està a les nostres mans.
Luguca
Així va el món. Que m'ho diguen a mi...
Una realitat que ens descrius molt bé.
I per a quan nosaltres?
Una realitat com un temple, la vida s'escapa segon a segon: Com diu un anónim: "Qui no assaboreix la vida no la viu"
Una abraçada a tots.
Si no vas al ritme adient, la vida et para.
...i la Vida ens dóna el més convenient...sempre per aprendre...és curiós perquè sembla que el cervell decideix continuadament què fem... però, de sobte...ai las!...què passa?...no som res...deia el jefe...
Publicar un comentario