jueves, 6 de mayo de 2010

340.- Somnis

Una vegada més, tan sols ha estat un somni! - diu el Doctor Daniels, mirant-me des de les seves petites ulleres de llegir –.

Fa molts dies que m’està dient el mateix. Des de que vaig arribar a la Clínica m’està tractant com un ser estrany, cada visió que l’hi explico li sembla inversemblant, però jo sé que és alguna cosa més.

Tot va començar fa un any. Havia anat d’acampada tot sol i aquella nit la Lluna plena omplia el cel, i un halo de llum l’envoltava il·luminant el bosc i el rierol que passava xiuxiuejant a prop d’on estava. Em vaig estirar a sobre el sac de dormir i vaig observar els petits núvols que passaven tot acaronant, metafòricament, aquella lluent rodona blanca. Com més me la mirava em semblava que cada cop era més i més gran, i sense saber-ho, la llum em va envoltar i em va engolir.

De sobte em vaig trobar en mig d’una batalla. Les bales xiulaven per a tot arreu i els gemecs dels ferits omplien els silencis. Al terra hi havia un soldat que em mirava amb els ulls molt oberts tot dient “D’on has sortit, fa un moment no hi erets, ets un àngel?” Duia una ferida al cap i li brollava la sang mentre continuava dient coses sobre mi i els déus. Sense saber com, vaig trobar-me curant aquell soldat mentre la guerra continuava com si fos lluny d’aquell lloc. Quan vaig acabar, el soldat em va donar una foto. Llavors tot es va difuminar i em vaig trobar altra cop damunt del sac de dormir. Tot havia estat un somni! L’endemà quan vaig replegar les coses per tornar a casa, vaig quedar perplex al veure que a dins del sac de dormir hi havia la foto que m’havia donat aquell soldat.

Des d’aquell dia, cada nit tinc una visió. Sigui a on sigui, apareixeu en guerres, batalles, caps de refugiats, hospitals de campanya i fent ús de la meva professió curo a una persona cada nit. Quan torno, el metge segueix dient que ha estat tan sols un somni, però... Ja tinc tres-centes seixanta cinc fotografies que no puc dir de qui són.

Autor: Josep Maria Repullés

Participa a Joescric.com

Conte amb 365 paraules justes


7 comentarios:

Dissortat dijo...

Em sembla que el protagonista és esquizofrènic, però de tota manera els seus deliris, a pesar de succeir en escenaris espantosos, són veritablement reconfortants per a ell, doncs aconsegueix guarir a tots aquells als que "tracta" en les seues al·lucinacions. Tot açò deu ser conseqüència d'algun trauma infantil. Respecte a les fotos, segurament les cerca en google, les imprimeix en paper fotogràfic i les col·loca on li convé de manera inconscient. Crec que he resolt el problema del "Somiador que sanava soldats", encara que potser hauria d'aprofundir més en la seua ment trencada. El doctor Daniels també ho té clar.

Un conte veritablement bo. M'ha encantat. Salutacions i enhorabona Josep Maria!!!

xaruga dijo...

Dic jo que les fotografies deuen sortir d'algun lloc, no? El protagonista no ens ha dit on viu. Pot ser que està a un lloc on hi ha guerra i no és cap somni. Si de cas,jo canviaria de metge. Bon conte, Josep Maria... i polèmic.

Elvira FR dijo...

Els somnis poden ser curatius i mai se sap quina és la frontera prima que separa o uneix la realitat del somni...molt bon conte!

Marta dijo...

Potser li passa del cert, potser es trasllada en somnis i ves a saber... hi ha tantes coses intangibles que són i desconeixem.
Un bon conte! Ah! I un detall això de les "365" fotografies...

senga dijo...

...clar 365 fotos...365 contes...aquest s'ha ficat en aquest bolc...el que passa és que no ho sap...si us plau bajoqueta ajuda'l!.

Molt bé el conte i sigui realitat, somni o ficció aquí el que compte són les vivències que ens proporcionen qualsevol de les situacions i aquestes vivències sempre parlen de nosaltres...res passa perquè sí, tot té el seu sentit en la nostra intimitat.

montse dijo...

Aquest somni te'l provoca el contacte tel·lúric que tens entre la mare terra i la lluna. La solució és que vingui una meiga i et desperti.

bajoqueta dijo...

Josep M. me'ls has alborotat a tots i fan de metges ara jajaja.

A mi m'ha agradat molt, jo me'l crec. Són els metges que estan locos.

Moltes gràcies per compartir el teu conte :)