lunes, 24 de mayo de 2010

358.- Memòria de peix

No coneixia a aquell xaval. Va arribar inconscient en una ambulància. “Un TCE” (Traumatisme craneoencefàlic), ens van dir. Tots corrent a la sala de Reanimació. El xic és porter d'un equip de futbol local. Eixa vesprada de diumenge en una de les seues parades es va colpejar amb força contra el pal de la porteria, però va parar el gol, això és el que li va contar al metge el seu preocupat entrenador, que el va acompanyar fins a l'hospital. El xiquet només tenia un bony en el cap que cobria el seu cabell negre. Va despertar de cop i volta, espantat, i es va asseure en el llit. Em va estrènyer amb molta força el braç i em va preguntar si estava mort. Li vaig dir, tranquil·litzant-lo, que si notava el meu braç en la seua mà i la meua mà sobre la seua, és que estava viu. Em va soltar i va abandonar el seu llarg cos sobre el llit. El xic no recordava res del que li havia passat. Només podia dir-nos el seu nom -Juanca- i poc més. Després, ja més despert va començar a preguntar-me una vegada i una altra: “Què m'ha passat?”. L'hi explicava sintetitzant al màxim el que ens havia contat l'entrenador: “Estaves jugant al futbol. Tu eres porter, te’n recordes? Has parat un gol i t'has donat un colp contra el pal, i ara estàs un poc despistat". Ell assentia i tancava els ulls, però un minut després tornava a preguntar el mateix i això durant més d'una hora que vaig estar vigilant la seua evolució. Al final la seua insistència em feia somriure. Una amnèsia temporal? Ja no ho sabré. El van traslladar al seu hospital de referència. Quan se n’anava va llegir el meu nom en la targeta d'identificació i es va acomiadar de mi dient: “Adéu Jordi. Em vaig a oblidar de tu de seguida... Ara si que penge les botes”. I es van perdre les seues paraules en el corredor.

Autor: Jordi el Dissortat

Blog: En el bosque de la larga espera

Foto: Jerukiti

(conte basat en fets reals)

19 comentarios:

P-CFACSBC2V dijo...

Uf! Pobre xiquet…

bajoqueta dijo...

Esperem que només fos temporal, i que pogués recuperar el seu lloc a l'equip.

Gràcies pel conte Dissortat :)

(si et preguntes perquè surt el teu nom del blog en blau... és perquè blogger em va donar molts problemes amb este conte i sortia amb les lletres molts grans encara que jo ho arreglés, i després sortien algunes coses i d'altres no... ho he posat en blau i cap problema).

montse dijo...

M'ha agradat fa reflexionar sobre la fragilitat de la vida i de la memòria penjant d'un fil.

Pilar dijo...

Aquesta és la cara amarga de l'esport.
Un conte per a reflexionar, Dissortat.

Carme dijo...

Espero que es recuperés, penjar les botes o no, ja no ho sé, tampoc és tant important.

Una història inquietant...

Marta dijo...

M'ha agradat la paciència de l'infermer repetint-li els fets. Sempre hi ha qui és la nostra memòria, en tot.

garbi24 dijo...

Bé tot i el tràgic del compte almenys sembla acabar bé, potser ara és entrenador de porters d'algun equip...

La Meva Perdició dijo...

Quan se'm passa pel cap deixar de prémer les tecles del PC, per sortir a estirar les cames em trobo amb el teu relat que em recorda lo perillós que és practicar esports! ^_^
(Tira de la veta d'hospital, que se et dona bé, Jordi).

McAbeu dijo...

Jo, com la Bajoqueta, espero que tot sigui una afectació temporal. Això de l'amnèsia fa por. Bon relat!

La Dame Masquée dijo...

Eso le ocurrió realmente a alguien proximo a mí. En el hospital cada dos o tres minutos se le olvidaba todo despues de ese golpe en la cabeza que se dio jugando al futbol, y volvía a preguntar qué hacía allí.
por fortuna el asunto tuvo un final feliz, y recuperó la memoria.

Feliz comienzo de semana

Bisous

senga dijo...

...quan tot va bé els cops es fan més lleus, sobretot si estàs ben acompanyat...fer companyia una gran ajuda...gràcies per la història...

maria dijo...

Una història amb tristesa...o potser és la sensació que m'ha donat.^^ molt bé.

Joaquim Valls dijo...

Una bonica història de desmemòries.

M'ha fet pensar que a unes professions més que a d'altres, et trobes a més persones "de pas".

Javier Peralta Medina dijo...

No creo que un trato tan bueno dispensado así, se olvide..
Me ha gustado

Laura T. Marcel dijo...

La fragilitat de la nostra màquina "perfecta". La delicadesa d'una mà paciènt. Li faltava memòria però va poder captar la sensibilitat de la mà amiga. Una lliçó més que ens dona la vida.
Gràcies per compartir aquests "moments".

wizard dijo...

S'hen recordaerá de tu segur. Un dia trobarás un mag i et dirá."Ei noi dels escuts".jeje

Anónimo dijo...

És una experiència forta. Però segur que el protagonista se'n va sortir bé i no va arribar a penjar les botes...

Marina.

Neth dijo...

El meu valencià no és dels millors, però ho intentaré. Disculpa'm si escric alguna barbaritat.

Jo vaig estudiar auxiliar d'infermeria (no és el mateix ni de lluny, però té que veure amb la salut) fins que el piano em va raptar. Vaig compendre que eixe món no era per a mi. Suportava la sang, les operaciones quirúrgiques, les ferides, les enfermetats... Però el sofrimente humà no, això era superior a mi, no podia, acabava fent-lo meu, i no podia (potser ni volia) canviar-ho... Per això aquestes històries em preocupen... Espere que finalment acabara recuperant-se.

Siga com siga, m'ha agradat el relat... i així també he aprofitat per practicar un poc l'escritura en aquesta llengua =)

bajoqueta dijo...

Neth, moltes gràcies pel teu comentari, que està molt ben escrit :)

Ara li comento a l'autor del conte que has deixat un comentari.

Jo crec que tothom servim per a alguna cosa a la vida, i no tots per a les mateixes coses. Jo no aguantaria ni el dolor físic ni el mental dels malalts :)