La Maria s’havia d’aprendre la cançó pel final de curs. Tenia set anys, a punt de fer-ne vuit. No podia “fallar“, anava a un col·legi de monges dominiques i els pares i familiars assistirien a veure la representació.
Aquell any, la germana Cecília els hi havia preparat una mena de “festival de cant“ que prometia...
El dia assenyalat la Maria, que formava part d’aquest “cor musical”, portava al damunt un refredat de “campionat” que la deixà sorda com una “campana”. Des de dalt de l’escenari feia uns crits tan forts, que eixordava als pobres espectadors!
Ella, ignorant totalment de la seva ridícula interpretació i més feliç que unes pasqües, quan va acabar de “cantar” va baixar de l’escenari. Estava tan tranquil·la asseguda a platea, quan un amic de la seva edat, li digué:
- Maria, acompanyem que en Pere vol dir-te una cosa.
- En Pere? - era un nen de la classe “dels més grans“ – i, què voldria?
Va seguir el seu amiguet que la va portar davant d’en Pere, que li digué:
- Nena, val més que tu del “cant “ te n’oblidis; amb els teus crits m’has deixat més sord que tu.
Aquelles paraules tan “amables” la van deixar tan desmoralitzada que no va trepitjar un escenari en molts, molts anys!
I de cantar... ni pensar-hi!
Autora: Maria Serrat
10 comentarios:
Anda que no vam cantar de vegades a les festes de l'escola, i segur que ho feiem fatal! jajaja. Però l'important eren les ganes que hi posavem. Segur que la protagonista al futur va sobresortir en d'altres coses :)
Gràcies pel conte Maria.
Cal saber sobreposar-se al fracàs i aquesta nena ho havia d'haver intentat, potser ara seria un gran veu. No podem deixar que el parer una sola persona ens condicioni el nostre orgull.
Bon conte, si senyora!!!!
Aquestes cosetes tontes de la infantesa poden "marcar-nos", però afortunadamet les superem.
Primer, dir que molt adequat aquest conte en aquestes dates en que a les escoles es solen preparar festivalets diversos (I sinó que m'ho diguin a mi!). Per una altra banda, matitzar que aquest conte no és tan conte sinó un molt fidel reflexe de la realitat i del cruels que poden ser els nens, sovint falsos inocents, entre ells mateixos, i per suposat amb qualsevol altre.
M' he divertit molt amb aquest conte.
Com bé diu la Montse, els nens a vegades són molt cruels i hi ha petites cosetes que, sense exagerar, et marquen per sempre.
M.Rosa
(t' ho envio com anònim perquè el compte del google no em funciona )
Coi de microbis (els del refredat, em refereixo)! Sempre tan oportuns. ^_^
Qui sap, potser el destí de la protagonista era un altre.... escriure, per exemple??
Efectivament els nens són cruels, per això és bo animar-los i recolzar-los en qualsevol cosa que facin amb il·lusió. Així, de grans, esdevenim millors.
Marina.
Molt bo el conte Maria.
Sap que et dic? M'alegro del comentari d'en Pere, sortosament vas deixar de banda l'art del cant per dedicar-te a escriure que és, entre d'altres coses, el que millor saps fer.
Petunacus guapíssima.
Saps que Maria? M'alegro del comentari del "tal" Pere, així vas abandonar l'art del cant per dedicar-te al d'escriure que és, entre d'altres coses, el que millor saps fer.
Petunacus guapíssima.
Publicar un comentario