viernes, 21 de mayo de 2010

355.- Olor a sal

Començava a fer calor. A poqueta nit la senyora Carme va obrir les finestres i va fer una ullada al carrer. A la dreta, el forn de la senyora Maria, d'on arribava en altres temps aquella olor de pa cuit amb llenya, de la bona, com deia Pep el forner. A l'esquerra, el bar de Paco i Teresa, amb les parets plenes d'aparells de pesca costanera. Quan la faena del peix s'acabà havien muntat aquell bar de clar sabor marí, com una mena d'altar pagà a la mar, deessa del barri. Carme encara tenia en el menjador les petxines que Pep i Teresa li portaven quan era xicoteta. Un caragolet de mar per a Carmeta, la cara més lluïdora del barri.

Al costat del bar vivia Rafel, l'obrer. Aquell tros d'home, com deia la iaia Encarna, que igual feia una paret que t'apanyava una cadira. Tot i ser home de poques paraules, un cop arrancava, semblava un veritable llibre de cròniques del barri, però amb seny i cames. Rafel contava com havia posat, rajola a rajola, els mosaics del terra de casa de Carmeta. Esta casa parlarà sempre i sense voler, perquè està feta des del cor, li sentia dir. Quanta raó tenia.

El sol s'estava amagant. La senyora Carme va mirar cap amunt i va olorar la sal, com sempre. Segur que la mar estaria d'aquell color gris verdós que a ella li agradava tant. Les ombres començaren a apoderar-se dels últims esclats roig taronja del cel. Tancà les finestres i es ficà al llit.

A l'endemà de bon matí va sentir un soroll esperat i maleït. Es va alçar, es posà el batí, agarrà la foto dels iaios, del fills i dels néts, obrí la porta, va eixir, i es va quedar, dreta, digna, davant la porta de la seua casa.

Ja estaven allí les màquines que l'Ajuntament havia enviat per a enderrocar el barri, per a destruir sa casa, els mosaics, els caragolets de mar, aquella cara lluïdora.

Autora: Mercè Lloret

Blog: Mercè Llo

11 comentarios:

JJMiracle dijo...

Un conte molt ben escrit! Sembla ben bé inspirat en el barri del Cabanyal de València.

Garbí24 dijo...

Maleïda especulació que no té en conte els sentiments més profunds.
Bona aportació

◊ dissident ◊ dijo...

Molt bonic el conte i que parla d'un tema molt polèmic. Espere que la continuació d'aquest conte tinga un bon acabament.

(Lamentablement "la mujer de rojo" i la seua gentada tornarà a ser escollida a les properes...)

xaruga dijo...

Pare, ja són aqui monstres de car amb cucs de ferro!...Us en recordeu d'aquesta cançó de Serrat que la megafonia antitransvasament repetia constanment? Un conte que et deixa tocat. Felicitats, Mercè.

bajoqueta dijo...

Fa mal quan volen destrossar els nostres somnis i il·lusions. No hi ha dret.

Un conte molt trist però molt ben escrit, gràcies Mercè :)

Anónimo dijo...

Jo també m'he recordat del Cabanyal.

Llàstima que els que tenen el poder no el facin servir per a millorar sense destruir.


Luguca

Pilar dijo...

Com es pot permetre que determinats interessos acabin amb tota una vida?
Molt ben assenyalada una polèmica que o hauria d'existir.
Bon conte!

senga dijo...

...gràcies per deixar escrita la història d'estructiva dels homes...i continua...per què?

Marta dijo...

Quina ràbia! Quina pena!

Mercè dijo...

Gràcies pels comentaris. El conte és un homenatge a la gent,l'ànima dels barris.

Anónimo dijo...

Un conte molt bonic. Felicitats.
Marina.