martes, 25 de mayo de 2010

359.- Sentiments

Aquell dia va anar a passejar, com ho solia fer cada matí. Els anys li pesaven...

El cap baix, el seu caminar era lent i insegur. Cada dues o tres passes es quedava sense alè i tenia que respirar fons, molt fons, per agafar aire. Aquell aire que li mancava més cada vegada.

Jo, també com cada matí, acompanyava la meva filla a l’ escola i no sé perquè però al creuar-me amb aquell vellet, i encara que no havíem intercanviat una sola paraula, se’m despertava un sentiment de tendresa que no sabria explicar.

Potser em recordava al meu avi, el meu estimat avi que va morir quan jo era una adolescent; el meu avi patern.

Però aquell dia el vellet no anava sol; al seu costat caminava una senyora de mitjana edat- vaig deduir que segurament era la filla o la dona del seu fill- i l’escridassava.

Vaig intentar apropar-me a ells per així poder escoltar part de la conversa.

- Ja està decidit, li deia, vostè no es pot quedar més a casa! Només ens dona maldecaps i molèsties!

El vellet callava.

- Hem decidit entre tots que estarà millor a una residència. Vaja, que ja li hem trobat lloc i tot. Ah! i no es preocupi, que cada cap de setmana el vindrem a veure.

El vellet continuava sense dir ni un mot, però vaig mirar-lo al rostre i vaig adonar-me’n que una llàgrima se li escapava i li rodolava per les seves galtes arrugades i velles.

Autora: M. Rosa Heras

14 comentarios:

P-CFACSBC2V dijo...

No es pot ser vell per res del món…

Dissortat dijo...

Tot i que és una ll`stima, cada vegada és més habitual. Abans amb la dona a casa i el marit treballant les coses eren distintes. Amb la integració de la dona a la vida laboral, és molt difícil tenir compte dels majors.

Què serà de nosaltres???

xaruga dijo...

Un vell adagi diu: Un pare és bo per a dotze fills i dotze fills no són bons per a un pare. Potser si que avui és molt difícil tot pel tipus de vida que porta la joventut, però també és cert que quan hi ha verdadera estima, fa més qui vol que qui pot.

Marta dijo...

Tinc un amic que proposa, que de grans, llogar entre tota la colla una masia i dues assistents i així no emprenyar a ningú.
No sé si amb la crisi ha canviat de parer...

montse dijo...

Per mi el lloc no és important sinó el sentir-se estimat.
Petits ,grans i vells tots necessitem moments de tendresa.

Bon conte per reflexionar.

garbi24 dijo...

Ha de ser frustant quant veus que es volen desfer de tu i més que tot de vegades es la menera de fer-ho, doncs de vegades hi han necessitats obligades.

Laura T. Marcel dijo...

He pensat tantes vegades en aquest tema! Jo tinc a prop la fase de que em tocarà cuidar dels meus i no sé com m'ho faré, però intentaré com sigui de fer-ho. El que tinc clar es que dels qui em venen al darrere no en puc esperar res, però les coses canvien tant, les circumstàncies, la societat, els costums... quan tothom se'n cuidava dels grans no sempre era per estima i ara tot i ser-hi hi ha moltes vegades que és molt difícil...Marta, m'apunto al lloguer de la masia!!!

senga dijo...

...qui abandona a les persones grans, abandona la vida...la conversa fa pensar que no hi ha harmonia en aquesta decisió...i aquest és el problema...no es pot generalitzar i cal veure cada cas...i prou parlar de que no podem cuidar els nostres pares...serà que no sabem renunciar a coses que en diem necessitats...som una societat malalta en molts aspectes...gràcies per plantejar el tema tan clarament i clar...


Molt bé Laura per aquesta disposició a cuidar...i els que vénen al darrera cal educar-los en aquest sentit...

Maria Rosa Heras dijo...

Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris. Estic contenta només de que per uns instants hagueu pensat amb aquest tema.
Ah! referent al lloguer de la masía que comenta la Marta, jo també m' hi apunto ! Una abraçada.

Mercè dijo...

Som profundament egoistes, i poc agraïts. L'estil de vida no acompanya, però... Gràcies pel conte. Bona reflexió.

Marina dijo...

És difícil tractar aquest tema. Tant de bo la mateixa vida pogués llegir el conte i aprendre'n... Felicitats.

Jose Ramon Santana Vazquez dijo...

...traigo
sangre

de
la
tarde
herida
en
la
mano
y
una
vela
de
mi
corazón
para
invitarte
y
darte
este
alma
que
viene
para
compartir
contigo
tu
bello
blog
con
un
ramillete
de
oro
y
claveles
dentro...


desde mis
HORAS ROTAS
Y AULA DE PAZ


TE SIGO TU BLOG




CON saludos de la luna al
reflejarse en el mar de la
poesía...


AFECTUOSAMENTE
365 CONTES


ESPERO SEAN DE VUESTRO AGRADO EL POST POETIZADO DE CHOCOLATE, EL NAZARENO- LOVE STORY,- Y- CABALLO, .

José
ramón...

bajoqueta dijo...

És un tema molt difícil... però ha de ser dur vore com els fills a qui has cuida't et deixen apartat.

Marta, la masia on? jajaja. Osti estaria bé :)

Gràcies pel conte Rosa :)

chip dijo...

Un vell adagi diu: Un pare és bo per a dotze fills i dotze fills no són bons per a un pare. Potser si que avui és molt difícil tot pel tipus de vida que porta la joventut, però també és cert que quan hi ha verdadera estima, fa més qui vol que qui pot.Passages Malibuholiday Doormats