Corrent, entrava per la porta. Havia sentit sorolls, o això creia. Buscava d'on provenien. Desesperada, movia les cames amb rapidesa i poca traça. Els seus ulls seguien cada ombra que li semblés estranya. No va descobrir res, se sentia acorralada, sola, sense ningú que pogués ajudar-la. Va sortir al balcó, va mirar avall un parell de cops i va tornar a entrar. Es trobava malament, el cap li donava voltes i bullia. Va tancar els ulls... SOROLL. Els va obrir de bat a bat, va regirar la sala amb la mirada i va començar a tremolar, producte de la por. Va tornar a sortir al balcó. Era un cinquè pis, no podia escapar-se. Va tornar enrere. Es va intentar calmar i va agafar una làmpada de peu que hi havia en un cantó. SOROLL.
-Qui ets?- Però ningú contestava.
-Qui cony s'amaga en aquesta casa!-cridava a l'aire. però ningú li feia cas.
Les llàgrimes se li van escapar. Amb ulls plorosos, va córrer fins a la cuina. SOROLL. Va seguir fins al lavabo i finalment va entrar a la seva habitació. La cocaïna continuava a sobre del seu llit. La targeta i el bitllet de vint euros reposaven al costat de la substància. SOROLL. Va sortit de l'habitació i va tornar al menjador. Ningú, només hi havia ella. Tenia la cara envermellida i el somriure torçat. Va caure a terra mig morta.
Al cap d'una setmana, només se la podia trobar a les esqueles del diari i al cementiri del poble que la va veure néixer.
Autora: Mercè M. Anento
Blog: Hores mortes
11 comentarios:
La mala vida només pot portar això, desastre.
Bona aportació.
Uf, una situació angoixant!
Tinc coneguts que han arribat a l'estat que descriu aquest relat, és terrible i l'angoixa que descriu el relat la viuen ells i els familiars. el pitjor és que l'origen sempre és l'inconsciència.
Molt mal rotllo arribar a una cosa així...
Gràcies pel conte Mercè!
Un relat trepidant. M'agrada,
Luguca
Els estimats i odiats paradisos artificials, amb els seus esquers i enganys. Felicitats pels relat! ^_^
És un parany del que surt poca gent "airosa".
gràcies a tots! m'alegro moltíssim que us hagi agradat!
...molt ben explicat, el final és imprevisible...,m'ha agradat...
...la nostra societat com un TOT on nosaltres també som part del tot...llavors veig aquestes situacions destructives com una part del que no som capaços de fer els homes per respondre a conciència...
que poca conciència tenim de la VIda.
buf! La vida té estes coses
Hola, estic contenta d´haver entrat i m´agrada el que vaig llegint, bones històries. Gràcies per posar-te a los yermos. Neus(mare)
Publicar un comentario