346.- La pardalera

Un jovenot per guardar els dinerons que estalviava del que li donava la mare, perrots o monedes de cinc o deu cèntims negres com el carbó – rumiava on guardaria aquell tresor.

Tenia por que algú trobés l’amagatall i s’esmerçava buscant el lloc.

- A l’estable,... no. Al quarto de les eines, ho remenarien... No!

Així mirant va sortir al carrer. A la paret de tàpia de la casa hi havia una obertura... home!, aquí, SÍ...

Era la pardalera, un petit forat per criar-hi els pardals. Un topí posat allí incrustat a la tàpia quan feren la construcció.

Aquell dia, els vint-i-cinc cèntims, els diposità al forat, clinc, clinc... Ja són dins. Quin bon lloc, aquí! El noi marxà satisfet, quina troballa, un èxit. Fins la setmana que ve que en tindria més... El lloc ideal, que tranquil...

No passaren gaires hores que un pardal que volia pondre per allò de la descendència, portava al niu fato per acomodar-lo.

Amb les potes i amb el bec... Això fa nosa, fora, fora, fora. I al terra les cinc peses queien sense fer soroll per què el panal era pols.

Tampoc el rellotge tenia pressa per arribar al diumenge, però una veïna tenia pressa per què era hora de tirar l’arròs i no en tenia, però si que en tenia la Maria de la tenda i calia sortir de casa...

Davant del seus peus una monedeta negreta que amb el grogós del panal es distingia... feien com una bandera negre i pols groc. Mirà a tots costats, era sola!!, s’ajupí, collí, i, mira!, que demà torno a sortir a la mateixa hora per molt que tingui arròs.

L’ull mig guerxo li deia que s’ajupís de nou, i tornem-hi, i tornem-hi... No s’ho creia... Un miracle!!! Cinc pitxurrins negres... La dona es sortia de mare. Quanta alegria a la galta... i al butxacó.

Arribà el diumenge, el noi ... vull dir que les sobres farien cap al cau.

Allò del interès que tots tenim el feu posar els dits a la pardalera. Tres ous, oh!!! han criat!!!!! Amb els ous faré una truiteta, que bona!!!

Però... QUÈ?

Els ous, SI, monedes, NO...

Autor: Anton, del blog Rebaixes