Un dia es van creuar els seus camins per qüestions que ells encara no sabien. Misteris de la Vida. Els va semblar que s’havien enamorat, però... potser només eren projeccions de necessitats personals... entre dubtes i entrebancs van continuar junts algunes temporades amb l’ajuda d’una gran mestra. Així els conflictes que anaven sorgint els podien anar escatint i aclarint fins on ells eren capaços.
A ella, la Marta, no li semblava pas que fossin una parella però funcionaven com si ho fossin, amb els seus pros i contres; a en Miquel li semblava que ho eren i el dubte l’enfadava. Així va anar passant temps i van anar succeint fets que evidenciaven, de mica en mica, la seva situació personal i la seva relació amb l’altre... Tot s’anava transformant.
I un dia, quan la Marta ja tenia clar anar fent passos per anar-se separant d’aquesta història amb la decisió de conservar-ne els aspectes que els eren favorables, es va trobar atrapada en la seva pròpia contradicció: la de no voler estar amb ell i a la vegada sentir-se profundament gelosa de l’amiga Mercè que compartia amb en Miquel escena i vivències.
.
Llavors, enmig d’ aquests sentiments feridors, la Marta va agafar el camí cap a la natura per buscar refugi en algun racó, i el va trobar allà, vora el salt d’aigua que feia una fressa, una música transformadora i un aire que en respirar-lo la transportava. I se la va emportar vall enllà... va notar com la seva energia fugia lliure, sense forma, sense l’estructura del cos, amb facilitat, com la cosa més natural i comprensible. I aquest sentiment va quedar impregnat en la seva vida per sempre.
.
autora: Senga Buscart
.
10 comentarios:
L'amor i les seves terribles pors, dubtes i felicitats que el fan sens dubte el millor que ens pugui passar mai
Si tenim el privilegi de sentir els sons de la natura, quedem atrapats en el bressol de la nostra pròpia naturalesa.
M'agrada molt la pàrt bucòlica del conte que et permet creuar el llindar d'uns camins que cal deixar enrere i viure la màgia de l'existència.
Bon conte! amor i natura...quina barreja més bona!
Un conte que t'ensenya que el refugi de la natura et pot deslliurar. Molt bonic.
Mirant aquest salt d'aigua, aprens a valorar la bellesa d'un instant.
L'amor i els seus dubtes. Bon relat!
Ai què dolent és que hagin dubtes per mig de l'amor...
Gràcies pel conte Senga.
Jo crec que li donem massa importància a això que denominem amor, però és inevitable. I és que en qualsevol de les seues formes sempre va penjat de les nostres esquenes.
...amb retard, gràcies a tots per llegir la història i per comentar-la...gràcies també pels punts de reflexió...i l'Amor és qui ens mou i qui ens dóna Vida, n'estic segura... amb tot, i és molt, el que podem viure i aprendre...de nou gràcies.
La connexió amor amb naturalesa no és rara, de fet, només estimant la naturalesa podrem arribar, algun dia, a formar part del "tot" i per tant deixar de sofrir per començar a gaudir. D'altra banda, l'amor incondicional al que ens envolta és la millor medecina per qualsevol disfunció metabòlica.
Moltes gràcies senga !!! guapa !!!! ets com un salt d'aigua transparent i constant que per molt que passin els anys no pot parar de brollar de forma sutil.
Publicar un comentario